Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a "Correspondència amb Josep Guarner"

El 3 de març 1940

En Josep GUARNER

Hotel d’Angleterre

VERNET les BAINS

Benvolgut amic Pepe:

Molta satisfacció vàreig tindre el rebre la vostra carta del 27 últim. Vàreig quedar parat el veure que héreu [sic] al Vernet. Jo vos creia amb [el vostre germà] en Vicens. Si hagués sapigut que estabo [sic] al Vernet, en el mes de Novembre hauria vingut a fer-vos una visita, puix vàreig tindre que anar a Prades, Amélie i Perpinyà. Per això ja ho veieu si estava a la vora. Llàstima.

[A] Vós la necessitat vos va fer separar de la vostra mi [sic] família, i la vostra pobra muller va tindre que estar un mes i mig tancada. Jo, que ja feia un any que els tenia aquí, per unes discusions [i] per altres coses se varen voler marxar la filla gran i sa mare cap a Barcelona. Res els hi ha passat, cosa que encara no ho entenc ara. Sé per les meves germanes i mare que estant bé [sic] “tant-pis”, bona sort tinguin.

Veig els projectes i projectes que teniu. Per més que en feu no me guanyareu dels que [he] fet i que he probat. De cap n’he sortit i aquí me teniu, a casa d’uns parents meus, en espera que un dia rebenti allí baix i podem entrar a garrotada seca. Però vos tinc que dir, bon amic Pepe, que per aquest costat sóc molt pessimista, no crec res del que me diuen. Naturalment que hi ha un gran malestar i que tothom desitja (me penso) que se acabi, però hi ha molta por i si el afer o solució nostra no be [sic] per el caire internacional ja estem ben arreglats. Primer ens acabarem nosaltres aquí que se solucionarà el de allí baix. El que molt vos agrairia, amic Pepe, [és] que si tinguéssiu notícies CERTES de la situació actual de Catalunya i Espanya me en féssiu cinc cèntims. No estic en contacte en [sic] cap dels que eren responsables de la nostra desfeta, d’aquella colla de polítics de estar per casa, que més valdria que no haguessin nescut [sic], i aquí me teniu a Mazargues, un raval de Marsella. Com si diéssim [sic], a les Tres Torres de casa nostra, més isolat que una ostra, escribint als amics i fent de filetalista [sic]. Per això ja podeu guardar-me segells del Maroc [sic: Marroc] (si és que no teniu compromís), per anar distreïent-me per aquí.

Gràcies els vostres articles de “El Poble Català” vos vàreig poguer localitzar. Aquest ha plegat, m’han assegurat, per l’afer econòmic, ara que buscan [sic] l’excusa de l’Embaxada [sic], segons me diuen. Teniu la “Revista de Catalunya” (rue de Miromesmil, 81, PARIS VIIIº) , que segurament [h]i podreu publicar coses (cobrant) i com a Revista literata està bé.

No m’estranya que res sapigueu del Hostench i altres amics. És allò que vos deia avans. Hi ha molta por i nosaltres tenim la obligació de no comprometrels. Jo fora a ma mare, germanes i uns cosins no escric a ningú, i això que res faig amb el meu nom, tot [ho faig amb] el d’un oncle meu. La meva mare és ma cunyada, les germanes són les nebodes i un lio de família, molt més enredat que el del Pepe Marques, però va, ens entenem. Ara vol vindre una germana uns quants dies, que ho dubto que pugui venir i tot i sent (al menys avans) faciste [sic]. En fi, veurem.

Res més per avui, bon amic. Rebeu una bona abraçada d’aquest que vos aprecia.

Vos incloc una carta per el meu amic i tocaio, l’amic Bosch, perquè se serviu lliurar-li. Gràcies.