Espinàs i Manresa 

El Bages (publicat a Comarques del Principat)

 JOSEP M. ESPINÀS

  

Capítol del llibre LES COMARQUES DEL PRINCIPAT

(text de Josep Maria Espinàs i gravats de Jaume Pla. Blume, 1978)

  

El Bages

«En aquest lloc, lo dia 2 de juny, indignats els nostres avis per les vils traïcions napoleòniques, cremaren el paper marcat ab lo odiós segell de l’usurpador, ab lo ferm determini d’abans morir ab glòria que viure esclaus...».

A la façana de l’Ajuntament de Manresa es pot llegir aquesta inscripció lapidària. Commemora el centenari de la històrica «crema del paper segellat», amb la qual Manresa donà el senyal de la resistència contra Napoleó, que havia de produir la batalla del Bruc.

Naturalment, les traïcions napoleòniques són «vils», el segell de l’usurpador és automàticament «odiós», i el determini «ferm». És l’adjectivació que permet d’encarir les làpides innecessàries –perquè ni hi ha cap traïció que no sigui «vil», etc.– però també, cal reconèixer-ho, és l’adjectivació que fa circular la sang una mica més depressa. En certs moments, l’engrescament de la sang és indispensable, i per a aconseguir-ho tots els recursos són bons.

Manresa ocupa un lloc estratègic, en la geografia del país, i és natural que la sang hi hagi adquirit sovint una notable temperatura. Des dels últims revolts de la carretera que arriba a Montserrat, el valor confluent de Manresa es manifesta amb una evidència total. Els braços d’aigua, els camins que de tots els punts de la Catalunya central van a parar al Pla de Bages, es lliguen aquí, al peu de la Seu, i d’aquí es reparteixen com els fils d’una xarxa. Diuen que en aquest pujol tocant al riu, on ara hi ha la Basílica de la Seu, probablement s’hi alçava ja un poblat ibèric. Les discussions sobre l’origen de Manresa són bastant picades, i quant a l’etimologia del nom hi ha els iberistes i els romanistes.

Els iberistes, com mossèn Esteve Montanyà, defensen que Manresa o Menresa és un nom ibèric –i Minorisa la seva posterior llatinització–; Menresa ja apareix datat el 867. «Menresa –diu el mossèn–, com Anseresa, Albaresa, Arboresa i d’altres, que també foren poblats ibèrics situats igualment a la riba del Cardener, donen una idea molt probable de gent rústega que viu sobre roca, en un indret enlairat per a protegir-se de les incursions dels pobles veïns». Davant d’aquestes afirmacions tan contundents, jo només puc oposar-hi la meva ignorància i, és clar, l’opinió dels romanistes. Segons la «Història de Manresa» del senyor Joaquim Sarret i Arbós, sembla que l’autèntic nom primitiu de la ciutat fou Rubricata Minorisa. Minorisa –i això no ho avisava mossèn Esteve– apareix datat simultàniament i indistintament amb Menresa als segles IX i X. L’explicació d’aquest Minorisa seria la següent: fou anomenada Rubricata pel fet que era ciutat del Llobregat, però com que hi havia la ciutat de Barcelona, també pròxima al Llobregat, la qual adquirí més importància, per a designar Manresa s’afegí a Rubricata la paraula Minorisa, és a dir: la ciutat menor del Llobregat. D’acord amb aquesta hipòtesi, Manresa és la catalanització del llatí Minorisa.

Noms apart, i anant als fets, és indiscutible que per Manresa –i per tot el Bages– «hi ha passat la història», des de la més remota a la contemporània. Hi ha passat i s’hi ha aturat: mireu-vos el castell de Cardona. Aquesta funció protagonística de Manresa s’explica per la configuració de la comarca.

El Bages és un immens embut, que recull les aigües –i quan es recullen les aigües, es recullen els camins i la vida– de la Catalunya central; tot aquest volum va a parar a Manresa, i el contingut de l’embut s’escola pel forat que fa el Llobregat camí de Barcelona. El Bages és una mà amb cinc dits d’aigua bàsics, que formen com un ventall: Rajadell, Cardener, Llobregat, Gavarresa i Calders. Al clot, al palmell d’aquesta mà hi ha Manresa.

D’aquest cinc camins d’aigua, el Cardener i el Llobregat marquen les línies fonamentals del Bages. Línies de comunicació, línies de comerç, línies de poblament. Les principals poblacions del Bages són a tocar aquests rius: Súria i Cardona sobre el Cardener, Sallent, Balsareny, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol, sobre el Llobregat.

Aquestes vies d’aigua van fer possible, cent cinquanta anys endarrera, la industrialització de la comarca. Sembla que el primer teler mecànic de Catalunya fou instal·lat precisament a Sallent, aprofitant les aigües del Llobregat. És el moment de la multiplicació de les «colònies» fabrils, que arriben a constituir nous pobles més o menys apartats dels pobles vells, i en un moment determinat es concentra al Bages una quarta part dels fusos i els telers de tot Catalunya. La crisi, recent, de la indústria tèxtil cotonera ha afectat la vitalitat d’aquestes explotacions; pujant pel Cardener o baixant pel Llobregat, es pot veure una mica d’horta, una mica de vinya, una mica de pastura. Però l’element característic de la comarca és la colònia fabril. És possible que aquestes construccions siguin aviat tan «històriques» com els castells. Tota una època de la vida i de l’economia catalana –el modern redreçament del país– va lligada amb l’aparició d’aquestes baluernes encaixades al fons de la vall.

A més de dur teixits cap a Manresa –i cap a Barcelona, per tant– l’embut del Bages hi duu sal i potassa. Sense oblidar Fígols, també Llobregat amunt, al Berguedà, és innegable que el Bages és la comarca minera de Catalunya. Aquest tipus de riquesa és, a Catalunya, d’una raresa notable. La Muntanya de la Sal, a Cardona, és famosa, però l’explotació de la potassa, menys espectacular, ha adquirit una importància molt més gran. El jaciment de Súria, Cardona, Sallent i Balsareny és enorme. L’activitat passa inadvertida perquè és subterrània –l’únic element visible és el telefèric de Cardona a Súria.

Jo he passat un hivern a Manresa, vestit de soldat. He saltat barrancs i he pujat turons, i les plantes dels peus m’han convençut que el Pla de Bages no és tan pla com podria suposar-se. He vist, sobre els camps, unes sortides de sol pàl·lides, dins un aire que semblava cristal·litzar, que passava sobre la pell una fulla de ganivet.

He viscut les nits a ciutat, atapeïdes de boira; les pedres del carrer humides i lluents, com si sempre fossin acabades de regar. Quan el fred compareixia de debò, la gent desertava del passeig i es ficava al Born, a passejar pel carrer estret, a redós del vent, gairebé colze amb colze. Al capdavall, com que jo no esperava «veure-hi» cap noia determinada –que és un dels estímuls que donen més resistència a les cames– em cansava d’anar amunt i avall i em posava a escriure en un cafè o a llegir en la magnífica Biblioteca popular.

Durant aquell hivern, per a passar-me –il·lusòriament– el fred a l’hora d’anar a dormir, practicava cada nit el folklòric procediment d’omplir una palangana d’alcohol i deixar-hi caure un llumí encès. A base de pràctica vaig aconseguir de treure’m tota la llana del damunt abans que s’encongís l’alta flama, molt espectacular però molt fugaç, que m’arribava fins al front. A Manresa hi he conegut també la vida de cuina, en una pensió –quatre estadants– que la menuda, sol·lícita i bondadosa senyora Maria menava amb pau i amb energia. Al voltant del fogó, alimentat amb clofolla d’ametlla, he conversat –gairebé sempre sobre el fred, i a vegades sobre el servei militar– amb un estudiant, un mecànic i un aprenent d’impressor que havien arribat a Manresa de tres pobles diferents, per a «fer-se homes». En aquesta mateixa cuina, inoblidable, hi menjàvem, ens hi afaitàvem i hi jugàvem a dames amb una honestedat absoluta.

Què se’n deu haver fet d’aquells tres xicots? És possible que, pel forat de l’embut del Bages, hagin caigut a Barcelona i ara visquin al meu mateix carrer. Recordo aquella Manresa i penso que l’enyorança deu ser un dels símptomes que un ja s’ha fet un home.