Espinàs i Manresa 

Manresa (publicat a Ciutats de Catalunya)

 JOSEP M. ESPINÀS

  

Capítol del llibre CIUTATS DE CATALUNYA (Biblioteca Selecta, 1956)

  

MANRESA

I

La ciutat i la comarca

El primer contacte –visual– amb Manresa indueix a error. Si moltes ciutats ofereixen una façana que les defineix amb fidelitat, Manresa, no. Manresa –aquesta podria ésser la síntesis d’aquest article– no és en conjunt una fàcil ciutat-clixé.

Manresa, però, apareix, de la finestrella del tren estant, o des de l’última recolzada de la carretera, amb un caràcter vigorós. A certa distància, la ciutat es presenta al viatger com un espectacle. És per això que, a l’altra banda del Cardener, Manresa té la gràcia una mica irreal d’un decorat. Són cases velles, obertes a l’aire i al riu pels arcs de les seves galeries. De color de terra, fràgilment altes, semblarien mortes a peu dret sense la repetida nota verda de les seves persianes.

Damunt d’un roquetar, la impressionant Seu gòtica dreça una fàbrica que sembla aplanada i en el qual es troba a faltar una punta, una torre més alta. En aquesta basílica hi ha quelcom de gloriosa nau desarborada. Més a la dreta, l’allargat edifici de la Cova de Sant Ignasi queda com un producte artificiós, retòric, al costat de la bellesa primitiva de les velles cases que semblen nascudes de la terra. L’hora millor per a contemplar aquesta façana de Manresa és la mitja tarda, quan la claror és suau i dóna als ocres gastats i als verds una amabilitat acollidora.

El Cardener és travessat per un pont nou, que es troba tocant a dos ponts volats. És un pont ambiciós i ampli i fou bastit per evitar la volta que calia fer a entrar a la ciutat per un pont excessivament llunyà. El cert és que aquest pont nou magnífic i ben curiós tanmateix, va acabar desembocant a la carretera a una alçària incomprensible, i l’imprevist desnivell fou salvat amb unes escales. Els vehicle, no cali dir-ho, segueixen fent la volta per l’extrem antic.

Immediatament comença la pujada d’accés. Manresa és una ciutat de desnivells remarcables. Com a esquer per animar el nou vingut, un rètol llunyà al capdamunt de la pujada: «Pastisseria». Aviat es descobreix que Manresa vessa de pastisseries –algunes luxoses–, en forta competència amb les farmàcies. El visitant, així que arribi a la plaça de l’Om, trobarà la segona Manresa. L’aparatosa façana de la ciutat queda desmentida. Aquí hi ha la Plana, més íntima, amb un aire més plàcid –sembla que hi flota encara l’ombra de l’om típic, dissortadament desaparegut. Enfileu tot seguit el carrer del Born. És el carrer de les botigues, com el carrer de Fernando barceloní. Aquí hi és tot o gairebé tot. Molt aviat, com si no pogués aguantar més la seva tensió, el carrer comercial es desclou en una plaça: la de Sant Domènec. Tres o quatre edificis monumentals presideixen el naixement de la tercera Manresa. En una paret hi ha un útil indicador turístic. El viatger cal que prescindeixi, de moment, dels seus al·licients i que, sense vacil·lar, es fiqui en el Passeig de Pere III, que s’inicia en aquell indret. La sorpresa és enorme.

Perquè la tercera Manresa, la més brillant, és aquest Passeig. Ample, frondós, en aquests dies estivals delitosament verd i fresc, potser no és superior, arbre per arbre, casa per casa, als magnífics passeigs o rambles d’altres ciutats catalanes. Però de segur que no n’hi ha cap altre de tan viu, tan animat i tan enriquit per la presència humana. Les cadires i les taules de cafè l’ocupen en tota la seva extensió. L’antic joc dels mirons i els passejants –quasi mut, quasi litúrgic– hi és practicat amb una intensitat astoradora.

El visitant ha de participar en el joc. La idea que té de Manresa ja és més completa, però també més desconcertant. Perquè primer hi ha trobat un món gòtic i defallit, després una plaça que repartia com un cor, assossegat però ferm, la vida sòlida dels afers i els oficis, i ara aquest passeig de pols jovenívol, d’una joia vital gairebé francesa. Afegim-hi les fàbriques i els obradors d’una població industrial, profusament sembrats per tot el terme urbà, i completem la visió de Manresa arribant-nos als afores, que en part serven el to rural amb les panotxes penjant en els balcons i a l’aire l’olor forta i la pols aspra de la pagesia.

Manresa és tot això, i tota síntesi precipitada seria parcial. I perquè és una ciutat que hom no pot definir, sinó explicar, ens negàvem d’antuvi a etiquetar-la amb el clixé fàcil. Tarragona, Reus, Vic, Sabadell, Granollers, han desplegat d’una manera especial un aspecte de llur personalitat. Tenen quelcom de característic. Doncs bé: Manresa, com a estricte nucli urbà, té més complexitat interna que no pas relleu pintoresc. Ara bé: si examinem aquesta terra des d’una certa alçada, si ens sostraiem als pròxims i diversos atractius d’aquesta ciutat, descobrirem un secret: Manresa només és compresa totalment quan hom pensa que darrera de Manresa hi ha tot el Pla de Bages; Manresa és la porta única d’una importantíssima comarca.

Manresa és a la base d’un embut natural format no tan sols per les terres del Pla de Bages, sinó per una regió més àmplia que arriba fins al Cadí i la Seu d’Urgell. Berga, Solsona, Cardona, Súria, Artés i Sallent són alguns dels nuclis comarcals principals. Manresa és sempre un vesper d’autocars –una dotzena de línies– que la relacionen amb tota la Catalunya central.

La comarca, molt rica, pressiona, doncs, sobre la ciutat i la serveix no sols en l’aspecte agrícola –vi, productes hortícoles–, sinó en l’industrial. A tot el llarg del Cardener i el Llobregat abunden les colònies fabrils. Per Manresa, hi passa també en exclusiva, cap al port de Barcelona, el carbó de Fígols, la potassa de Súria, el carregament de la Unió Espanyola d’Explosius i tot el mineral de la zona prepirinenca catalana. Aquesta íntima i vital relació de la ciutat amb la comarca influeix decisivament, crec, sobre la formació i conservació de l’especial caràcter manresà. El manresà industrial no és igual a l’industrial de Terrassa, posem per cas. Perquè Terrassa és avui un nucli fabril independent, i Manresa no. Sobre Manresa pesen sensiblement els principis del conservadorisme, de la jerarquia social, de la insociabilitat muntanyesa i redueixen la tendència progressista i anivelladora de tota ciutat clau del comerç i la indústria. Juga així, en la vida manresana, una doble força compensadora i que en certa manera explica la calma que regna a la ciutat i també –quan una de les forces aconseguí puixança– la violència d’algunes explosions ideològiques i socials.

Aquest retraïment no es descobreix de bell antuvi, sobretot si un es deixa enlluernar per la manifestació popular del passeig. Si hom fa més atenció, remarca que els manresans es lliuren incansables a la coexistència, però rarament al tracte actiu. La gent no se sol barrejar. La gent –que vesteix amb una riquesa, que consumeix begudes i produeix una impressió de sòlida prosperitat– es complau a reconèixer-se mútuament, se saluden i es classifiquen amb cop d’ull segur i una mica distant. Cada dia comproven que Manresa està formada per tots ells, però també que cadascú segueix en el lloc que li pertoca.

Rural i urbana, agrícola i fabril, vella i nova, joiosa i austera. Manresa refusa tots els clixés i els tòpics i per això posseeix un interès extraordinari en l’aspecte econòmic i en l’humà.

 

II 

Manifestacions de la vida ciutadana

Si hom arriba un diumenge a Manresa i s’ha descuidat l’adreça de l’amic, hi ha una solució ràpida, segura i molt agradable. N’hi ha prou de prendre una cervesa en qualsevol dels cafès del Passeig. Tots els ciutadans –almenys tots els ciutadans amb una mínima significació social, cultural, econòmica– s’hi concentren. Aquest brillant fenomen de Manresa em mou a pensar que on és més fàcil de trobar una persona determinada, pel carrer, és en aquestes poblacions mitjanes, de 20.000 a 50.000 habitants. En les més grans, el lloc de passeig no sol ésser l’únic, i l’encontre hi és problemàtic. I en les més petites, en les quals, teòricament, l’amic cercat hauria de fer-se de seguida trobadís, l’encontre és pràcticament impossible, perquè en les petites localitats amb prou feines si es passeja, i en tot cas mai amb aquest sentit d’exercici social.

En aquest esplèndid Passeig de Pere III la vida ciutadana es manifesta, a més, en forma de prospectes. El repartiment publicitari és profús, i la tarda festiva de cadascú es veu sol·licitada per totes les temptacions: futbol, toros, natació, teatre, cinema, música. L’esport manresà està brillantment representat amb una formidable piscina coberta. S’hi ha organitzat una prova sensacional: la cursa del milió de metres. El bàsquet local ha conquerit també una categoria remarcable i no han mancat atletes de primer rengle. El futbol ja roman en un nivell més discret. 

Manresa té un teatre magnífic, el Conservatori, en el que fou el convent de Sant Domènec, el qual confiscà l’Estat en virtut de les lleis desamortitzadores. Avui és propietat de l’Ajuntament i s’hi celebren les solemnitats de més relleu de la vida artística manresana. De 1925 a 1936, el Conservatori assoleix la màxima esplendor gràcies a les funcions d’òpera que hi donà la companyia del Liceu i el Amics del Teatre. Sembla que l’edifici, avui, sofreix unes reformes per millorar-ne l’aspecte, i sens dubte s’ho mereix, car ben pocs locals del seu gènere el superen a Catalunya en dignitat arquitectònica i en amplitud. Entre els cinemes, el que causa més impressió al visitant és el Kursaal, amb un pati d’accés de proporcions tan vastes i harmòniques com no n’hi ha cap a Barcelona.

Entre els llocs d’esbargiment, el Casino té característiques pròpies. El Casino de Manresa és un edifici sorprenent, d’uns setanta metres de façana en el passeig, que sembla excessiu per a la ciutat. Entrar-hi i sentir-s’hi sol és tot u. L’hem recorregut sense trobar-hi ningú –ni a la porta, ni al jardí, ni als grans salons–, però admirant-ne les dimensions. En una segona expedició hem tingut més èxit, car dues sales de l’edifici estan ocupades per un cafè, billars i taules. Reservat per als socis, el «Casino dels senyors» perpetua una vida de pols lent, com esbalaït pel volum de les pedres. Els quatre balls típics anuals n’asseguren la respiració social, i el tenis li dóna una joventut. Ens parlen del problema de les quotes, que eren de deu pessetes mensuals el 1936 i que avui es limiten a vint-i-cinc. Un hom no s’explicaria, considerant tots els problemes amb què Manresa va bastir un edifici tan ambició –un dels millors de Catalunya–, si no sabés que en altres temps el joc li va donar una vida pública, una animació i un atractiu que amb el joc desaparegué.

La vida cultural recolza, a Manresa, en unes institucions fonamentals. El Cercle Artístic i Gremi de Sant Lluc, que despleguen activitats artístiques, el Lingua Club, que té una acollida excel·lent entre els manresans, l’Associació d’Ex-Alumnes de l’Institut Ensenyament Mitjà Lluís de Peguera, el Centre Excursionista de la Comarca del Bages, amb mig segle de vida i nombroses seccions, l’Agrupació de Folklore, etc. Dues biblioteques públiques apleguen els amics dels llibres: la de la Diputació Provincial, a l’Institut, i la de la Caixa de Pensions. Cal anotar la tasca de l’Orfeó Manresà i d’altres societats corals, i els concerts que la Banda Municipal sol donar en el Passeig els dijous estivals. Abans de la guerra a Manresa es publicaven quatre diaris; avui, només la publicació trisetmanal «Manresa» i la revista «Bages», que entre la indiferència col·lectiva millora a cada número i ofereix una noble inquietud davant de la ciutat i els seus problemes.

Entre totes les manifestacions d’ordre cultural i artístic, la que té menys vitalitat, a Manresa, és l’específicament literària. Potser la tasca de creació –poesia, novel·la, teatre– no és inferior a la d’altres ciutats, però en tot cas hom no ha pretès donar-li una aparença, una façana. El manresà, amic d’anomenar el pa pa i el vi vi, s’estima el que té i és una mica indiferent al que podria tenir. L’organització, en tants llocs forçada, de conferències, lectures públiques i vetllades literàries, no té aquí cap mena d’ambient. Em sembla que el manresà sol ésser poc amic del simulacre, el vernís i l’enganyifa. Crec que en aquest aspecte la ciutat es pronuncia d’una manera absolutament sincera, i això produeix en aquests temps una certa impressió.

És significatiu, en canvi, que hi hagi a Manresa la importantíssima Escola de Capatassos i Facultatius de Mines, única a Catalunya i una de les poques d’Espanya.

Les festes populars, religioses i profanes de Manresa mereixen un esment especial. La més cèlebre és la de la Misteriosa Llum, que té origen en la controvèrsia que el segle XIV mantingueren el bisbe i la ciutat arran de la construcció de l’admirable sèquia que subministra l’aigua a la població, sèquia que valorarem com mereix en el pròxim i darrer article sobre Manresa. L’any 1345, el bisbe es va negar a permetre el pas de la sèquia en construcció per uns terrenys determinats, i, el poble seguint incommovible les obres, va posar la ciutat en entredit. Aquella difícil situació es resolgué, segons la tradició, gràcies a l’aparició d’una Misteriosa Llum que la ciutat interpretà com un signe favorable del Cel, davant del qual l’autoritat eclesiàstica deposà la seva actitud. Si bé no una prova fefaent, Manresa serva un record de la Llum, que cada any motiva una solemne festivitat, esdevinguda avui una autèntica Festa Major. Els dies 30 i 31 d’agost hom commemora un altre dels fets que jalonen la història de la ciutat: el trasllat a Manresa dels cossos de sant Fruitós, santa Agnès i sant Maurici. Per Corpus apareixen les belles enramades i hom celebra, encara, animades festes profanes.

És ben curiós de contemplar en un centre tan industrial –en el qual triomfen el cotó i la seda, especialment cinteria, i que alberga la gran fàbrica Pirelli– la curiosa Borsa agropecuària que se celebra els dilluns al Passeig. És un mercat sense gènere visible, en el qual els interessats canvien paraules i tractes. Aquesta absència de la mercaderia dissimula el complementari signe rural de Manresa, que es nodreix d’amagat de la terra que el rodeja.

I la terra és aquí. Manresa, ciutat elevada, incòmoda però fermament instal·lada sobre tres altures principals, és un mirador de paisatges. Els paisatges de Manresa no són, com els d’Olot, de vocació pictòrica o simplement bucòlica. La vocació de les terres manresanes és descaradament la producció i la utilització. Potser per això no podem assenyalar, com una última manifestació de la vida ciutadana, el passeig pels afores ni tan  sols l’abocar-se als balcons naturals de la població, com el parc de la Seu, estratègicament enclavat. El riu, avui aprofitat per a la regulació del pantà de Sant Ponç, perd entre les roques i les vinyes una bona part del seu encís. Tampoc no compta amb l’artística ajuda dels vells ponts, que han estat volats. El manresà renuncia a tot això i s’estima més de contemplar els estupends paisatges del cinema, encara que sigui en aquesta petita i curiosa pantalla que davant del «Moka» penja entre els arbres del Passeig i s’il·lumina de nit com la petita i senzilla il·lusió de tota la ciutat.

 

III

Problemes i aspiracions de la ciutat

Resten per a comentar, en aquest article final sobre Manresa, alguns aspectes interessantíssims de la ciutat. Els hem deixats expressament per cloure el reportatge, perquè tots ells són quelcom més que un fet consolidat, quelcom més que pedra i notícia invariable per a l’arxiu o l’erudició. Examinem, encara que sigui breument, els principals problemes que presenta Manresa. És a dir, considerem-la com una ciutat viva, una ciutat en marxa.

La Cova de Sant Ignasi i la Basílica de la Seu, les dues peces màximes de la Manresa monumental, es troben enfront de dos problemes. La famosíssima Cova assenyala el lloc on féu penitència sant Ignasi i on escriví el llibre dels Exercicis Espirituals. L’any 1660 fou bastida en aquest indret una Casa d’Exercicis i a l’interior de la Cova un altar de marbre i un retaule, també de marbre, obra de l’escultor manresà Joan Grau. Cap al 1727 s’inicià la construcció de l’actual església de la Cova. Tingui’s en compte que la Casa d’Exercicis que avui s’utlititza no és la primitiva, enderrocada el 1894. Doncs bé: la Cova de Sant Ignasi ha contribuït en forma decisiva a la difusió nacional i internacional de Manresa. Ornamentada amb sumptuositat, posseïdora d’un atractiu reconegut des del punt de vista del turisme religiós, és el lloc més visitat de la població. Cada any signen en el llibre de visites uns cinc mil visitants espanyols i un miler d’estrangers de més de trenta nacionalitats. (Tenim a la vista dades de Xina, del Perú, del Líban, del Japó, d’Austràlia, de Síria, etc.) La Cova constitueix el darrer gran factor que ens mancava subratllar per a poder comprendre Manresa. I heus aquí el seu problema: els seus accessos. L’accés a la Cova està negligit, i els autocars dels turistes han de maniobrar de manera complicadíssima per a poder enfilar la rampa que hi mena. Els pals de la xarxa elèctrica, col·locats de manera inoportuna, així com la manca d’un pis de carretera ferm i segur, són defectes tan greus com fàcilment corregibles. Es tracta només de donar caràcter definitiu i sòlid als remeis improvisats a què s’acudeix en dies de compromís. Manresa deu aquesta atenció a la Cova de Sant Ignasi.

La Seu, o Basílica de Santa Maria de la Seu, gòtica, de proporcions que no han convençut tots els tractadistes d’art, ha estat totalment destruïda en el seu interior. S’ha improvisat un altar amb posts de fusta que simulen pedra, i unes baranes també de fusta que aquí simulen ferro. Substituir la simulació per la realitat: vet aquí un dels problemes de la Seu. La reconstrucció, aquests dies, sembla concretar-se: després de la restauració de l’impressionant retaule del Sant Esperit, de Serra, està prevista la col·locació d’algunes vidrieres que hi manquen. Per a nosaltres, els barcelonins, aquesta Seu manresana té l’interès d’haver estat bastida simultàniament amb Santa Maria del Mar i, segons sembla, pels mateixos elements tècnics. Cal destacar la meravellosa talla gòtica de la Mare de Déu de l’Alba, que presideix l’altar major. Després de la restauració, la Seu té un segon problema, també d’accés. La seva façana principal cau molt ràpidament sobre el carrer i les obligades i llarguíssimes escales encara no han estat construïdes i difícilment ho seran. Manresa no té sort amb les escales; li van inutilitzar un pont per al tràfic rodat, i, a la Seu, li donen un caràcter d’obra inacabada o equivocada.

L’autoritat judicial, en canvi, ha resolt les seves aspiracions en instal·lar les seves dependències, esbarjosament, en l’antic edifici que un dia fou bastit per a ésser Palau Episcopal quan fou disposat que el bisbe de Vic havia de residir durant la meitat de l’any a Manresa.

La plaça dels Màrtirs ofereix el problema del mercat. Diguem abans, però, que en aquesta plaça hi ha l’Ajuntament, bell edifici amb porxos, en el qual es llegeix en una làpida: «En aquest lloc, lo dia 2 de juny de 1808, indignats els nostres avis per les vils traïcions napoleòniques, cremaren el paper marcat ab lo odiós segell de l’usupador, ab lo ferm determini d’abans morir ab glòria que viure esclaus...». La inscripció, que segueix, commemora, doncs, el centenari de la històrica «crema del paper segellat», amb la qual Manresa donà el senyal de la resistència contra Napoleó, que havia de produir la batalla del Bruc.

Aquí s’instal·len les parades del mercat. Ja fa temps que es discuteix la necessitat de suprimir-lo, amb l’establiment consegüent d’un mercat central o diversos petits mercats, per aconseguir una millora higiènica necessària; però si es consulta el poble s’observarà que tots els parers no coincideixen pas. El que indubtablement s’ha de preveure és l’organització del mercat en les noves zones d’extensió de Manresa.

El problema urbanístic en aquestes noves zones també és greu, perquè en la pràctica no són respectades les línies de les demarcacions residencials de les fabrils, i la construcció és, en molts punts, desordenada, sense atendre a les corbes de nivell. El caos és un vici nacional.

Manresa té, però la gran sort d’ignorar el problema de l’aigua. A Manresa, i en aquests temps, és sorprenent poder-ho dir, l’aigua sobra. Però no per atzar, sinó perquè els manresans del segle XIV feren una cosa que encara no han fet importants poblacions espanyoles avui en dia. Resolgueren el problema de l’aigua d’una manera extraordinària i definitiva: construïren una sèquia que duu l’aigua a Manresa des de Balsareny, després de més de vint quilòmetres de recorregut. És una realitat impressionant, i cau en l’esfera del prodigi que portés a terme una tal empresa una població que aleshores era de quatre mil habitants i que aquests tinguessin un  sentit urbà tan afinat. Algunes veus temem avui que l’aigua de Manresa no es quedi cada dia en més quantitat pel camí i arribi a mancar a la ciutat. Seria tanmateix ben lamentable.

Dues aspiracions molt raonables de Manresa es refereixen a l’estació ferroviària, que no està a l’altura del tràfic ni correspon a la importància de la ciutat, i que, si més no, podria posar-se en condicions –compareu-la per exemple, amb la de Vilanova i la Geltrú–, i al servei urbà d’autobusos, que han envellit irremeiablement després d’anys i anys d’enfilar-se per les costerudes vies manresanes, i no serveixen en l’actualitat alguns nuclis densos de la població.

Quan, havent dinat, he demanat al cambrer que m’exposés un problema autèntic de Manresa –mentre en les taules properes discutien els seus problemes els components d’un espectacle folklòric–, la resposta m’ha semblat filla de la deformació professional. Perquè el cambrer m’ha dir: –Falten hotels. 

Però després m’han confirmat la frase. Manresa té un problema hoteler. Només compta amb dos hotels i algunes fondes de possibilitats limitades. A la ciutat li cal, en aquest sentit, fer un esforç.

Apuntem aquestes consideracions a rajaploma i les oferim a la curiositat de tothom, en especial als qui puguin satisfer aquestes aspiracions urgents de Manresa. Amb elles hem pretès donar l’últim toc a la complexa visió d’aquesta complexa ciutat, descrita amb la rapidesa obligada en tres articles.

Si en el primer d’elles hem dit que Manresa era la ciutat anticlixé, ara podem afirmar, per a entendre’ns, que és una ciutat planeta, no una ciutat satèl·lit. Hi ha a Catalunya ciutats d’alta significació cultural, històrica, econòmica: però, tret de la seva faceta més peculiar, estan lligades vitalment a les capitals de província més properes. Manresa és, en tots els aspectes, en absolut independent. Manresa és una ciutat que es clou sobre ella mateixa, llevat en el punt per on rep tota la força de la comarca. Ciutat que es justifica per diferents raons ben sòlides, se li ha d’admetre la seva renúncia al pintoresquisme i a l’artificiós abillament. Constitueix la plataforma que assegura l’enllaç econòmic de la muntanya i el mar, i sens dubte fou motivadament que en altre temps es parlà de fer-ne la cinquena capital de «província» de Catalunya.

Però per a comprendre-ho així no hi ha prou d’asseure’s al Passeig a beure’s una cervesa. Cal saber entendre que Manresa és callada i que té un cert orgull, com aquestes pubilles que ja han crescut molt i en les quals encara ningú no s’ha fixat amb tota l’atenció que es mereixen.