Crítica de la revista “Dovella” (primavera del 2001)
 

És aquesta l’autobiografia pòstuma d’un manresà que va viure en la pròpia pell l’horror dels camps d’extermini nazis entre els anys 1940 i 1945. Sortosament per a ell –i foren percentualment ben poques les que tingueren la seva sort- en va poder sortir viu i ho ha pogut explicar.

En Jacint Carrió va dedicar tota la seva vida a donar fe de les vivències d’aquell amarg període, portant a terme la promesa feta pels deportats, a l’hora d’ésser alliberats, de denunciar permanentment a totes les generacions presents i futures l’existència d’aquells camps de cara a que el rebuig social faci que no es tornin a repetir mai més. L’autor explica, per altra banda, els seus records de la infantesa i l’adolescència, com també el seu periple durant la Guerra Civil (1936-39). Posteriorment, i una vegada retornat a Manresa, ens mostra la ciutat durant la postguerra del règim franquista, per acabar als darrers anys del seu llarg periple vital, on el seu compromís social el va portar a tenir un paper polític actiu.
L’obra de Jacint Carrió esdevé el millor testimoni d’uns anys difícils i dramàtics que, com ell mateix no s’havia cansat de repetir, convé tenir tothora presents. 

                                                                                                                                                          Antoni Daura
 

Crítica de la revista “L’Avenç” (juny del 2001)

En Manresa-Mauthausen-Gusen trobem el relat de les memòries de Jacint Carrió, mort l’octubre del 2000 i persona coneguda a l’entorn polític de la seva ciutat, ja que havia estat regidor pel PSC del consistori manresà entre els anys 1995 i 1999. Com a supervivent dels camps nazis va fer la promesa, juntament amb els seus companys, que un cop alliberat faria conèixer al món el que havia passat allà, per tal que les generacions futures no caiguessin en els mateixos errors i allò no es tornés a repetir. La seva vida va estar dedicada a difondre les seves vivències, i les seves memòries han estat la culminació d’aquest fet; llàstima, però, que no hagi viscut prou per poder-les veure publicades.

El títol del llibre sintetitza la ruta que va seguir fins anar a raure als camps d’extermini nazis. El camí que recorre és paral·lel al de molts altres republicans que, un cop acabada la Guerra Civil, sortiran cap a l’exili; una part d’ells acabarà a diferents camps nazis, especialment el de Mauthausen.

La Manresa dels anys vint és el punt d’inici a partir del qual es vertebra tota la trajectòria de Carrió. Veiem imatges de la ciutat que veu l’arribada de la República i l’esclat posterior de la Guerra Civil, així com el compromís sindicalista de l’autor i la seva participació en la lluita contra el bàndol franquista. Posteriorment, i com a conseqüència d’aquest compromís, arriba l’exili obligat el 1939 de molts republicans que en passar a França es troben amb la desagradable realitat dels camps de concentració a les platges del Rosselló, amb unes condicions infrahumanes. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la vida dels exiliats canviarà, ja que França necessita els seus serveis: davant les diferents possibilitats que se’ls ofereixen (Batallons de Marxa, Legió Estrangera o Companyies de Treball), opten per l’última perquè no volen formar part de l’exèrcit francès, ja que o bé estan cansats de lluitar després de la guerra a Espanya, o bé el tracte rebut ha fet que sentissin un rebuig cap a França.

Jacint Carrió anirà destinat a una Companyia de Treball que tenia la funció de reforçar la famosa Línia Maginot, i quan els alemanys envaeixin França serà dels primers a caure presoner. Ell, com molts altres espanyols, serà tractat inicialment com a presoner de guerra, però després acabarà sent deportat al camp de Mauthausen. Allà es trobarà amb companys de Manresa i d’altres llocs de Catalunya i Espanya. El grup espanyol, a més, portarà un distintiu diferent al dels altres presoners que els designarà com apàtrides: un triangle blau amb una S al mig que marcarà la seva procedència espanyola. Posteriorment serà traslladat a Gusen, un kommando (grup de treball o camp auxiliar) de Mauthausen, on restarà fins a l’alliberament.

La importància d’aquestes memòries és la constatació del fet que un nombre important de republicans espanyols va passar pels camps nazis, que aquest fet històricament s’ha tractat poc, i que fins i tot per molta gent és un aspecte desconegut, que s’ha de difondre per combatre l’oblit. El recorregut de Carrió ens mostra un dels camins de l’exili i la deportació després de la Guerra Civil (altres serien l’emigració cap a tercers països o el retorn a Espanya, entre d’altres) i el seu testimoniatge ens dóna una visió colpidora i directa de la vida quotidiana a Mauthausen, un dels camps de concentració més durs del règim nazi –per les seves condicions, s’hauria de parlar de camp d’extermini-. A més, la descripció queda complementada pel seu pas per Gusen, kommando situat a pocs quilòmetres del camp central i que va ser el lloc on va morir el nombre més gran d’espanyols. Això estava motivat pel fet que allà eren traslladats els qui es trobaven en pitjors condicions físiques. Lloc sinistre, va ser més gran que el mateix Mauthausen i per això alguns discuteixen si era un camp secundari o bé si es pot considerar com a principal.

En resum, la frase que acompanya la portada del llibre el defineix perfectament: “deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat”.

Jordi Moliner Rodríguez