Honorable Sr.:

Dijous a la nit estava jo amb uns amics al cabaret “Excelsior”, del capdavall de la Rambla. A les quatre del matí vàrem sortir al carrer. Anava amb nosaltres un amic que ostenta un càrrec públic dintre l’Esquerra Republicana de Catalunya. Un cop a la Rambla, aquest amic, que s’havia rerassagat un moment dintre l'”Excelsior”, va reunir-se amb el nostre grup, i cridant a part un de nosaltres va dir-li:

– Vigileu. Aquesta nit els escamots volen clavar-vos una pallissa. No badeu, que va de debò.

L’amic va acomiadar-se, i nosaltres vàrem traslladar-nos al restaurant “Pingouin” del carrer d’Escudellers. A l'”Excelsior” s’havia quedat el senyor Galés, acompanyat d’En Miquel Badia i Capell, cap dels escamots de l’Esquerra, el qual, pel que es veu, havia de dirigir personalment l’operació.

Al “Pingouin” varen arribar, al cap d’una estona, un parell de subjectes. No prengueren cap consumició, i es limitaren a observar la nostra taula. S’entornaren, i al cap d’uns instants va arribar un tercer individu, més ben vestit que els anteriors. Aquest va asseure’s en una taula propera a la nostra i va demanar un “cock-tail”.

Per comprovar fins a quin punt responia a la veritat la saludable advertència del nostre amic, vàrem cridar ostensiblement el cambrer per pagar la nota. Anàrem al vestíbul, i mentre ens posàvem els abrics, a l’individu en qüestió li vingueren sobtadament unes grans ganes de sortir. Es begué el “cock-tail” d’un glop i veient que el cambrer no anava a cobrar-li amb la celeritat desitjada, ell mateix anà al taulell a pagar. En vista d’això, esperàrem al vestíbul, sense sortir.

Aleshores entraren cinc individus més, tots ells vestits amb trinxeres i amb boines. Tres d’ells es ficaren a l’interior del restaurant i dos als “lavabos”. Un dels arribats canvià unes paraules en veu baixa amb el personatge del “cock-tail”, i segurament en vista que nosaltres no ens movíem del “Pingouin”, decidiren sortit tots plegats al carrer.

Vint minuts després, un conegut nostre s’oferí a anar a veure “què passava”. Sortí pel carrer d’Escudellers, que estava desert. En tombar per la plaça del Teatre es trobà, arrambats a la cantonada, davant la botiga de can Morell, quatre subjectes, entre ells el del del “cock-tail”. En passar el nostre amic, el del “cock-tail” digué:

– Van amb aquest.

El nostre amic es disposà a agafar el seu cotxe, que estava parat allí a la vora. Al voltant de l’automòbil hi havia, quatre subjectes més. Mentre el nostre amic obria el cotxe, els subjectes discutiren un moment si el deixaven marxar o no. Abans que es posessin d’acord, el cotxe havia arrencat.

En aquella hora tardana no hi havia al capdavall de la Rambla cap policia. El nostre amic en trobà quatre, finalment, davant de la Virreina. Els explicà el que passava, i en vista d’això un dels guàrdies vingué cap al “Pingouin”, mentre els altres tres s’esperaven a la plaça del Teatre. En aquell moment, el grup d'”escamots” s’havia reunit sota el monument d’En Pitarra, i s’adonaren perfectament que el nostre amic tornava acompanyat de la policia. Aquest detall degué fer-los variar una mica els plans.

Un taxi passà a recollir-nos al “Pingouin”. Com sigui que nosaltres comentéssim en veu alta les incidències que van ressenyades, el xofer es tombà i digué:

– Ah! Així anava per vostès?

I a continuació explicà que, des de feia un parell d’hores, als xofers que estan de parada sota el monument d’En Pitarra els havia cridat l’atenció la presència d’uns grups sospitosos. Els xofers havien reconegut en ells els escamots d’Estat Català, i per algunes paraules que escoltaren deduïren que preparaven un atemptat. Per això el xofer ens deia espontàniament:

– Ah! Així anava per vostès?

***

I això, honorable senyor Macià, us ho fem saber com a president que sou de l’Esquerra, ja que els “valents” professionals pretenen venjar desatencions que diuen que té envers vós i el vostre Partit un setmanari satíric on col·laboro, i no en faig cap secret a ningú.

Gairebé no cal dir que estem segurs que no us plau aquest gènere de polèmica periodística, que fins ara s’ha produït molt tímidament -llevat del cas repugnant de l’agressió al company Brunet, la qual, per cert, no veiérem gaire planyuda per les autoritats del país, que ho són, també, de l’Esquerra.

Però aquestes violències podrien créixer, fer-se mútues i dur la nostra Catalunya cap a una era de salvatgisme que mai no podeu consentir -ens sembla- que es vulgui fer en nom i defensa vostres.