Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Avel·lí Artís-Gener (Tísner)

“En Planes va ser un periodista amb vocació d’escriptor. Probablement hauria fet teatre, novel·les i contes. Tenia tots els elements a favor per ser-ho: la influència de la literatura francesa, una ploma fàcil i brillant... Crec que hauria estat una mena de Gómez de la Serna català, però amb més qualitat pel que fa a l’enginy. El situaria en l’escola del Francesc Pujols o de l’Eugeni Xammar, més que no amb la de Pla, més geomètrica i precisa. Pel que fa al Planes-periodista haig de dir que era molt agut i enginyós amb les comparacions i amb la captació de les imatges. També crec que era excessivament frívol, raó per la qual no havia entrat en un periodisme més difícil: el de les idees i del pensament. Però aquesta frivolitat de l’etapa d’”El Be Negre”, que es rifava de mig Barcelona, la va superar amb els articles de “La Publicitat” tot seguint una línia molt equànime, seriosa i digna.”

(Converses amb Jordi Finestres, 1996-1997)

 

"Era una persona ordenada, pulcre, mètodica, presumida, molt senyoret, però amb l'agressivitat d'un carreter. Era molt divertit i enginyós, sobretot a El Be Negre, on li agradava fer bromes gruixudes. I tossut. Me'n recordo que els estius, anàvem, en Fontanals, ell i jo als Banys de Sant Sebastià a nedar. Però com que en Planes li feia por la piscina, es quedava a la zona infantil, on toques de peus a terra. Fins que un dia el vam empentar a la part on la piscina té més profunditat. I va surar, ja ho crec, que va surar!"

(Converses amb Jordi Finestres, 1996-1997)

 

“...era un somiador que desitjava que les coses canviessin a temps, que la Generalitat tingués prou força per a posar limitacions a aquells sindicats, perquè, de debò n’ignoràvem la potència... Alguna vegada en Planes s’havia queixat de ser una veu predicant al desert, que ningú no l’escoltava, ningú no li feia cas.”

(Entrevistat per Jordi Finestres a “El Temps”, 2-XII-1996)

 

“... en Josep Maria ha estat el meu company en nombroses empreses i aventures, des de nedar plegats a la Barceloneta (ell no en sabia, era home de terra endins) fins a l’Hospital Clínic, on el vaig identificar entre la sinistra estesa de cossos humans, tots ells autors del gros delicte de discrepar ideològicament d’aquells eixelebrats marrecs que ja s’havien fet grans abans de crèixer”

(Josep Maria Planes (1907-1936). Memòria d’un periodista assassinat. Barcelona, 1998)

 

“Únicament dos periodistes barcelonins, en Josep Maria Planes i Martí des de La Publicitat i jo des de La Rambla, afirmàvem, a partir del dia 29 d'abril, que l'assassinat dels germans Badia havia estat obra de gent del sindicat de Transports de la CNT, estatjat a la Rambla de Santa Mònica. Havíem publicat reiteradament que l'acció havia estat acordada i perfilada en reunions d'aquell sindicat, totalment dominat per la FAI, efectuades al seu local.

Desconeixia les fonts d'informació d'en Planes, de la mateixa manera que ell ignorava les meves, i això pot semblar estrany malgrat la seva total veracitat, puix que entre ambdós hi havia una robusta relació d'amics i col·legues, a La Publicitat i a El Be Negre. Summament discrets, mai no havíem bescanviat l'origen de les nostres notícies per tal de no comprometre els respectius informants: sabíem que teníem teies enceses entre les mans..."

(Avel·lí Artís Gener, Tísner. Viure i veure (I), pàg. 40. Barcelona, 1989)

 

"... de debò, en Planes no es va autoimmolar pels germans Badia. He reflexionat sobre aquella actitud que ens feia rebutjar intromissions encara que fos amb l'acceptació d'un lleuger tribut d'incongruència. No defensàvem un cap de policia que feia d'això, de cap de policia, amb tota la servitud que la feina exigeix, sinó un ciutadà català que era assassinat per uns forasters. Així, amb aquesta simplicitat! En aquella fracció de segon, abans que no li desfessin el parietal esquerre amb trets de pistola disparats a boca de canó, l'escriptor manresà Josep Maria Planes i Martí devia entendre fins a quin punt era absurda la causa per la qual perdia una vida encara no viscuda, llavors que amb prou feines ranejava amb els trenta anys."

(Avel·lí Artís Gener, Tísner. Viure i veure (I), pàg. 44. Barcelona, 1989)