I bé: ja hem vist el film de Charlot. El millor elogi que es pot fer de la darrera pel·lícula del gran Chaplin és que no ha defraudat les nostres esperances.

¿Imagineu una responsabilitat més aclaparadora que la d’aquest artista únic, cada vegada que es disposa a fer un nou film? Tot el món està pendent de la seva obra. Abans que aquesta arribi al públic, ja està creada la seva llegenda. Mentrestant, Charlot treballa, en silenci i amb misteri, per protegir-se de la curiositat i de la indiscreció que, de les cinc parts del planeta, es projecta sobre els seus estudis. I Charlot autor, Charlot director, Charlot intèrpret, Charlot tot sol s’acara amb un moviment d’expectació sense precedents, que mobilitza tot el món. Ningú com ell no s’arrisca més a repetir el part de les muntanyes.

I, no obstant, Chaplin aguanta ferm aquest seu prestigi, aquesta seva fama, que a còpia de traspassar totes les mesures, tenen alguna cosa de monstruós. Costa una mica, per tant, desentendre’s del miratge que crea la seva popularitat grandiosa i no és pas fàcil d’observar-lo serenament, amb un ull humà, desproveït de les boires i dels prejudicis que la literatura ha fet sorgir entorn del mite Charlot.

Perquè aquest mite existeix. A Charlot, com als grans  clowns, se l’ha comparat amb Shakespeare i se li ha dit que gratava l’eternitat. No exagerem. Charlot en té prou amb ésser un artista extraordinari, segurament el més gran artista del seu temps, perquè, de més a més, se’l vulgui posar en el rengle, que evidentment no li pertoca, dels grans recercadors de la Veritat amb majúscula. El millor mèrit de Charlot és haver sabut transposar a un art nou, mecanitzat, els valors eterns de la història simple i crua del cor humà.

Del seu darrer film, estrenat ahir a Barcelona, s’havia dit que estava influenciat per tendències comunistes. No és pas veritat. El Charlot de “Temps Moderns” és el Charlot de sempre, individualista desesperat que topa amb tots els obstacles amb què l’encercla l’egoisme i la duresa de la societat. En aquest film hi ha, com a novetat, una sàtira ferotge del maquinisme i una voluntat, més accentuada, de presentar la misèria sense esperança que caracteritza la nostra època.

Tota la història, però, és un teixit de rialles. La gent riu, mentre Charlot no fa altra cosa que sortir de la presó per a tornar-hi a entrar, que cercar treball i provar de no morir-se de gana.