Amb la mateixa celeritat amb què, quan vingué la dictadura, tota la gent tèrbola, feble i indesitjable del país va córrer a allistar-se en els rengles actius de la Unió Patriòtica, ara hem vist una infinitat d’aquests curiosos ciutadans guarnint llurs solapes amb llaçades cridaneres dels colors triomfants i llançant uns visques a la República que feien tremolar els arbres de la Rambla. L’espectacle ininterromput de la baixesa humana agafa en aquests moments d’excepció un relleu escandalós. Si no fos que el panorama general està dignificat per la noble presència d’uns quants homes íntegres, de bona voluntat, que li encomanen una lluminositat de puresa, l’ocasió seria que ni pintada per permetre’s els més negres escepticismes sobre la condició de la humanitat visible.
Cal estar en guàrdia contra aquests grimpadors de totes les situacions. Cal vigilar de prop les activitats d’aquests arribistes sense escrúpols. Cal procurar que els llocs estratègics del nou ordre de coses estiguin ocupats per gent digna i honorable, de principis arrelats; no per republicans nous de trinca.
Per altra banda hi ha els monàrquics dits convençuts. És clar que en el moment actual resulta una mica difícil de descobrir l’existència d’algun d’aquests monàrquics, però suposant que amb el temps es decideixin a tornar a treure el cap, serà curiós de veure com es produeixen. Un republicà sense República compta amb un bagatge d’idees i d’arguments que li donen personalitat pròpia. Vegi’s, si no, la feina eficacíssima que han dut a cap els republicans espanyols sota el regnat d’Alfons XIII. En canvi, un monàrquic sense rei -ens referim principalment als monàrquics d’aquí- no pot oferir altra cosa que l’espectacle d’un grotesc delirant.
Els servidors i els entusiastes de la Monarquia no poden justificar llur posició política d’altra manera que no sigui reconeixent implícitament la seva tendència irremissible a fer de lacais. Políticament, el monàrquic no és res més que un lacai de més o menys categoria. Tenen del lacai, la incondicional subordinació i admiració per l’amo; la impossibilitat de crítica a propòsit d’ell; el reconeixement tàcit de llur insignificança davant d’un poder indiscutible i incontrolable, poder d’ordre diví… El monàrquic espanyol està situat davant del seu rei exactament igual que el salvatge de la tribu més primitiva davant del seu monarca.
***
La Monarquia comptava a Barcelona amb un prestigi bastant estès, primer entre les senyores dites de l’aristocràcia i, després, entre els familiars d’aquestes senyores. El monarquisme, aquí, no passava d’ésser un pretext d’elegància o de distinció. Les senyores admiraven en les revistes gràfiques les toilettes de donya Victòria, i els senyors tenien com a màxima aspiració que, un bon dia, en el tennis o en el polo, el rei es decidís a donar-los un copet a l’esquena, dedicar-los un somriure, o bé deixar-se oferir foc per la cigarreta.
Monarquisme de magazine, de rastà. Com a argument definitiu per raonar llurs sentiments de lacai, us deien que el rei era molt simpàtic. Alfons XIII coneixia aquesta seva fama i feia tots els possibles per no defraudar-la. Simpàtic… Compliment delicat que fa la glòria de les cupletistes i que pot donar la fortuna a les senyores del mig món.
Es podria dir que el monarquisme era a casa nostra un sentiment purament femení. Femenina, aquesta voluptuositat de doblegar l’espinada davant d’un senyor totpoderós; femenina, aquesta admiració incondicional per tot el que venia del rei, començant pel seu somriure i acabant pel color dels seus mitjons; femenina, tota aquesta passió per conèixer els detalls íntims de la vida dels monarques. Tot el prestigi de la Monarquia s’aguantava a base dels potins i de les xerrameques de tocador amb els reis i de la dotzena de famílies que els voltaven com a matèria primera.
És evident que una institució mantinguda només pel miratge de tota aquesta societat inútil i afemellada no podia resistir gaire l’onada viva i apassionada de tot un poble ofès, ultratjat. La Monarquia, podrida de totes les podridures, no ha pogut suportar ni un instant el contacte directe amb la realitat del carrer. Ni un crit, ni una protesta, no s’ha aixecat a favor de la institució corrompuda. Els senyors i les senyores s’han limitat a vessar quatre llàgrimes davant la trista sort d’aquestes infantitas que, pobretes!, ara no tindran més remei que anar a fruir els milions que el seu pare va fer a l’esquena del poble, per aquests castells i pels balnearis de luxe… Tot el sentimentalisme servil, grotesc i provincià està avui al costat d’aquesta família funesta. A l’altra banda, hi ha tot un poble gelós dels seus drets i de les seves llibertats.
Mentre les dames d’honor ploriquegen i els lacais platins van a oblidar llurs penes pels cabarets i els restaurants de Paría, hi ha tot un país que es disposa a marxar noblement pels camins de la dignitat, de la llibertat i de la justícia. La tria no és dubtosa. Per una banda, mitja dotzena de famílies que han perdut el seu poder absolut sobre vint milions d’ànimes que s’han alliberat de la més vil de les tuteles. L’home de cor, l’home de seny, no té pas altra solució que posar-se coratjosament al servei de la República.
