Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

En l’aniversari de la mort de Josep Maria Planes

(Redacció del diari “La Publicitat”, 24-8-1937)

 

Avui fa un any que va morir, en les circumstàncies de tots conegudes, el nostre company de redacció Josep Maria Planes, escriptor meritíssim, home de cor i catalanista autèntic, que ha deixat un buit difícil d’emplenar en els rengles de la literatura i del periodisme. Planes, que s’adherí de molt jove als ideals catalanistes, que fou perseguit per catalanista i per catalanista va morir, fou mal conegut pels seus adversaris. No era pas l’enemic de la classe obrera que alguns volgueren, interessadament, fer aparèixer als ulls de determinat sector d’opinió, ni l’escriptor a sou del capitalisme, ni l’arribista que ho sacrifica tot a l’afany de fer-se un nom o d’escalar un lloc en la política o en el periodisme, sinó un home, amb defectes si voleu, però que odiava el crim i la injustícia. Si visqués, com en temps de la dictadura primo-riverista, la seva ploma, que va debutar precisament per combatre el militarisme, hauria trobat arguments originals i inèdits per a defensar la justícia de la nostra causa i per a blasmar els enemics del poble.

 

La sublevació militar va sorprendre Planes mentre combatia amb una tenacitat i constància impertorbables els que ell creia que havien estat instigadors de l’assassinat dels germans Badia. Ell menava tot sol i sota la seva pròpia responsabilitat aquesta campanya. Signava els seus articles, i hom li responia sempre anònimament. Tal vegada la tasca que Planes s’havia proposat era massa feixuga per a les seves espatlles. Tots estàvem segurs de l’honestedat dels seus propòsits; a tots ens revoltava la naturalesa de determinats procediments, però no deixàvem d’adonar-nos que es trobava enfront d’un enemic molt fort i amb grans possibilitats de desvirtuar la seva campanya. Notàvem, encara, que no es produïa ni en el públic ni en més elevades esferes la reacció necessària perquè una acció pertinent i enèrgica aclarís els fets i servís de remei eficaç a un estat de morbositat sempre latent en determinats sectors de la nostra classe obrera, morbositat que, com ara s’ha vist, ha costat molta sang innocent i àdhuc ha posat en perill l’esdevenidor de la pàtria i el resultat de la guerra que sostenim contra el feixisme.

 

En desorbitar-se la revolució i esclatar l’onada de terrorisme, Planes hagué de separar.se del nostre costat. Sabérem que havia de marxar per una temporada a França. No hi fou a temps. El seu cadàver, travessar pe les bales, fou trobat un matí a la Rabassada. No era el primer home d’esquerra, ni fou, dissortadament, l’últim que va trobar una mort semblant, però a nosaltres la pèrdua del company ens produí una amarguesa que mai més no s’esborrarà del nostre cor. Planes havia estat una víctima més de la violència que ell combaté i que nosaltres combatrem sempre

 

En aquest aniversari dolorós retem el nostre més fervent homenatge al company caigut, i ens sentim més que mai identificats amb ell, perquè tant com ell els odià, els que fórem els seus companys odiem el crim i la injustícia.