Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Josep Maria Planes. Un home que no va fugir

Rafael Tasis i Marca

(“La Publicitat”, 25-8-1937)

 

Fa un any em donaven la nova. Al dolor punyent que ens produïa s’afegia la sorpresa. Jo estava convençut, i com jo la majoria dels amics de Josep M. Planes, que aquest era fora de Barcelona. La seva sort, per això, no m’anguniejava. Tants d’altres ciutadans, amb relleu i sense, que no se sabien amenaçats en la seva vida com ho era Josep Maria Planes, havien fugit de Catalunya, que semblava impossible que el nostre malaguanyat company encara estigués a Barcelona i que la seva persona pogués esdevenir penyora i botí dels assassins, d’aquells mateixos assassins que han deshonorat amb llurs actes la Revolució i que han passat a la història amb el nom antigramatical d’”incontrolats”.

 

Recordo les hores d’angoixa que vaig passar, després de les gestions inútils per a rescatar el desaparegut. El seu cadàver era trobat, desfigurat, en un racó de carretera. L’hora de l’enterrament no era feta pública i només uns quants amics amatents acompanyaven els germans en el seguici. L’endemà havíem de passar per una nova tristesa: el nostre diari no podia dedicar amb tota llibertat un recordatori emocionat al company que desapareixia. Només uns mots d’aparença freda, inexpressius, mutilats encara per una censura que s’exercia més damunt l’ambient del carrer que damunt les galerades del diari, registraven el fet i el lamentaven. Els qui recordin aquells dies d’agost i tants d’altres que els succeïen, els qui pensin en els periodistes barcelonins que, a altes hores de la nit, retiraven, sols i inermes, pels carrers solitaris de Barcelona; els qui recordin les llistes macabres de l’Hospital Clínic i l’exemple tràgic que era la mort de Planes d’una intolerància que no s’aturava davant les mesures més extremes, comprendran aquella nota i es faran càrrec, tanmateix, del dolor punyent que havien de sentir els qui la redactaren.

 

En aquells dies de fugides contínues Josep Maria Planes no havia fugit. Els seus companys que el creien absent, els seus amics que rebien amb estupor la nova de la seva mort, havien de seguir el seu exemple. I el seu exemple era aquest: seguir a Catalunya, a Barcelona, a complir el deure, a servir la Pàtria i la Llibertat. Restar en el lloc de combat, mal fos amb una trista ploma per tota arma, per combatre els enemics de Catalunya i de la República. No pas crear-se conflictes reals o imaginaris amb els poders oficials o extraoficials de l’hora, amb els quals era obligat de conviure i damunt els quals calia influir en sentir beneficiós; no pas preparar-se, amb valenties inútils, el camí per a una emigració ben retribuïda. El deure era quedar ací, quedar-se a Catalunya per lluitar contra la reacció que s’havia desfermat el 19 de juliol, mantenir la moral i l’esperit antifeixista de vastos sectors de l’opinió catalana que s’esveraven davant els excessos lamentables, però difícils d'evitar, de la gent que actuava en nom de la Revolució; i esforçar-se, per contra, a mantenir cada vegada més alts i més eficaços el prestigi i l'autoritat de la Generalitat.

 

Aquells visques a Catalunya i a la República que acabaven el darrer article que havia escrit Planes eren l'única norma que ens calia seguir. Recollir pietosament, molls els ulls de dolor, les despulles sagnants de Josep Maria Planes, i seguir endavant, convençuts que, lluitant per Catalunya i per la República, lluitàvem per fer impossible el retorn del clima moral que havia provocat l'assassinat del nostre amic, convençuts que treballant amb fe i amb lleialtat al costat de tots els antifeixistes facilitàvem el retorn de l'autoritat normativa, de l'ordre fecund, de l'activitat creadora de la rereguarda; convençuts que el millor homenatge que podia retre a la memòria de Josep Maria Planes era seguir des de les columnes de LA PUBLICITAT, defensant els ideals de catalanisme, de republicanisme, de democràcia liberal que es cultivaven en un sol mot: Llibertat.

 

Avui, al cap d'un any, els amics i companys de Planes s'han ajuntat davant el nínxol que tanca les seves despulles, en un homenatge auster a la seva memòria inoblidable. Josep Maria Planes, l'home que no va fugir. Antifeixista convençut, lluitador de sempre a favor dels ideals més sagrats dels catalans, no tenia per què fugir, ni trobava en la seva consciència un motiu suficient per a justificar una deserció que per prou costats li era proposada. amb l'orgull enterc i decidit de la seva joventut, preferí  esperar la mort en la trinxera de les seves conviccions liberals, i fou submergit per l'onada d'intolerància que l'amenaçava d'ofegar per sempre les llibertats que es creia defensar. Si l'arma que l'occí l'hagués estalviat, Josep Maria Planes hauria posat la seva ploma i el seu braç al servei de Catalunya i de l'antifeixisme. No fugí i caigué en la batalla, que sovint feia víctimes entre els germans d'un mateix camp. Al cap d'uns anys de la seva mort, la seva figura enyorada pren l'autèntic caràcter d'un lluitador antifeixista i d'un servent heroic de la intel·ligència.