Web de

Escriptor manresà (1907-1936).
Pioner i víctima del periodisme d’investigació

L’anarquista de “La Veu”

data: 18-7-1936
publicació: La Publicitat
Secció/Avanttítol: Comentari
Tipus: Article d’opinió

Finalment, el comentarista de “La Veu” ha cregut arribada l’hora de dir alguna coseta sobre la qüestió de la qual ens hem ocupat en els nostres darrers articles. El comentarista de “La Veu”, naturalment, no ignora el conjunt ni el detall de les incidències provocades dintre i fora del terreny periodístic, per la nostra campanya contra el terrorisme. El comentarista de “La Veu” sap el que hem dit de nosaltres, sap el que ha dit la “Soli” i ha de saber -suposo- tot el que hi ha de vergonyós i de dramàtic darrera d’aquestes baralles de diaris.

Tot això, però, no interessa al senyor Brunet. Periodista especialitzat en el pamflet i en la prosa de combat, home valentíssim quan es tracta d’insultar algun personatge de tercer ordre de l’Esquerra Republicana de Catalunya, el comentarista de “La Veu” se’ns torna d’una mansuetud i d’una prudència exemplars ara que és qüestió de parlar dels pistolers, dels que els paguen, dels que els organitzen; ara que és qüestió de parlar de les falles d’una justícia pràcticament inoperant; ara que és qüestió de crear un redreçament civil contra el terrorisme i contra la impunitat dels professionals del crim.

El senyor Brunet ha considerat que, en aquests instants, la posició que, en tant que redactor destacat d’un diari conservador, li convenia adoptar, era aprendre’s la cosa pel cantó humorístic. Sí: al senyor Brunet no li interessa res de la part viva del problema. L’únic que en tot aquest afer, li crida l’atenció, és que el nostre estil, que abans era “fresc com una rosa” -són paraules seves- ara s’ha tornat “trist”, “sòrdid”, i constata que “no sap per què”, he decidit sotmetre els meus lectors “a règim de cadàver diari”. El comentarista de “La Veu” se n’estranya i sembla que ho lamenta. La “tristesa” que destil·la la meva prosa l’ha corprès”. “Al comentarista publicitari -diu- ja no sabem per on agafar-lo”.

¿I al senyor Brunet, per on l’agafarem? ¿Per on l’agafaran els seus coreligionaris de la Lliga? Davant del problema plantejat per la nostra campanya ¿no se li acut altra cosa que despenjar-se amb aquestes filigranes preciosistes i decadents? ¿Quan es dirimeix una qüestió que afecta l’essència mateixa de la vida i de la tranquil·litat de Catalunya, l’únic que té per dir és que ens hem tornat tristois i fúnebres? ¿És aquesta la seva reacció de ciutadà, de catalanista, quan, des dels diaris, sortim alguns que, malgrat les amenaces, les persecucions i els perills, ens fem un deure i ens fem un honor de recollir i llançar al vent el crit d’indignació de la ciutat?

El senyor Brunet n’ha escrit de molt crespes, però amb l’article d’ahir ha batut tots els rècords. Malgrat la rialleta suficient que l’il·lustra, malgrat l’absència de mots violents, aquest seu comentari és la cosa més trista, més covarda, més infeliç que mai hagi sortit de la seva ploma. És un article d’aquells que classifiquen un home per tota la vida.

 

Buscar a tot memoria.cat