Després de la sèrie de jornades històriques hem arribat a la tongada de les jornades histèriques. Mai no havíem vist tants nervis, tantes preocupacions, tantes alarmes. I bé, senyors: una mica de tranquil·litat, si pot ésser…

¿Que les dretes es belluguen; que la reacció, que el feixisme preparen un cop de força? Potser sí. Però els catalanistes i els republicans, els governamentals d’aquesta hora no hem d’oblidar una cosa: que tenim el poder a les nostres mans i amb el poder totes les palanques de la formidable força repressiva de què disposa l’Estat. Per molt seriosos que fossin els perills que amenacen la República -jo crec que en realitat, sobre aquest punt s’exagera molt- el govern té forces suficients per a esclafar en poques hores qualsevol intent de subversió.

El que passa és que els nostres amics de les esquerres no s’acaben d’adaptar al fet que ara el govern som nosaltres. Avesats a viure constantment a la intempèrie de la legalitat, acostumats a l’atmosfera romàntica de les conspiracions, de l’exili, de la presó, els homes d’esquerra pateixen del mal de creure que el poder els ha caigut als dits per casualitat. Així com els homes de dreta tenen la sensació que l’exercici de les funcions de govern els pertany per una mena de dret diví, els homes d’esquerra no s’acaben d’habituar a la funció normal de governants. Encara que els signes exteriors -honors, distincions, poder efectiu- els demostren que realment són ells que governen, al seu fur intern pensen que tot això és una interinitat producte d’una mena de miracle i que llur condició natural és estar a l’oposició.

Aquest curiós estat d’esperit engendra una política indecisa, feta de por i de prudència. Por -exagerada- a les realitats i por -insensata- als fantasmes. La República serà indestructible si aquesta és la voluntat dels governants. Si aquí hi ha algú que hagi de tenir por, aquests han d’ésser els enemics de l’ordre establert. En la lluita possible entre el govern i els seus adversaris, la desproporció de forces és tan manifesta que sols un estat especial de nervis o d’atabalament pot produir aquestes jornades histèriques  de les quals parlàvem.

El govern, sempre que vulgui -això no cal voler-ho-, és l’amo absolut  del carrer. És l’amo, amb les pròpies forces, sense necessitat de cap col·laboració externa. L’ordre l’han de mantenir els guardadors de l’ordre, i ningú més. I perquè aquests forces tinguin tota l’eficàcia que d’elles pot esperar-se n’hi ha prou que els llocs estratègics de comandament estiguin ocupats per persones serenes i enèrgiques.

Legalment, constitucionalment, el poder és nostre. Fa just cinc mesos que les masses populars legitimaven, d’una manera que no donava lloc a dubtes, aquest mandat. Ara sols és qüestió d’exercir-lo amb totes les conseqüències. Ni por, ni nervis, ni “prudència”. Disposem de tots els ressorts necessaris per a defensar l’Autonomia i la República. No val la pena, doncs, de complicar les coses. N’hi ha prou que nosaltres n’estiguem convençuts perquè els enemics ho vegin clar.

Ens sembla que ja ha arribat l’hora que la por la tinguin els altres.