La cosa que s’assembla més a París és una bona fotografia de París mateix. I si, en lloc d’una fotografia, us podeu oferir un reportatge cinematogràfic que recull algun dels aspectes de la gran ciutat, aleshores la il·lusió serà completa. Perquè la llum de París és una llum cinematogràfica.

Cal dir que això no ha estat pas fàcil d’aconseguir; l’art i la Natura han hagut de treballar en una estreta col·laboració. Així, per exemple, els dies que la boira està de vacances, París ofereix una flonja cortina de núvols, que és l’encarregada de filtrar la llum pel mateix procediment dels llençols que feien de sostre a les galeries dels fotògrafs de la bona època. Tota la gamma de grisos que caben entre el negre pur i el blanc més desmaiat és posada en valor i ni un sol matís escaparà a l’ull meticulós de l’objectiu fotogràfic.

Amb la llum -és clar- no n’hi havia prou. Calia que no desentonessin les pedres, els arbres ni l’eura que s’arrapa a l’ombra dels monuments venerables. Una coloraina violenta, com la de Barcelona o de Marsella, hauria fet impossible l’harmonia en gris de la llum i els objectes. Per això els carreus de Notre Dame són negres i blancs i els arbres que vetllen la marxa lenta del Sena es vesteixen de colors austers, com uns vells senyors que han tingut un gran dol a la família.

Perquè les fotografies de París fossin una reproducció autèntica de la ciutat solament els faltava parlar. Aquest darrer detall fou satisfactòriament solventat amb l’aparició del cinema sonor. Ara, aneu pels carrers i davant dels vostres ulls passen els metres de cel·luloide d’un reportatge de “Pathé Journal”. Però la vista es fatiga i, per reposar, entreu en un cinema d’actualitats. Sobre el llenç apareix M. Lebrun, l’Arc de l’Estrella, l’enderrocament del Trocadero. És com si haguéssiu tret el cap per una finestra molt ben situada. Si a la sala plogués una mica, creuríeu que el fals París és el del carrer…

Després, s’encenen els llums. Citröen, des de l’altre món, encara escriu sobre la nit de la Torre Eiffel. A totes les cantonades la publicitat lluminosa llança el seu castell de focs. L’asfalt, negre i brillant, recull la taca vermella que ha degotat d’algun anunci “Neon”. Els extres del gran film circulen atrafegats, però amb tota naturalitat, a les ordres del “metteur” en escena, que arranja el moviment des de l’altra trona de la plaça de l’Òpera.

Ah, la bella pel·lícula… Per retrobar la realitat, no us queda altre recurs que entrar en un teatre.