“Historiadors que encara ara admiren la “revolució anarquista catalana” justifiquen els crims i les brutalitats comeses pels llibertaris basant-se, alguns, en l’efecte “pervers” que cert periodisme a Barcelona praticava insistint en denunciar el xantatgisme i gangsterisme del moviment. Això, diuen, va provocar l’efecte del “pànic moral” que aterriria la població. És a dir, fou culpa del periodisme independent, de Planes i dels periodistes crítics i lliure com ell, que els “pànics morals” s’estenguessin. Conclusió conseqüent: les amenaces i els assassinats comesos pel pistolerisme anarquista foren gairebé necessaris, justos.
L’aberració d’aquestes afirmacions mereixen el menyspreu més absolut. Planes va pagar amb la vida el seu compromís amb la veritat. La seva veritat. Ventalló, Ametlla, Francesc Madrid o Xammar, entre tants altres milers, votants del Front d’Esquerres i fidels a la República, van haver d’emprendre, pel mateix motiu, el camí de l’exili.”
(Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar. Barcelona, 2008)
