Web de

Escriptor manresà (1907-1936).
Pioner i víctima del periodisme d’investigació

Tristes veritats

data: 8-7-1936
publicació: La Publicitat
Secció/Avanttítol: Comentari
Tipus: Article d’opinió

Com que el nombre d’articles que hem dedicat al problema del terrorisme a casa nostra ha agafat ja un cert volum -si no per la qualitat, almenys per la quantitat- potser seria hora de dir que els nostres escrits aspiren a alguna cosa més que a imitar el to llagrimós, de plany inútil, que sol florir, de tant en tant, en l’editorial de la majoria dels nostres diaris. Aquesta mena d’elegies periodístiques, plenes de llocs comuns i de frases fetes, escrites sense convicció, formen part del protocol inconscientment establert que acompanya fins al cementiri les víctimes del flagell terrorista. Els diaris desenterren del calaix dels mals endreços aquell article ple de pols, que ja publicaren l’any 1919 i que després han repetit incansablement; les autoritats criden la seva oficial indignació i diuen que prendran mesures severíssimes; el públic, després d’impressionar-se més o menys, acaba per fer una ganyota de fàstic, o de menyspreu, i ràpidament oblida.

La part més lamentable d’aquesta tragèdia, la que li dóna una gravetat sense pal·liatius, és que, en el fons, sense haver-nos-ho formulat, tots hem acabat per trobar una cosa natural l’existència activa del terrorisme. Podeu fer la prova, en qualsevol moment. Porteu, en un grup d’amics o de coneguts, la notícia que tal persona ha estat víctima d’un atemptat.

La primera preocupació dels que us escolten serà per saber si la persona afectada tenia alguna qüestió pendent amb la F.A.I. o -això és més recent- amb “Falange Española”. Si responeu afirmativament, dels llavis dels qui us escolten sortirà un “Ah!” ple de tristes ressonàncies. Aquest “Ah!” vol dir que és normal que un home que tenia qüestions amb la F.A.I. mori a mans dels pistolers, com és natural que un aviador s’estavelli amb l’aparell, o que a un torejador l’agafi un brau.

Un fatalisme depriment, de la pitjor mena, s’estén així en totes les capes socials. Agafa des de les més altes autoritats fins al més modest dels ciutadans, passant per la Prefectura de Policia i Palau de Justícia. La premsa publica aquelles protestes desmaiades  de les quals parlàvem en començar, i tothom, els de dalt, els de baix i els d’entremig, col·laboren en la formació d’aquesta especialíssima atmosfera que permet l’actuació i la impunitat de les bandes criminals. Proveu d’explicar aquest estat de coses a un estranger -a un estranger que vingui d’un país civilitzat, s’entén-. el primer que us dirà, serà una cosa que potser trobareu pueril:

– ¿I com és que les autoritats ho permeten?

Sí, penseu-hi bé, és això. Són veritats de Monsieur de La Palisse; ¿Com és que les autoritats ho permeten? Perquè és evident, de tota evidència, que el terrorisme existeix a casa nostra perquè no hi ha hagut mai ningú que, des del poder, es proposés acabar-lo. És d’això del que vull convèncer als meus lectors; que si Barcelona està infectada de pistolers és perquè a tots plegats ens dona la gana que així sigui. No es tracta, ni molt menys, de cap problema insoluble. És un senzill problema de policia i de Justícia, sostingut, això sí, per una ferma voluntat de govern. ¡No hi ha misteri, senyors! Tots sabem qui són els assassins, qui els manté, qui els ajuda, qui els organitza. ¿Per què, doncs, hem de tolerar que segueixin existint?

La sang de totes les víctimes, de les que hi ha hagut i de les que hi haurà, caurà damunt dels governants que, podent-ho fer, no tingueren el valor ni el patriotisme de posar terme a un estat de coses que constitueix la més gran vergonya del país.

 

Buscar a tot memoria.cat