Per començar direm que tots els elements d’informació d’aquest reportatge els hem recollit personalment, de primera mà. No cal, doncs, que els lectors esperin trobar en aquests articles cap mena de fantasia ni de divagació literària. No pretenem altra cosa que presentar d’una forma tan ordenada i coherent com sigui possible una sèrie de fets dels quals hem tingut notícia per persones prou ben situades perquè puguem tenir absoluta confiança en la veracitat de les seves informacions. La major part d’aquestes ens han estat facilitades sota la promesa formal de no citar-ne la procedència. Tenim la intenció de complir rigorosament aquest compromís.

ELS CONFIDENTS

Fa algunes setmanes que una alta autoritat policíaca va considerar precís entrevistar-se personalment amb un confident.

– No vindrà aquí. És comprometre’l massa… -li digueren

– Doncs ha de venir. Si no, no farem res.

Al cap de pocs dies, un dissabte, el confident entrava a la Comissaria General d’Ordre Públic. Va fer-ho per la porta lateral, i prengué totes les precaucions possibles per passar desapercebut.

L’endemà el confident -es deia Rossell- era trobat mort a la muntanya de Montjuïc.

Vol dir això que dintre de la Comissaria General existeix un contraespionatge? Ens asseguren que no. També ho creiem així.

De totes maneres, val la pena de recordar que en les darreres setmanes que han precedit el traspàs definitiu dels serveis d’ordre públic a la Generalitat han ocorregut coses serioses. Per exemple: s’ha donat ordre de detenció contra cert individu; abans que arribin els agents que l’han d’agafar, l’individu rep el consell que es faci fonedís. Qui l’ha avisat?

Un altre: la primera autoritat governativa dóna una ordre concreta sobre un cert servei. Al cap de dos dies ningú no l’ha executada. Per quina escletxa del mecanisme burocràtic l’odre s’ha extraviat?

Tornem als confidents, veritable pedra de toc de tota l’acció policíaca. Actualment la nostra policia en té molt pocs. El confident, en general, és un home de pocs escrúpols que només actua mogut per l’interès del guany material. N’hi ha alguns -els millors amb que ara hom compta- que es mouen per motius desinteressats. Donen notícies a la policia perquè així creuen tranquil·litzar la seva consciència. Aquests provenen gairebé tots del camp de l’anarquisme idealista; gent de bona fe que han vist amb escàndol com cada dia és més tènue la diferència que separa l’anarquista dit d’acció del criminal assassí.

De totes maneres, la policia compta amb pocs confidents. Causes? No hi ha diners. El comissari general disposa, per a aquesta funció, d’una assignació de 1.500 pessetes mensuals, quan per poder fer una tasca una mica eficaç en necessitaria almenys deu mil. (Dades facilitades per una autoritat en la matèria).

No és pas difícil trobar confidents entre el món d’amorals que integren les bandes de gàngsters de Barcelona. Tot és qüestió de pessetes. De pessetes… i de discreció. El confident té constantment la vida a l’encant. Ja hem explicat el cas del Rossell. A començaments de l’estiu els gàngsters cercaren el que havia “donat” el famós Serarols. S’equivocaren i varen matar un suposat alemany que no tenia res a veure amb l’afer. Uns dies després rectificaren i el veritable confident era trobat mort a la vora del temple de la Sagrada Família.

Quan els gàngsters es troben davant de casos de traïció o simplement de “manca de zel”, sotmeten el culpable a un tribunal “d’honor”. És un d’aquests tribunals que, segons sembla, fa pocs dies que ha declarat en desgràcia Dionís Aroles i Batlle, pistoler notori i home de primer rengle dintre la FAI.

LA LLEGENDA

En tots els llocs ben informats coincideixen a treure importància a la famosa organització que la llegenda popular presta a les bandes de gàngsters. Sobre aquest punt la fantasia bat el seu ple. No hi ha tal organització: uns quants personatges francament perillosos -no passen d’una dotzena, ens han assegurat- i un món nombrós i virolat de malfactors de segon rengle.

No fa gaire temps que un gàngster de primera categoria féu mans i mànigues perquè li compressin la seva metralladora. En demanava quatre-centes cinquanta pessetes. No trobà adquiridor i, d’aquestes resultes, passà uns quants dies de misèria negra.

No compten tampoc amb gaires pessetes ni amb armament perfeccionat. Se’ns diu que una acció de la policia portada a fons i amb duresa liquidaria la qüestió en poques setmanes.

Per què no es fa això? Tractarem d’explicar-ho en un proper article.

EL SEGON AUTO FANTASMA

De mica en mica es desfà l’embolicat cabdell de l’organització faista i terrorista. No passa dia que no siguin descoberts nous aspectes del funcionament i dels mitjans de què es valien aquestes bandes per tal de poder funcionar. Un dia és descoberta una de les bandes més importants. Al cap d’unes hores era trobat l’auto fantasma que passava rabent per la ciutat envoltat d’una aurèola de misteri. L’endemà mateix d’aquest descobriment eren detinguts prop d’Arenys de Mar els elements que formaven una altra de les bandes d’atracadors. I ara s’ha descobert l’existència d’un segon auto fantasma -un Studebaker, segons sembla-. En manca, però, encara un altre, el tercer de la sèrie, el qual, si és que encara existeix, serà el darrer d’ésser descobert… i el primer que havia servit.

Com s’ha descobert el segon automòbil? Arran de la detenció de la banda d’atracadors, a la plaça de les Glòries Catalanes, la policia va assabentar-se que, ultra l’auto utilitzat per a cometre l’atracament de la farmàcia de Sant Martí -el qual, com se sap, era propietat del dentista senyor Viader-, se n’havia fet servir un altre que hom acostumava a amagar en una casa de la barriada de les Corts.

Fou muntat un servei de vigilància, el qual no donà resultat, tot i haver-se pogut comprovar, realment, que l’auto hi havia estat amagat durant molts dies. També va saber-se que el xofer que el conduïa era un home gairebé geperut, baix, grassonet, i que feia el servei de taxi a l’Hospitalet. L’endemà del descobriment i de la detenció de la banda d’atracadors realitzada  a la dita plaça de les Glòries Catalanes, l’auto va desaparèixer d’aquell lloc. Pogué comprovar-se el detall que el cotxe i l’individu mig geperut que el conduïa feia el servei de taxi a l’Hospitalet. Les senyes del xofer coincidien amb les d’un individu que formava part d’una de les bandes d’atracadors que capitanejava el”Xino”.

Va saber-se, igualment, que aquest segon auto fantasma havia estat comprat a terminis. L’individu que anà a comprar-lo era el que feia de xofer, i va abonar la quantitat de mil pessetes pel primer termini, i ja no en pagà cap més.

Hi ha, en arribar a aquest punt, una coincidència curiosa. El mateix dia que l’auto va desaparèixer de la barriada de les Corts l’individu grassó i baixet es presentà a la casa on l’havia comprat i manifestà el seu propòsit de tornar-se’l a vendre. I trobà, naturalment, resistència per part dels propietaris de l’establiment. L’home es digué:

– Estic convençut que m’he equivocat. Jo em creia que m’hi guanyaria la vida, fent el taxi, i resulta que hi perdo diners. Ultra això, encara he de pagar unes pessetes i no sé com fer-ho…

Els propietaris de l’establiment regatejaren. L’home insistí dient:

– Ja sé que de vegades els que volen fer negoci han de perdre-hi diners. Jo em resigno a perdre les mil pessetes que tinc lliurades a canvi de desfer-me del cotxe.

Finalment els propietaris pensaren que el millor que podien fer era tornar-se’l a quedar.

El lector ens permetrà que no siguem més explícits. Per avui no podem donar més detalls. Repetim, només, que es tracta d’un Studebaker; que estava amagat en una casa de les Corts, en un carrer que no té nom situat prop de la Casa de la Maternitat.

I EL TERCER AUTO FANTASMA?

D’aquest no se’n sap res. L’únic que no ignorem és que fou el primer que utilitzaren els atracadors; que és un cotxe descobert, torpede, de la marca Buick, i que portava una metralladora que tampoc ha estat trobada.

Ens diuen que ha estat venut a un drapaire. Si això es pot comprovar, ¿serà possible trobar el drapaire i, sobretot, els que li varen vendre el cotxe?