La República a Manresa
en un clic (1931-1936)

El grup Escolar Renaixença

 

 

El Grup Escolar Renaixença fou l’obra més ambiciosa de totes les que l’Ajuntament de Manresa realitzà en el camp de l’ensenyament públic durant la República. Amb ell es volia aconseguir un doble objectiu: apropar-se a l'escolarització de tots els nens i nenes de Manresa en les millors condicions possibles i impulsar “les normes més modernes de la pedagogia”. Aquesta nova escola fou batejada com a “Renaixença” amb motiu del centenari d’aquest moviment cultural i literari de recuperació de la llengua i personalitat catalanes.

En la decisió de construir un nou gran centre d’ensenyament tingué un paper important Manuel Ainaud, tècnic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el qual era partidari de construir grans edificis escolars ja que permetien atendre millor les diverses modalitats educatives i amb unes despeses menors que no pas una multitud de petites escoles.

Així, el juny de 1932, el consistori aprovà per unanimitat un crèdit amb la Caixa de Pensions que finançaria la construcció d’un grup escolar en un solar situat entre els carrers de Saclosa, la via dels Ferrocarrils Catalans, l’actual Era de l’Esquerra, el carrer del Canonge Muntanyà i la plaça de la Independència, propietat del conegut prohom de la Lliga Leonci Soler i March. Després de diverses negociacions amb el propietari, l’Ajuntament comprà els terrenys per un import de 130.000 pessetes. El cost total del projecte era de 750.000 pessetes, de les quals el Ministeri d’Instrucció Pública en subvencionaria 204.000. Un any després, un cop completats tots els tràmits burocràtics, començaren les obres a càrrec de l’empresa “Vídua de Joan Llobet i Farré”, que ja treballava per l’Ajuntament en altres obres urbanístiques.

Aprofitant que feia poc que s’havia aprovat l’Estatut de Catalunya a Madrid i que el President del Consell de Ministres Manuel Azaña el venia a lliurar a Barcelona els dies 24,25 i 26 de setembre de 1932, l’alcalde Prunés se li adreçà en aquests termes per demanar-li : "se digne dedicar unas horas a Manresa para presidir la colocación de la primera piedra de la construcción de un Grupo Escolar capaz para mil alumnos y al mismo tiempo para que como Ministro de la Guerra, pueda enterar-se de la instalación del nuevo Grupo de Infanteria capacitarse de la importancia de los yacimientos potásicos y de carbón de la comarca..." La invitació també la va fer extensiva al President de la Generalitat i a Joan Moles, Governador Civil de Barcelona. El mateix president Macià, li va contestar que no seria possible la visita d’Azaña per l’atapeït programa de visites que tenia. Tanmateix, aquí queda ben palès el triple objectiu que perseguia l’Ajuntament manresà davant el govern central de la República: el finançament de l’escola Renaixença, la consolidació de la caserna militar del Carme i la creació d’una Escola de Mines per a la formació de tècnics capacitats de cara a les explotacions mineres de la comarca.

L’autor del projecte del Grup Escolar era l’arquitecte municipal Pere Armengou, que hi aplicà els principis del racionalisme constructiu (el qual coneixia de primera mà, ja que havia viatjat per Europa i havia entrat en contacte amb la Bauhaus): és a dir, finestres allargades, aprofitament màxim de la llum solar, simplicitat en el volum i utilització de la coberta plana. En d’altres paraules, l’edifici era pensat en funció de la feina educativa que s’hi havia de realitzar. Les aules eren els elements principals a considerar i havien de reunir unes condicions adients de grandària, orientació, il·luminació, ventilació, visió i audició. Aquest fou el motiu pel qual les aules seguien l’orientació sud-est i l’edifici es situés al fons del solar (enlloc de construir-ne un a tres façanes), tot quedant els camps de joc a primer terme per tal que el sol i l’aire lliure “enfortissin els infants”. D’una banda, es cercava l’equilibri entre la simplicitat i l’estalvi de despeses, i de l’altra, les màximes condicions de confort i polivalència a l’hora de fer les tasques docents.

En total, l’edifici disposava de 14 aules i hi cabien uns 700 alumnes. També hi havia una gran sala destinada a gimnàs, on es podien celebrar tota mena d’actes, una sala de jocs, dues sales dedicades a la plàstica, un laboratori, sala d’exposicions, cantina, biblioteca...

Tanmateix, aquesta nova escola estigué tot sovint en el centre de la controvèrsia política manresana: el desembre de 1933 s’esfondrà una part de la façana posterior de l’edifici. Els primers informes tècnics, demanats per l’Ajuntament, apuntaven la possibilitat d’un atemptat. Finalment, però, el 30 de gener de 1934, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears dictaminà que l’accident s’havia produït a conseqüència de la utilització de maons insuficientment cuits.

Com que tot plegat passà en plena campanya electoral de les municipals del 14 de gener, la qüestió es polititzà. En efecte, l’Esquerra havia utilitzat electoralment la construcció del “Renaixença” tot posant-la d’exemple de la seva bona obra de govern, cosa que provocà la contundent rèplica de les dretes. Així, la Lliga titllà d’incompetent al govern local d’esquerres per no saber completar un “projecte que el van trobar ja encarrilat”. El setmanari carlí “Seny” acusava l’Ajuntament d’haver contractat una empresa constructora que treballava amb un pressupost massa reduït per la qual cosa emprava materials defectuosos.

Un cop solventats els problemes tècnics, el Grup Escolar Renaixença fou inaugurat oficialment el 15 de setembre de 1934 pel president de la Generalitat Lluís Companys i pel conseller de Cultura Ventura Gassol, acompanyats de l’alcalde Francesc Marcet i el regidor Vicenç Prat, entre d’altres autoritats.

A la nova escola, el professorat aplicà mètodes de renovació pedagògica: saber-se guanyar el respecte de l’alumnat tot fugint de postures purament autoritàries, el descobriment de la ciutat com a pas previ del coneixement de la comarca i del país, sortides didàctiques, contacte amb la natura, experimentació científica i plàstica, estimulació de la comprensió lectora tot evitant la simple memorització...

El conjunt d'activitats programades (sortides escolars, el gust per la lectura o la participació activa de l'alumnat en els afers de la classe) potenciaven la formació integral dels nens i nenes en contraposició al desfasat i encarcarat ensenyament tradicional.

Aquesta nova pedagogia no estava renyida amb unes estrictes normes de comportament i urbanitat. En el paper de matrícula del primer curs acadèmic de l’escola, explicita que "no s'admetran els poc higiènics", que "es cursarà la baixa quan hi hagi més de deu faltes injustificades" o bé que "una sola falta d'indisciplina implicava la immediata expulsió del centre".

La inauguració del recinte escolar permeté instal·lar-hi alumnes de escoles escampades en diversos locals manresans ( Conservatori, Institut, Cal Assols).

Pocs dies després de la inauguració, es produïren els Fets del 6 d’Octubre i l’empresonament de l’alcalde i regidors de l’equip de govern municipal. En els mesos següents, les esquerres acusaren al nou Ajuntament d’abandonar el “Renaixença” i de permetre que la quitxalla passés fred. A partir de l’estiu del 1935, el nou govern municipal de dretes, presidit per l’alcalde Josep M. Servitje, denuncià greus defectes de construcció que feien perillar l’estructura de l’edifici escolar.

En aquesta línia, el diari “La Pàtria” (portaveu d’Acció Popular Catalana, sucursal de la CEDA) afirmava: “el grup escolar “Renaixença” recolza sobre fonaments inestables com tota l’actuació de l’Esquerra...”. I el setmanari “Seny” afegia: “És una obra que s’esfondra com totes les de l’esquerra”. Per la seva banda, “El Dia” denunciava que tot plegat era una campanya de desprestigi contra l’obra de l’anterior Ajuntament d’esquerres i per justificar la destitució de l’arquitecte municipal Pere Armengou. El 7 de desembre de 1935, el consistori ordenà el trasllat dels alumnes i mestres del “Renaixença” a les velles aules del Col·legi de Sant Ignasi mentre duressin les obres de consolidació de l’edifici. Pocs dies abans el director de l’alumnat masculí Ricard Molner, havia fet la petició d’unificar les direccions de nens i nenes al quedar vacant el càrrec de director de l’alumnat femení.

Després de les eleccions de febrer de 1936, fou restablert l’anterior govern local d’esquerres i Pere Armengou tornà a ocupar el càrrec d’arquitecte municipal. Després de les obres, un nou dictamen del Col·legi d’Arquitectes confirmà que l’edifici era segur. El 14 d’abril de 1936, tenia lloc la reinauguració del centre a càrrec de l’alcalde Francesc Marcet.

Coincidint amb la sublevació militar al Nord d’Àfrica contra la República, el Grup Escolar Renaixença aplegà l’assemblea de la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya els dies 17, 18 i 19 de juliol del 1936.

Durant la guerra, la Junta de Defensa Passiva decidí construir sota l’escola un refugi per a protegir la població civil dels bombardeigs aeris que encara es conserva avui dia. L’abril del 1938, amb l’arribada de l’Exèrcit de l’Est a Manresa, mestres i alumnes del Renaixença foren expulsats de l’edifici un dia per l’altre per part dels militars, que malmeteren bona part del material pedagògic que hi havia. Després d’un temps d’haver de fer les classes a l’aire lliure, alumnes i mestres foren repartits en diverses escoles de la ciutat en condicions ben precàries. Mentrestant, el Renaixença quedava reconvertit en  Escuela de Capacitación de Mandos del Ejército del Este.

Després de la guerra, l’escola passà a dir-se “Grupo Escolar Generalísimo Franco”. El 1979 recuperà el seu nom original.