La República a Manresa
en un clic (1931-1936)

L’enllumenat públic

 

El servei d’electricitat s’inaugurà a Manresa l’any 1894 en un dia realment adient: el de la Festa de la Llum. Ràpidament, aquesta nova font d’energia s’anà imposant tant als diferents sectors econòmics com en els domicilis particulars i, en general, a la vida quotidiana. Un bon exemple d’això fou la il·luminació dels carrers i places de la ciutat: de mica en mica anava quedant arraconada la preponderància del gas en aquest sentit.

Un grup d'usuaris feia temps que reivindicava la municipalització de l’enllumenat públic. El motiu eren les queixes contra la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME), situada al carrer de Llussà, que tenia la concessió d’aquest servei. Les crítiques es basaven en el preu de la facturació, l’escassa  il·luminació d’alguns carrers i els abusos de la Companyia que, de tant en tant, deixava sense llum alguns sectors de la població.

L’any 1930 es fundà l’Agrupació de Consumidors de Fluid Elèctric, presidida pel joier Agustí Espinalt i Sanllehí. Aquesta entitat proposava, a més de la municipalització, l’estudi de l’aprofitament de les aigües de Manresa per saber si es podia obtenir l’energia elèctrica necessària per al subministrament, entre d’altres, de l’enllumenat públic, cosa que significaria un notable abaratiment del servei. Davant la proximitat de les eleccions d’abril de 1931, la qüestió es polititzà i fou assumida per la triomfant coalició de Concentració Republicana. Agustí Espinalt, d’Esquerra Republicana de Catalunya, passà a ser regidor de la majoria catalanista d’esquerres (a l’any 1939, en plena repressió franquista de la immediata postguerra, seria afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona).

L’ajuntament republicà inicià una política de millora de l’enllumenat públic, el qual arribà a la barriada de Viladordis, a carrers com el d’Àusias March, Nou de Santa Clara, Sant Marc... i es renovà la il·luminació del Passeig, el qual aleshores s’estava acabant de pavimentar. Igualment, es formà una Comissió Mixta de l’Enllumenat, presidida pel mateix Agustí Espinalt, encarregada de confeccionar el projecte de municipalització del servei, d’analitzar les possibilitats d’obtenció d’energia elèctrica al terme de Manresa, i de valorar la conveniència de rescindir el contracte amb la Companyia Anònima. Mentrestant, les relacions d’aquesta amb l’Ajuntament eren prou agitades: els comptes no eren gens clars i el consistori pagava a la baixa.

Agustí Espinalt afirmava, a l’octubre de 1932, que el servei d’enllumenat costava a la ciutat “unes 155.000 pessetes, és a dir, molt més del que es recapta per arbitris de cloaques, portes, anuncis, etc.”. Per tal d’abaratir-lo, i que pogués ser gestionat directament per l’Ajuntament, s’estudiaven tres projectes: “L’un d’ells es basa en l’aprofitament del salt d’aigua existent a Sant Pau, l’altre amb una central tèrmica, i l’últim amb acoblament d’aquests dos, això és, una central hidro-tèrmica”. Eren uns projectes certament ambiciosos i innovadors però que toparen amb la realitat de les xifres i dels mitjans.

Efectivament, tan sols dos mesos després, el 31 de desembre de 1932, la Comissió Mixta d’Enllumenat dictaminà que aquests projectes eren massa cars i aconsellà que el govern municipal negociés amb la CAME una modificació del contracte que significaria per a la ciutat “l’estalvi immediat d’almenys 39.335,47 pessetes anuals, deixant per més endavant (...) el prestament directe del servei de l’enllumenat públic i dependències municipals”.

És a dir, el projecte de municipalització quedava aturat. El ple municipal del 31 de març de 1933 aprovà, d’acord amb la CAME, la modificació de contracte d’arrendament. Tanmateix, l’oposició municipal insistia en la municipalització d’aquest servei. En els mesos següents, aquesta polèmica continuà a través de la premsa. En realitat, cada diari exercia de portaveu d’una opció política determinada: així, mentre des dels mitjans afins els partits dretans qüestionaven la capacitat de gestió dels governants locals d’esquerres, aquests es defensaven a través de les pàgines de “El Dia” tot assegurant que, amb el nou contracte, la ciutat s’havia estalviat més de 30.000 pessetes tan sols en el període comprès entre l’1 d’abril i el 30 de novembre de 1933.