La República a Manresa
en un clic (1931-1936)

La piscina municipal

 

La piscina municipal fou una de les obres més polèmiques del període republicà. També era una de les més esperades, ja que a Manresa no hi havia cap espai adient per banyar-se. En efecte, la població solia fer-ho al riu, a les rieres del voltant o als canals de les indústries, com ara el dels “Panyos” o el de “cal Francès”. En aquests llocs, les condicions higièniques i de seguretat eren francament dolentes. Com escriví Vicenç Prat, cada estiu hi havia “la necrològica habitual”.

L’any 1928 es presentaren dos projectes de piscines (una d’elles per fer-se al Casino dels senyors) però d’ús exclusiu per a socis. Paral·lelament, s’organitzà una Comissió Pro Piscina que reivindicà que se'n construís una de municipal. Els seus membres (alguns dels quals jugaren un paper rellevant durant l’etapa republicana) eren: Francesc Farreras, Dídac Baget, Antoni Esteve, Agustí Espinalt, Manuel Casanovas, Francesc Senyal, Valentí Carreras, Tomàs Fius i Quirze Font. Proposaren construir una piscina pública als horts del col·legi de Sant Ignasi però l’Ajuntament no la realitzà.

Un cop proclamada la República, la Comissió, que tenia el suport de la gran majoria d’entitats esportives de la ciutat, aconseguí que gairebé dues mil persones signessin una instància que sol·licitava formalment al nou Ajuntament que construís la piscina. A l’agost de 1931, el Pla d’obres de l’emprèstit municipal destinava 80.000 pessetes a la realització d’aquest projecte “reconegut com indispensable per un gran sector de la població”. I afegia: “Cal evitar l’espectacle dels ciutadans banyant-se al riu i sobretot els accidents que gairebé cada any es registren desgraciadament”.

Les obres començaren el 20 de maig de 1932 a càrrec de l’empresa Vídua de Joan Llobet i Farré. La piscina s’inaugurà el 27 d’agost de 1932, durant la Festa Major, amb un festival de natació i en benefici de l’Assistència Pública. La piscina tenia unes dimensions de 25 metres de llargada per 14 d’amplada i una fondària de 1,10 a 3,50 metres. Disposava de vestidors, dutxes i lavabos. Era obligatori rentar-se abans de banyar-se, en el marc d’uns hàbits d’higiene que calia anar assolint atesa la novetat de la instal·lació i pel fet que a bona part de les cases d’aquella època no hi havia pas cambra de bany ni dutxa.

Coincidint amb la inauguració, un ban de l’alcaldia informava de la finalitat educativa, esportiva i higiènica de la piscina, alhora que prohibia banyar-se en el riu dins el terme de Manresa per tal de prevenir accidents. També cal recordar que a l’abril de 1933 es constituí oficialment el Club Natació Manresa, i que a l’any següent s’inaugurava una piscina infantil amb unes dimensions de 20 per 10 metres.

La premsa local comentà els esdeveniments relacionats amb la piscina des d’angles ben diferents, segons els interessos partidistes que servia. Així, Francesc Senyal, des de “El Dia”, celebrava la inauguració de la piscina municipal com un “servei d’higiene ciutadana” i lamentava que no s’hagués fet abans a causa d’haver topat “amb una sèrie de prejudicis mal entesos, s’invocava una mena de moral pròpia d’un país endarrerit pel domini feudalitzant de la monarquia”.

Per la seva banda, “El Pla de Bages” es preocupava per la possible immoralitat que podia comportar l’existència de la piscina, per la qual cosa exigia que “s’atenguin rigorosament les disposicions en quant el trajo de bany”, que obligava a la utilització del vestit de bany complet, a excepció dels participants a les competicions esportives.

Finalment, el setmanari carlí “Seny” seguí una línia editorial duríssima contra la nova instal·lació municipal. En qüestionava la higiene (“per allí s’hi ha vist nedadors amb la carn llatzerada, amb nafres i tumors”), la neteja (“l’aigua no es renova amb la rapidesa que requereix l’abundor de gent que hi concorre”), la seguretat (arran de l’ofegament d’un banyista el juliol de 1933), i sobretot, la moralitat: “Els vestits(?) de bany indecorosos són a posta perquè la dona s’acostumi a exhibir-se sense manies. I ja es sabut que l’esquerranisme vol la perversió de la dona: pervertida la dona, es perverteix la família; i les famílies pervertides són la carn de la revolució”.

A banda d’aquestes crítiques, la piscina municipal de Manresa fou un referent per a altres poblacions com es fa palès en una carta de l'alcalde d'Olot adreçada a l'alcalde de Manresa l'agost de 1934, on li demana que li faci arribar tot el relatiu a la construcció, gestió i manteniment d'una piscina municipal ( reglament, cost, aportacions...)