Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

Era el petit d’una família de 10 germans, el seu pare era propietari d’una papereria a Barcelona i procedia de Santa Eugènia de Berga (Osona) i la seva mare era barcelonina. Llicenciat en dret i en història, es dedicà a l’advocacia i a la docència.

Va ser professor de Geografia i Història a l’institut de Manresa a partir de 1933, tot i que va continuar residint a Barcelona des d’on es desplaçava diàriament. Va ser nomenat comissari-director de l’institut al setembre de 1936 fins que va ser traslladat al desembre del 1937 a l’institut Balmes de Barcelona. Durant la seva direcció, manà que es posés la retolació de l’institut i tota la documentació oficial en català; malgrat que el seu càrrec de comissari-director li permetia prescindir de les decisions dels claustre, ell el cotinuà reunint. Pràcticament era l’únic professor de l’institut que feia totes les classes en català.

El 1932 fou nomenat secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya i al 1935 fou escollit membre del comitè de govern d’aquest partit.

Al maig de 1938, va ser mobilitzat com a tinent de l’exèrcit republicà. A principis de febrer de 1939 travessà la frontera francesa per la Cerdanya, en la retirada de l’exèrcit republicà. Fou internat al camp de concentració de la Tor de Querol i fins al mes de març no aconseguí reunir-se amb la seva dona i les dues filles a Seta. Després d’una temporada com a director d’una colònia per a infants exiliats del Comitè Nacional Catòlic de França, a prop de Bordeus, s’embarca l’1 de desembre de 1939 amb tota la família en el vaixell Lasalle, noliejat pel Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE), cap a la República Dominicana, on va ser director d’un centre escolar. Degut a la pobresa i a la dictadura que hi havia en el país, va decidir emigrar a Xile, on arriba el 24 d’agost de 1941.

A Xile treballà al despatx d’una empresa de representacions de teixits, propietat d’un immigrant català, el qual li traspassà el negoci, fins que al 1960 hagué de tancar l’empresa. Al 1958 començà a treballar com a professor ajudant a la Universidad Católica de Santiago i, al 1966, va ser contractat com a professor d’Història per la Universidad del Norte d’Antofagasta, on es va traslladar a viure. En aquesta universitat desenvolupà una intensa tasca en la investigació històrica del nord de Xile i en càrrecs de gestió com a degà de la facultat de Filosofia i Educació i secretari general de la universitat. En jubilar-se de la universitat, a l’any 1978, es va posar el seu nom a una de les aules i, a Antofagasta, té un carrer dedicat.

A part de les seves publicacions científiques sobre la història i l’antropologia del nord de Xile, va escriure articles per a les revistes Germanor i El Noticiari Català i col·laborà en periòdics i emissores xilenes. També va ser vicepresident de l’Agrupació Democràtica Catalana i president del Centre Català de Santiago de Xile entre 1961 i 1966.

A l’any 1978, un cop jubilat, se’n tornà a viure a Santiago de Xile, on va morir el 16 d’octubre de 1984. Era oncle del geògraf Lluís Casassas i Simó, del metge Oriol Casassas i Simó i del químic Enric Casassas i Simó.