Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

Fill d’una família acomodada i molt religiosa, estudià el batxillerat als jesuïtes amb excel·lents notes i tot seguit la carrera de mestre. Als 14 anys es va inscriure al Requeté de Barcelona i a l’Agrupació Escolar Tradicionalista. Es presentà a les primeres oposicions, les aprovà i va ser destinat a Torregrossa. Al 1918 ocupà la plaça de mestre a Juncosa de les Garrigues. Allà s’inscrigué al Centre Jaimista, fou soci fundador i primer Secretari de la Junta Directiva del Sindicat Agrícola Catòlic de Sant Isidre de la població i també va pertànyer a la Unión Patriótica. Posteriorment, al 1927, es traslladà a Castellterçol on es va significar per la seva actitud en favor dels pagesos rabassaires, que aspiraven a desempallegar-se dels cacics locals i millorar les condicions dels contractes de conreu amb els propietaris de la terra. A partir de 1931, va ser president d’Esquerra Republicana de Catalunya a la població i formà part de l’ajuntament com a regidor. El 6 d’octubre de 1934 s’adherí a la proclamació de l’Estat Català per part de Lluís Companys, cosa que li costà sis mesos de presó poc després, condemnat per un consell de guerra.

A finals de 1934 es traslladà a Manresa amb la intenció que els seus fills tinguessin un institut on poder estudiar el batxillerat i, possiblement, perquè s’havia guanyat l’animadversió de diversos propietaris rurals de Castellterçol.

A mitjan 1937 va ser elegit president comarcal de la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (FETE) amb el suport de mestres d’esquerres i també de dretes que entenien que ell era una persona progressista, però no marxista; actuà, també, com a Habilitat dels mestres públics del Bages. Com a president de la FETE comarcal tingué una funció moderadora, impedí que es depuressin alguns mestres manresans per qüestions ideològiques i en els processos de depuració posteriors força mestres esmenten que, malgrat la seva ideologia esquerrana, sempre es va manifestar respectuós amb les persones que no compartien les seves idees.

L’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 el sorprengué de vacances a Juncosa, on defensà de l’atac d’un escamot una monja que duia amagats uns objectes religiosos; també va col·laborar en la salvació del patrimoni artístic de la Cova de Manresa. Malgrat la seva fidelitat republicana, va procurar defensar persones que eren perseguides per les seves idees religioses; va aconseguir el carnet sindical perquè algunes monges exclaustrades es poguessin dedicar a l’ensenyament com a mestres interines i durant uns mesos tingué amagades al seu domicili diverses monges del convent del Bon Pastor de Barcelona, entre elles la seva germana Maria Teresa.

El 21 de gener de 1939 envià els seus tres fills a Barcelona amb un grup d’estudiants que hi anava per continuar els estudis a l’institut; el grup es va desfer i l’endemà Pere Menéndez-Arango es va reunir amb els seus fills i tots plegats emprengueren el camí de l’exili, cap a França, però les moltes dificultats de transport, d’alimentació i els continus bombardejos van fer que pare i fills se separessin i els tres germans entressin a França a finals de gener i Pere Menéndez uns dies després. Els tres nois s’instal·laren en una colònia, a Essoyes, un municipi del departament de l’Aube, on van estar quatre mesos fins que van tornar a Manresa clandestinament, i Pere Menéndez-Arango va ser internat momentàniament en un camp de concentració, però se n’escapà i va entrar a Espanya per Irun. Les autoritats franquistes el van considerar presoner de guerra i el van internar en el camp de concentració de Santa Maria de Oya (Pontevedra) fins al 24 de maig de 1939, en què fou posat en llibertat.

Per por a ésser denunciat pels seus adversaris polítics de Castellterçol, els quals ja havien aconseguit l’afusellament d’algun dels seus antics companys polítics, es presentà el dia 12 de juny de 1939 davant de l’Alcalde i Cap Local de Falange Española Tradicionalista i de las JONS de Juncosa, el qual el recordava del seu temps de mestre al poble i li signà els papers. Com que no va sol·licitar la depuració, el Ministerio de Educación Nacional el va declarar separat definitivament del servei i el va donar de baixa en l’escalafó el 9 de desembre de 1940. Mentrestant, ell va començar una vida erràtica sojornant uns pocs dies a casa seva, després a un pis d’uns amics, a una cabana en un camp d’Arbeca, a una masia d’Aguilar de Segarra, on feia de mestre particular, també va estar a Ferreries, a l’illa de Menorca i, finalment, va anar a raure com a professor al col·legi Virtèlia de Barcelona fins que s’atreví a demanar la depuració l’any 1948.

Malgrat que el tribunal de depuració va considerar que tenia una ideologia d’esquerres, en atenció al fet que no tenia cap condemna de Tribunals militars ni el de Responsabilitats Polítiques, i sobretot per haver fet servir el seu càrrec per ajudar a religiosos i persones de dretes, juntament al fet que no se li va fer cap acusació de tipus religiós, en va permetre la rehabilitació, imposant-li una sanció de postergació per cinc anys, trasllat fora de la província de Barcelona, amb prohibició de sol·licitar vacants durant tres anys i inhabilitació per a l’exercici de càrrecs directius i de confiança. Després de complir el temps d’exili forçós a Sant Guim de Freixanet (La Segarra), va obtenir una plaça de mestre a l’escola pública de Sant Fruitós de Bages, on va treballar fins a la jubilació.