Srebrenica, la vergüenza de Europa

El primer ministre de Sèrbia surt escridassat i apedregat del 20è aniversari del genocidi

La ràbia es va fer molt present en el 20è aniversari de la pitjor massacre a la història d’Europa des de l’Holocaust. La commemoració del genocidi de Srebrenica es va veure enterbolida per les escridassades, els xiulets i els llançaments d’ampolles i pedres que van fer marxar el primer ministre de Sèrbia, Aleksandar Vucic, que assistia per primer cop als actes de record de la tragèdia.

Fins a 50.000 persones van assistir a l’homenatge a les víctimes de Srebrenica, aguantant el sol ardent i fent cues eternes. Uns 10.000 bosnians havien arribat al matí després de tres dies fent la Marxa de la Pau, que cada any comença a Nezuk i acaba al poble de Potocari, on hi havia la base militar de l’ONU que el 1995 havia de protegir Srebrenica.

Vucic va arribar cap a les 12 del migdia, escortat per més de 10 cotxes de seguretat. Així que va sortir del cotxe es va produir la primera imatge simbòlica de la jornada, quan Vucic i la presidenta de les Mares de Srebrenica es van donar la mà, i ella li va col·locar un pin a la solapa. El primer ministre serbi va visitar l’exposició sobre el genocidi a la fàbrica (el lloc on es va produir la massacre, just davant del cementiri) i així que en va sortir centenars de persones, que l’esperaven expectants, el van començar a xiular i cridar i van intentar entrar a la zona de seguretat, i van deixar els dos equips de policia (els de la República Srpska i els de la Federació de Bòsnia i Hercegovina) desbordats.

Un cop dins el cementiri, a la zona vip de l’esdeveniment, la situació va empitjorar. Tot i l’enorme equip de seguretat que protegia la zona, la forma del cementiri, que s’enfila des del centre (zona vip ) cap amunt, on seia tota la gent, va temptar els més radicals. Alguns van començar a tirar pedres des de dalt cap al centre, a més de xiular i cridar durant tota la breu estada del primer ministre serbi.

Malgrat que l’alarma de l’incident va fer que diversos mitjans expliquessin que Vucic va abandonar el cementiri perquè l’havien intentat apedregar, fonts de l’organització del memorial asseguraven que no hi havia cap discurs del primer ministre programat, i que només estava prevista una visita breu per presentar, per primera vegada a la història, els seus respectes al poble bosnià.

“Hem de deixar d’odiar”

Després de la confusió va arribar el torn de l’alcalde de Srebrenica, Camil Durakovic, que va exposar les dades del memorial d’enguany. Avui s’han enterrat 136 cossos identificats, 18 dels quals de menors d’edat, i suma la xifra de 6.377 víctimes enterrades de les 8.372 del genocidi. L’alcalde va expressar la seva tristesa després de 20 anys. “Hem de deixar d’odiar, tot i que a vegades és insuportable viure a Srebrenica, una ciutat que va passar dels 30.000 habitants a 7.000 en una setmana”, explicava. La següent aparició va ser la de l’expresident Bill Clinton, que va ser president durant bona part del conflicte i durant la signatura dels Acords de Dayton. La commemoració també va comptar amb Serge Brammertz, cap de la fiscalia del Tribunal de l’Haia, Theodor Meron, president del Tribunal de l’Haia, Jan Eliasson, secretari general adjunt de l’ONU, la reina Rània de Jordània i els presidents de tots els països de l’ex-Iugoslàvia.

Un dels fracassos del memorial va ser sens dubte la prohibició de l’acte final del seminari, 1 milion bones, organitzat pel centre de recerca Post-Conflict de Sarajevo. El projecte, després de dos dies de conferències entorn de la temàtica del genocidi, tenia l’objectiu final de reunir centenars de joves internacionals per fer una escultura amb un milió d’ossos de ceràmica fets i portats des de Washington al terreny de davant del cementiri. Després d’obtenir el permís per fer el primer acte juvenil i artístic al memorial de Potocari, la policia va prohibir al matí la realització de l’activitat per “raons de seguretat”. Sens dubte va ser el memorial amb més afluència, però malauradament, després de 20 anys, sembla que l’odi segueix aflorant amb força quan es recorda la terrible massacre.