La fosa militar
del cementerio de Manresa

Textos literarios leídos por la actriz manresana Mireia Cirera

Fragmento de LA MEITAT DE L’ÀNIMA

 

Carme Riera 

 

“... Durant molt de temps – quan el meu pare morí, Rosa tenia tretze anys – la meva mare li prohibí que parlés d’ell fora de casa.

 

- Ho féu, pobra mare meva, per absoluta necessitat de supervivència, no perquè no se l’estimés, perquè s’adonava de fins a quin punt els mateixos que injustament condemnaven el pare ens imposaven l’oblit, conscients que d’aquesta manera el mataven dos cops. Per això els vençuts, almenys fins a finals dels cinquanta, ens veiérem obligats a portar una mena de doble vida, a exercir sobre nosaltres mateixos una vigilància estricta perquè ningú, ni tan sols els més propers, notessin que ho érem, com ens succeí a mi i a molts d’altres...”

 

ELS SACRIFICATS

 

Agustí Bartra

 

És la culpa de tots si són rel i silenci

dins la terra estremida pels irats canons.

Qui té el dret de plorar-los? No, que no se’ls venci

novament amb batalls, besos i oracions.

 

Oh, és el crim del món llur mort sense alegria,

llur vida, sense somni, llur por sense escut.

Qui té el dret de cantar-los? Sí, llur agonia

encara puja als brins que sobre ells han crescut.

 

Només l’udol del vent, el gran udol salvatge

sota la taciturna puresa dels cels.

Només, damunt la pols i runes del paisatge,

la lenta ascensió de les albes fidels.

 

Són un riu sense nom en país d’enyorança,

sanglot de primavera que mai no descansa.

 

A GRITOS

 

Jordi Sierra i Fabra. Santiago de Chile

 

Los muertos gritan

más que los vivos.

Los muertos no tienen miedo.

Los muertos no callan la verdad.

La desnudan con sus huesos quebrados.

Los  muertos viven el peso del silencio

y esperan.

Esperan el nuevo grito de los vivos

que los libere

y les dé paz,

justicia,

mientras duermen,

sueñan,

despiertan,

y siguen gritando.