La fosa militar
del cementerio de Manresa

Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Honorable Conseller, Honorables Consellers, amigues i amics...

Que diferents poden arribar a ser els silencis! Perquè avui estem tots amb una actitud molt respectuosa i el nostre silenci el que intenta fer d'alguna manera és expressar un reconeixement d'un seguit de persones, concretament 296 persones, que van tenir un tràgic final degut a les idees que defensaven. Però que diferents que poden arribar a ser els silencis, perquè el silenci ha estat l'instrument principal que durant els últims anys, aquests últims quaranta anys, de la cortina negre del feixisme, ha fet que no tinguéssim la capacitat, però sí les ganes i, evidentment, la voluntat, de poder expressar amb tota la llibertat i també amb tota la dignitat i el respecte que es mereixen 296 persones que van morir per unes idees que avui nosaltres continuem defensant i que volem continuar defensant.

El d'avui és un acte senzill, perquè ha de ser un acte que expressa condol, condol en el sentit de les persones que ja no hi són, d'aquelles persones que al seu dia van ser plorades sense saber quin era el seu destí i on eren; condol perquè en el seu moment aquestes persones no van poder ser vetllades com es mereix qualsevol persona que ha perdut la vida.

Avui, doncs, el que fem també amb aquest silenci és un acte de dignitat, un acte de dol, com a expressió del respecte que ens mereix la pèrdua d'una vida, com a expressió del respecte que ens mereix la pèrdua de sers estimats, com a respecte per les idees que van defensar totes i cada una d'aquestes persones. I també és un acte de retrobament, de retrobament dels familiars amb els seus estimats, amb la seva trajectòria i, fins i tot, retrobament amb el seu itinerari final: hi ha una necessitat d'identificar la vida de les persones i la seva mort amb un espai físic determinat, amb un espai vital. Però també fem un acte de retrobament de la ciutat, també de Catalunya i, si em permet, també d'Espanya, amb la memòria. Perquè, així com les ciutats són els espais on cristal·litza la civilització -a vegades contradictòria, però és així, amb la comunicació d'una ciutat és on cristal·litza la civilització-, la memòria és la matèria primera més important que té la civilització.

Avui, doncs, també fem un acte de civisme. I el fem a petits bocins, el fem -que és una història col·lectiva- a partir de la vida de totes i cada una de les persones que són aquí, de les persones que han tingut els seus anhels i tenien els seus anhels quan se'ls va segar la vida, amb persones que tenien els seus desigs, que van tenir una vida feliç i tràgica i que, principalment, el que no van tenir és l'oportunitat de construir una nova vida. I defensem, i ho farem amb la mateixa dignitat que ells han demostrat, les mateixes idees que ells tenien en el seu moment. Aquesta gent tenia històries per construir, històries personals i històries col·lectives.

Volem, doncs, recordar tranquil·lament aquestes persones i al mateix temps fer un agraïment: ja s'ha dit per part de l'alcalde de Villanueva de la Fuente, aquí hi ha gent d'arreu, gent que, venint d'àmbits físics i geogràfics diferents, defensaven les mateixes idees, gent d'Agramunt i d'Almeria, gent d'Artés i de Castelló, de Figueres, de Linares, de Yecla, de Lorca, de Madrid, de Lió i també de Villanueva de la Fuente; i avui podem ser aquí perquè algú ha volgut recordar i recuperar aquella història, que és el Joaquim Aloy. Hi ha una cita que diu que "la història mira els seus herois anònims fins al moment en què algú investiga aquests herois anònims, els troba, els redimeix i no els deixa morir en l'oblit", i avui el que no volem fer és oblidar. D'acord que hi ha silenci, des d'aquest punt de vista, trencat per paraules, per poesia, per literatura, per música i també per l'expressió que diferents autoritats volem donar a aquest acte. Però principalment el que hem fet avui és redimir i no deixar morir en l'oblit un seguit de persones.

Permeteu-me per acabar fer una cita d'un escriptor hongarès, Imre Kertész, que va tenir i va patir les conseqüències també d'una guerra mundial i, més concretament, d'Auschwitz, i permeteu-me fer-la en castellà pels companys que avui ens acompanyen, perquè si bé l'acte és de condol, de dignitat, de retrobament, també és un acte que ha de mirar el futur, sobre les arrels del passat, principalment mirar al futur, i crec que la cita d'Imre Kertész és molt oportuna. I ens diu: "En la profundidad de grandes revelaciones, incluidas las que surgen de tragedias insuperables - com és aquesta- siempre hay un momento de libertad, un momento que confiere un algo más, un enriquecimiento de nuestras vidas y que nos hace conscientes de la auténtica realidad de nuestra existencia y nuestra responsabilidad para con ella. Por eso, cuando reflexionemos sobre los efectos traumáticos - ell parlava d'Auschwitz, nosaltres podem parlar avui de la Guerra Civil- reflexionemos más sobre el futuro que sobre el pasado". Si les idees que defensava aquesta gent, que reflexionava aquesta gent, que eren la llibertat, la justícia i la igualtat, la seva consecució continua sent les idees que nosaltres hem de continuar defensant, amb la mateixa dignitat que van fer ells, en un futur. Moltes gràcies. Muchas gracias