Srebrenica, la vergonya d'Europa

Belgrad va instigar l'agressió contra Bòsnia i Hercegovina el 1992 i va recolzar els radicals serbobosnians fins al final de la guerra, el 1995 Els indicis que apunten a Sèrbia com a instigadora del genocidi bosnià són nombroses però insuficients per a la justícia internacional

Ana Alba

Revda Djozic tenia 20 anys quan les forces serbobosnianes, comandades pel general Ratko Mladic, van entrar a Srebrenica l'11 de juliol del 1995. Estava embarassada de tres mesos i en feia sis que s'havia casat amb Mevlid Djozic, de 21 anys. Del seu marit només li va quedar una fotografia de quan era estudiant de primària. "Ens van cremar la casa i tot el que hi havia dins. No tinc cap fotografia de Mevlid, però conservo en la memòria el seu rostre amb un somriure ampli quan em va mirar abans de fugir cap a les muntanyes l'11 de juliol", explicava Revda a l'AVUI el juliol del 2005, quan es va commemorar el desè aniversari de la matança de Srebrenica, la pitjor massacre que s'ha comès a Europa des de la Segona Guerra Mundial.

L'11 de juliol les forces serbobosnianes van entrar a Srebrenica, una petita localitat pròxima a la frontera entre Bòsnia i Sèrbia que havia estat declarada enclavament de seguretat per l'ONU el 1993. Tot i ser una zona protegida on es van refugiar milers de persones de pobles pròxims, els cascos blaus holandesos van lliurar la ciutat a Mladic, acusat més tard de genocidi i crims de guerra pel Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia (TPII). El lliurament de la ciutat i la seva població -unes 30.000 persones, la majoria dones, nens i gent gran- es va segellar amb xampany.

Quan els cascos blaus van abandonar la població després de ser humiliats, les forces serbobosnianes van separar les dones i els nens dels homes (van retenir els que tenien més de 12 anys). Dones, nens i gent gran van ser deportats en autobusos. Segons diversos testimonis, hi va haver violacions i execucions abans que els autobusos arribessin a la zona de la fàbrica de Potocari, a uns quilòmetres de Srebrenica, on els civils van fugir per buscar la protecció dels soldats de l'ONU, instal·lats a la fàbrica.

Els homes que van aconseguir fugir de Srebrenica abans de l'entrada de les forces serbobosnianes i de les unitats paramilitars de Sèrbia van patir un infern. Milers de bosnians musulmans van intentar escapar i arribar a les línies de l'exèrcit bosnià creuant boscos i camps minats, però 8.000 van ser executats en una cacera humana empresa pels homes de Mladic i els paramilitars serbis. Sis execucions -entre les quals les de quatre menors d'edat- van ser enregistrades en vídeo per alguns dels mateixos criminals, en aquest cas la unitat dels escorpins, que depenia directament del ministeri d'Interior serbi.

Un vídeo que prova els crims

Aquest vídeo va ser utilitzat pel TPII per provar els crims de Srebrenica i deixar clara la implicació de Belgrad en la matança, malgrat la insistència de les autoritats sèrbies a negar-ho. No és que Sèrbia no fes res per evitar la massacre de Srebrenica, com ha determinat el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ), sinó que la va instigar i la va cometre.

Srebrenica és la màxima expressió del genocidi que va patir Bòsnia, on van morir almenys 100.000 persones, segons un estudi que s'està completant a Sarajevo -la xifra de morts se situava abans en 200.000-. Milers de persones van resultar ferides, milers van ser torturades i milers van ser violades.

Els radicals serbobosnians de Karadzic, encoratjats i recolzats per Belgrad i amb el suport de les tropes sèrbies, van llançar una agressió contra el país que el va arrasar en quatre anys (des de l'abril de 1992 fins al novembre de 1995). Els civils es van convertir en l'objectiu de les bombes i les bales i dos milions de persones -d'una població de quatre milions- es van convertir en refugiats o desplaçats. Els agressors van destruir el 70% d'edificis i infraestructures de Bòsnia i Hercegovina i van cometre un culturicidi.

La capital de Bòsnia, Sarajevo, va patir el setge més llarg de la història contemporània -44 mesos- i va veure morir 1.500 dels seus nens. Les bombes que queien sobre la ciutat provenien dels tancs de l'exèrcit iugoslau, controlat pels serbis i dirigit des de Sèrbia. Però la justícia internacional diu que no té prou proves per assenyalar Belgrad amb el dit.