Srebrenica, la vergonya d'Europa

 Joaquim Aloy

En el transcurs de la guerra de Bòsnia (1992-1995) va arribar un moment en què gairebé ja no ens sorprenia res de l'actitud de les potències occidentals en relació al conflicte. Era exasperant constatar dia a dia els dubtes, les flaqueses i la indiferència d'Europa. Era exasperant observar les manipulacions informatives, les complicitats, el paper galdós d'alguns diplomàtics fent el joc als capitostos serbis, la constatació que els polítics occidentals estaven més preocupats pels vots que poguessin perdre -en cas que morís algun soldat dels seus- que no pas per salvar les vides de la població civil bosniana. Tot plegat ens abocava a un pessimisme profund sobre el present i el futur de Bòsnia en particular i la condició humana en general. Alhora, ens provocava un sentiment d'indignació i de ràbia, fins al punt d'arribar a sentir vergonya de formar part de la Unió Europea i de la seva utilitat com a tal.

Però que no ho veien que allò seria una carnisseria?

I, tanmateix, crec que poca gent es podia imaginar que s'arribaria a l'extrem inqualificable de deixar entrar els txètniks serbis a Srebrenica, que havia estat declarada zona de protecció per les Nacions Unides. Malgrat tot, crèiem que no permetrien aquella barbaritat, que ho pararien com fos. Però que no ho veien que allò seria una carnisseria? Com era possible que no es fes res per a evitar-ho?

I, efectivament, va ser una massacre, la pitjor comesa a Europa d'ençà de la II Guerra Mundial. Va ser l'11 de juliol de 1995. Milers de persones que havien confiat en l'ONU, en la protecció que la mateixa ONU els havia garantit, van ser assassinades; una infinitat de famílies destruïdes... Fins ara s'han trobat uns 3.000 cadàvers. Es calcula que unes 7.000 persones més van desaparèixer. Pocs dies després els serbis ocupaven Zepa, un altre enclavament protegit.

Els habitants d'Srebrenica ja havien hagut de suportar estoicament durant molt de temps el setge serbi, els bombardeigs incessants i les restriccions d'aigua i menjar. Srebrenica va ser un infern per aquella població desesperada. Des de l'abril del 1992 fins al maig del 1993 ja hi havien mort 3.000 nens per fam i malalties. Finalment, va ser declarada zona de protecció per les Nacions Unides, fet que va obligar als habitants d'Srebrenica a lliurar les armes, a canvi de garantir-los la seva defensa i seguretat personals. Però en aquella data nefasta de l'11 de juliol de 1995, l'ONU -que representa la comunitat internacional- va trair als bosnians i no els va protegir. Així, els serbis van poder entrar a la ciutat i emportar-se i executar a sang freda els homes i els joves de més de 13 anys.

Europa podia haver evitat la massacre

Un dels fets més dolorosos de la matança d'Srebrenica -i, per extensió, de la guerra de Bòsnia- és constatar que es podia haver evitar. Només calia que Europa no abdiqués del seu compromís de defensar els valors cívics fonamentals, els drets bàsics de la persona, els drets plurals multiètnics. Però l'Europa que feia 50 anys -davant la descoberta dels camps d'extermini d'Auschwitz, Mauthausen, Gusen...- s'havia conjurat a no permetre “mai més” l'horror nazi, no va moure ni un dit per evitar l'horror de Srebrenica.

Durant 3 anys l'exèrcit i les milícies sèrbies havien arrasat mesquites, escoles, cases i tot rastre de patrimoni cultural a la Bòsnia ocupada. Havien bombardejat, assassinat, violat sistemàticament..., obeint les consignes d'un pla de neteja ètnica minuciosament preparat i recolzat pel govern de Sèrbia (aleshores Iugoslàvia), presidit per Slobodan Milosevic. Tot això ja havia produït més de 200.000 morts i més de 2.000.000 de persones desplaçades. Els extrems de crueltat a què van arribar són indescriptibles. 

Malgrat que això passava davant dels ulls del món sencer, Europa continuava rentant-se les mans. Ni tan sols van pensar seriosament en aprovar mesures contundents contra Belgrad (tall del fluid elèctric, aïllament absolut...) i, en última instància, la intervenció armada, que semblava que era l'únic llenguatge que els txètniks entenien. La passivitat internacional va aplanar el camí cap a l'ocupació, cap a la brutalitat, cap a les execucions sumàries.

Els polítics europeus es justificaven parlant-nos de raons històriques ancestrals, de guerra salvatge entre els dos bàndols, dels perills de la intervenció, de que ja feien prou amb els plans d'ajuda humanitària i el desplegament d'una força de pacificació. Per què no reconeixien públicament que allò era un autèntic genocidi? Per què no van fer res per impedir-ho? Per què el Govern espanyol va dimitir de les responsabilitats que li pertocaven quan des de l'1 de juliol de 1995 era precisament Espanya qui presidia la Unió Europea? Com vam poder deixar sols davant la barbàrie els habitants d'Srebrenica i de Zepa?

Impossible ser neutral

Durant 3 anys el silenci de la intel·lectualitat europea -tret d'honroses excepcions, com la de Juan Goytisolo- feia feredat. On era el seu compromís polític, el seu combat en la defensa de la dignitat humana? Molts sectors no s'adonaven de la necessitat imperiosa de prendre partit i que davant del feixisme no hi valen excuses ni matisos. En definitiva, que no es podia ser neutral davant d'aquella anihilació programada de la població de Bòsnia i que els partits polítics, els sindicats, la societat cívica, tots nosaltres havíem d'avantposar abans que res, en els temes del dia a dia, la necessitat d'aturar l'extermini dels bosnians. Per què hi van haver tants silencis, tanta indiferència?

La mateixa societat no es va mobilitzar fins després de la caiguda d'Srebrenica. Finalment, a diferents indrets d'Europa es van produir mobilitzacions de protesta. El 21 de juliol a Barcelona es van reunir milers de persones. I aquesta reacció de la societat civil possiblement va servir per posar en evidència la distància entre alguns polítics i una part de la societat i, potser, per ajudar a obrir els ulls als governants i fer-los prendre, definitivament, cartes en el tema. D'altra banda, finalment van ser els EUA de Bill Clinton qui van haver de portar la iniciativa d'una intervenció decisiva, que finalment aturà aquella barbàrie, quan anteriorment la diplomàcia americana havia definit els Balcans com "el pati de darrera d'Europa".

Recordar i ajudar els supervivents

La matança d'Srebrenica anirà associada per sempre a una Europa acovardida, insensible i insolidària que va deixar desprotegida la població davant d'aquells criminals de guerra i que no va sortir a defensar les llibertats individuals i nacionals.

Bòsnia no podrà perdonar mai la nostra inhibició. Però si hi ha alguna possibilitat de fer menys dolorós el mal causat és la d'assumir les nostres responsabilitats, no oblidar els supervivents i intentar ajudar-los. Com?

• Pensar en aquelles famílies que van quedar greument traumatitzades, desfetes, amb el seu món interior destruït... oferint-los el suport i la solidaritat.
   
• Exigir moltes més inversions en la reconstrucció del país, en escoles, en vivendes, en indústries..., ajudar a construir el futur d'aquella gent desesperançada. En aquesta mateixa línia, potenciar les iniciatives de col·laboració amb els municipis de Bòsnia (a través d'ajuntaments, entitats, escoles...) que ja s'estan portant a terme des de fa temps. Enfortir i eixamplar els lligams de solidaritat amb Bòsnia, l'agermanament entre ciutats.
   
• Exigir que els qui ho vulguin puguin tornar a Srebrenica, viure-hi i enterrar-hi els cadàvers dels parents i amics localitzats.
   
• Exigir una intensa investigació dels fets i cercar els cossos de la gent desapareguda.
   
• Reclamar una acció decidida per a capturar i jutjar els culpables directes de la massacre i tots els qui van ajudar a cometre aquest crim monstruós. És un escarni que tants anys després alguns encara no hagin estat detinguts.

Mai més una altra Srebrenica

El nom d'Srebrenica va associat al fet més vergonyós de la història recent d'Europa. Tanmateix, potser encara podem aconseguir que l'evocació del seu nom ens serveixi també per a recordar, per a reflexionar, per a denunciar, per a reconèixer les nostres culpabilitats, per a reafirmar els principis bàsics de la convivència, per a enfortir una consciència cívica activa, per a no resignar-nos a segons quines actituds i decisions de la classe política, per a mentalitzar-nos del paper fonamental que -malgrat tot- sovint pot exercir la societat civil davant de les injustícies, per a condemnar i eradicar els brots del feixisme, la xenofòbia i la intolerància... Perquè mai més no pugui ser possible -ni de lluny- una aberració, una claudicació, una ignomínia, un crim com el que va ocórrer l'estiu del 1995 a Srebrenica.