Srebrenica, la vergonya d'Europa

Una ONG catalana presenta a Sarajevo un llibre que recull imatges i testimonis de supervivents del genocidi de Srebrenica TRAVES · L'entitat sèrbia del país dificulta la recerca dels desapareguts

Munira Subasic mostra el llibre 'Homenatge a Srebrenica', que es va presentar dijous a Sarajevo. 

LAIA ABRIL

La presidenta de l'Associació de Mares de Srebrenica i Zepa, Munira Subasic, afirma que la neteja ètnica ha vençut a la Republika Srpska (entitat sèrbia de Bòsnia). Ella argumenta que els desplaçats no hi poden tornar perquè "a Srebrenica tot és dels serbis. Diem que fins i tot la pluja que cau és dels serbis". Tot i així, la viuda explica que encara mantenen l'esperança de tornar-hi algun dia, però que decisions com la del Tribunal Internacional de Justícia d'exculpar Sèrbia del genocidi "són inacceptables i ho dificulten".

Subasic va presentar dijous passat, juntament amb qui va ser cap de la defensa bosniana durant el setge de Sarajevo, el general Jovan Divjak, i la directora de la fundació Fondacija Lokalne Demokratije, Jasmina Mujezinovic, el llibre Homenatge a Srebrenica amb testimonis i fotografies d'una dècada de postgenocidi, a l'edifici del que era la Biblioteca Nacional de Sarajevo, brutalment bombardejada fa 15 anys.

L'autor del llibre i membre de l'associació Trenkalòs, Jordi Rodri, va comentar que molta gent els havia preguntat per què presentaven "un llibre en català a la biblioteca més important del món. Nosaltres volíem portar el crit de Srebrenica al nostre país i alhora estar envoltats dels supervivents". Rodri també va demanar disculpes a la gent de Srebrenica pels 8.000 morts del genocidi, ja que "en deu anys cap polític no ho ha fet oficialment".

Entre les ruïnes i les incipients reformes de la biblioteca, Munira va afirmar a l'AVUI que "el genocidi va ser contra els vius, però també contra els morts", ja que ella mateixa va trobar les despulles del seu marit en cinc fosses comunes diferents. "Els serbis feien servir excavadores per traslladar les restes a llocs diferents, fer-les miques i així dificultar-ne la identificació", diu. "No visc, sobrevisc amb 160 euros al mes que rebo del govern, i no passo gana perquè Déu no vol", afirma. Tot i així, es pot sentir afortunada perquè en haver trobat el seu marit pot rebre la pensió que li pertoca. Les dones que no han localitzat els seus homes no tenen dret a res.

En la seva feina, Munira ha de recolzar les famílies que encara no han pogut trobar els 6.000 morts que falten. Munira relata el moment en què les famílies aconsegueixen identificar els desapareguts: "És molt difícil però alhora et treus un gran pes de sobre perquè llavors tens la prova que aquella persona ha viscut, ha existit". Moltes dificultats es deuen al fet que són les mateixes mares les que han de subvencionar la cerca dels familiars. Això se suma a l'ajut nul que reben de la comunitat serbobosniana per trobar els desapareguts. "Ells saben on trobar més fosses, però ho segueixen amagant", afirma.

A la sala en què es va fer l'emotiva presentació es trobaven entre el públic una vintena de desplaçats supervivents de la massacre de 8.000 bosnians musulmans a Srebrenica comesa l'any 1995 per les forces serbobosnianes comandades pel general Ratko Mladic. Munira explica que elles es consideren "refugiades de Sarajevo" i que "passejar per la ciutat de Srebrenica i topar-te amb qui va matar el teu fill, a qui encara no han trobat, és molt dur".

Un emocionat general Divjak, ara dirigent d'una fundació que ajuda nens víctimes de la guerra, va dir en la seva ponència que entre els assistents a l'acte és trobaven representants de l'escola militar holandesa. "Vénen per intentar aprendre dels errors a l'enclavament de Srebrenica", va indicar Divjak fent referència al fet que els cascos blaus holandesos eren els que teòricament protegien Srebrenica quan va caure en mans de Mladic.

Coincidint amb el dotzè aniversari de la matança, Munira apunta amoïnada que a la cerimònia commemorativa de dimecres passat no va aparèixer cap representant polític de l'entitat sèrbia i creu que "més important que capturar Mladic és condemnar la ideologia que encara molta gent comparteix [...], la idea de la gran Sèrbia".