Les repressions de la guerra
i la postguerra a Manresa

Per què cal investigar les brutals repressions de la guerra i la postguerra?

Per què es van produir les repressions?

Com va ser la repressió a la rereguarda republicana?

Com va ser la repressió franquista?

Quin fou el nombre de víctimes mortals de cada repressió a Manresa?

Quines foren les conseqüències de les repressions?

 

Per què cal investigar les brutals repressions de la guerra i la postguerra?

Una de les grans tragèdies de la Guerra Civil fou, sens dubte, la pèrdua de vides humanes. Però no solament la dels soldats que moriren en el front de combat sinó la de totes aquelles persones que moriren assassinades per motius polítics i ideològics o bé per venjança personal, ja fos amb judici –mancat de les més mínimes garanties processals- o sense. Totes elles foren víctimes de la repressió que s’exercí en ambdós bàndols. A més, cal afegir-hi les víctimes mortals –majoritàriament, població civil- a conseqüència dels bombardeigs aeris de l’aviació franquista.

En definitiva, milers i milers de famílies quedaren trencades per sempre més arreu de l’Estat. Solament en el cas de Manresa estem parlant del voltant de 800 persones mortes: un mínim de 512 en els combats al front, 158 d’assassinades a la rereguarda republicana, 35 en els dos bombardeigs aeris que hi hagué sobre la ciutat, almenys 5 d’assassinades a l’entrada de les tropes franquistes, unes 30 d’afusellades al Camp de la Bota ja durant la dictadura del general Franco i 13 més en els camps d’extermini nazis.

El prestigiós historiador E.J. Hobsbawn afirmava recentment que “la essència de l’ofici d’historiador és recordar el que els altres obliden, encara que alguns vulguin que s’oblidi”. Tanmateix, afegia que cal recordar els fets però sense fer reviure els ressentiments. És a dir, recordar des de la raó sense promoure en cap cas l’esperit de revenja.

Per què es van produir les repressions?

A l’Estat espanyol hi havia una forta tensió social acumulada des de feia generacions. Tradicionalment, les classes populars i treballadores havien estat sempre marginades del sistema polític en benefici d’unes classes dominants que monopolitzaven també la major part de riqueses i propietats i que no dubtaven en utilitzar la força (policia, exèrcit) per tal de mantenir els seus privilegis. Mentrestant, el moviment obrer era fortament reprimit pels governants.

La Segona República va intentar canviar aquest estat de coses mitjançant una ambiciosa política que pretenia impulsar la modernització i la justícia social. Va engegar un ampli pla de reformes (entre les quals, la recuperació de l’autogovern català) que, tanmateix, aviat li va costar l’enemistat de sectors poderosos com ara els grans propietaris, l’Església i part de l’exèrcit. Paral·lelament, els sindicats obrers, sobretot la CNT-FAI, partidària d’una revolució obrera immediata, trobaven aquestes reformes insuficients.

Al llarg del període republicà de 1931-1936, es va accentuar la divisió política de l’Estat espanyol en dos bàndols cada cop més oposats (les dretes i les esquerres). El cop d’estat militar del general Franco, el juliol del 1936, va permetre que tot aquest odi i malestar socials, tant de temps acumulats, esclatessin de cop en una rauxa sanguinària a banda i banda.

Els militars sollevats, amb la seva insurrecció i la immediata i acarnissada persecució que portaren a terme als territoris que dominaven, no van fer res més que obrir de bat a bat les portes d’una revolució obrera a la zona republicana. En efecte, els governs legítimament constituïts (el de la República i el de la Generalitat) es van trobar totalment superats pels esdeveniments. Això fou aprofitat per l’extrema esquerra revolucionària per tal de reprimir amb violència els seus adversaris. El resultat de tot plegat fou el de milers d’assassinats arreu de l’Estat.

Com va ser la repressió a la rereguarda republicana?

A Catalunya, la insurrecció militar del 19 de juliol del 1936 havia estat derrotada a Barcelona. El control de la situació va passar a les organitzacions obreres (i, sobretot, als sectors més radicals de la CNT), les quals, armades després del fracàs del cop d’estat, van impulsar una autèntica revolució social.

El poder de la Generalitat era gairebé inexistent a la pràctica. El 21 de juliol es va constituir el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que durant prop de tres mesos va ser el veritable centre de poder de Catalunya. La CNT-FAI va tenir el domini del Comitè i del carrer durant els primers mesos de guerra. És en aquest període on es van concentrar la major part d’assassinats de la guerra.

Més de 8.000 persones van ser assassinades a Catalunya durant el període de 1936-39, víctimes d’aquesta brutal repressió que es va dirigir contra l’Església, els militants i simpatitzants de partits de dretes, militars i membres de les forces d’ordre públic, propietaris, empresaris i gent acusada de col·laborar amb ells (encarregats i majordoms de les fàbriques, per exemple), o bé persones perseguides pel simple fet de ser catòlics, com fou el cas dels fejocistes (Federació de Joves Cristians de Catalunya). Tot això sense oblidar els morts per venjances personals.

L’estament eclesiàstic és el que en va sortir més perjudicat amb gairebé 2.500 víctimes mortals. Cal afegir-hi, a més, la destrucció d’esglésies i d’obres d’art de caràcter religiós i la prohibició de tota activitat catòlica durant la guerra. La FAI, per tal d’assolir les seves fites revolucionàries, considerava que havia d’eliminar l’Exèrcit, el Capital i l’Església, acusada d’estar sempre al servei dels poderosos i d’enganyar al poble, i que era l’objectiu que els milicians tenien més a l’abast.

Una característica molt important de la repressió a la rereguarda republicana a Catalunya és que només unes 400 de les víctimes van ser executades després d’haver tingut un judici. La resta -per tant la immensa majoria- van ser assassinades a causa d’una repressió completament extralegal: de l’acció dels anomenats incontrolats, de la dels diferents comitès revolucionaris que sí estaven controlats pels membres i milicians de l’extrema esquerra o bé a conseqüència dels enfrontaments entre militants de les pròpies organitzacions antifeixistes.

Com va ser la repressió franquista?

La repressió franquista s’exercí contra militants i simpatitzants de partits polítics republicans i d’esquerres, membres de sindicats i organitzacions obreres, professors i mestres, oficials de l’exèrcit que no havien donat suport al cop d’estat... i, en general, contra tot aquell que hagués manifestat alguna simpatia envers el règim republicà. Ja ho havia deixat ben clar el general Mola, principal organitzador del cop d’estat militar de juliol del 1936 que va degenerar en la Guerra Civil: “Hay que sembrar el terror... hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”.

Es tracta, doncs, d’una repressió premeditada, i també violenta i sanguinària, que provocà milers i milers de morts. I sistemàtica. Sobretot a partir de l’1 d’octubre del 1936, moment en què el general Franco acaparà tot el poder. A partir d’aleshores, les víctimes mortals de la repressió en el bàndol autoanomenat nacional –a la zona que havia anat ocupant l’exèrcit franquista- ho foren a partir de condemnes de mort imposades per consells de guerra sumaríssims, realitzats sense les mínimes garanties de justícia per als acusats, i executades després que Franco les hagués aprovat personalment mitjançant el seu “enterado”.

A més, aquesta repressió continuà un cop acabada la guerra: a tot l’Estat més de 35.000 persones foren executades pel bàndol guanyador en la immediata postguerra. Per exemple, l’any 1939 hi havia més de 270.000 persones tancades a les presons franquistes. Això s’explica perquè la repressió continuà sent sistemàtica i implacable, amb lleis com la de la Seguridad del Estado i contra la maçoneria i el comunisme. Milers de persones foren depurades, enviades a la presó o bé perderen la seva feina.

Tot plegat responia a la voluntat del general Franco, amb la col·laboració dels seus aliats, de perpetuar-se en el poder, a través d’una dictadura personal, cosa que realment aconseguí.

A diferència, doncs, de la repressió a la rereguarda republicana, la repressió franquista a Catalunya és institucionalitzada, compta amb tot el suport de l’aparell de l’Estat, està organitzada jeràrquicament (a base de consells de guerra sumaríssims sense cap garantia processal), i es realitza en temps de pau, quan la guerra ja s’ha acabat.

Quin fou el nombre de víctimes mortals de cada repressió a Manresa?

A Manresa foren 158 les persones, relacionades amb la ciutat, assassinades a la rereguarda republicana, tot compant-hi els manresans (d’origen i/o residents) que foren morts tant al mateix terme municipal com en altres indrets, i les persones de fora assassinades al terme de la capital del Bages.

D’aquestes, més d’una tercera part -56 víctimes- corresponen a religiosos (capellans, jesuïtes...), entre les quals trobem tres monges, que van ser les úniques dones assassinades en aquesta repressió. Igualment, cal ressaltar la importància numèrica de la persecució que patiren els fejocistes (Federació de Joves Cristians de Catalunya), la gent adscrita políticament a la dreta i propietaris i empresaris en general

Pel que fa a les víctimes de la repressió franquista, el seu nombre el podem desglossar entre els 30 afusellats al Camp de la Bota (13 dels quals eren anarquistes), les 5 persones assassinades durant l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat i les 35 víctimes mortals dels bombardeigs aeris, si entenem que aquestes accions, en principi de guerra, tenien un clar component de càstig sobre la indefensa població civil. És a dir, un total de 70 persones que foren mortes per alguna d’aquestes causes.

Quines foren les conseqüències de les repressions?

Aquestes repressions foren una enorme tragèdia col·lectiva. De fet, difícilment es podrà saber mai la xifra exacta de morts a causa de la violència que s’exercí en els dos bàndols. Segons els darrers estudis, com ara el de Paul Preston, basats en diverses investigacions de caràcter local i regional, la repressió podria haver provocat més de 230.000 víctimes mortals a tota Espanya. D’aquestes, unes 50.000 correspondrien a la zona republicana i unes 180.000 a la franquista.

Molta gent hagué d’escapar de casa seva per tal de salvar la vida. Durant la guerra, per exemple, molts catalans, fugint de la persecució de l’extrema esquerra, passaren al bàndol franquista. Aquestes persecucions i assassinats foren un gran descrèdit internacional per la República, la qual cosa beneficià a la propaganda franquista, i també un element de desmoralització de la rereguarda. Cal pensar que la immensa majoria de la població no volia pas una guerra i ni tan sols pogué triar el bàndol. Persones que, en principi, no eren pas franquistes ni tenien res a veure amb el cop d’estat, es desafeccionaren de la causa republicana a l’haver de viure aquell esclat de violència que començà l’estiu del 1936.

Igualment, unes 400.000 persones hagueren d’exiliar-se de Catalunya el 1939, tot fugint de l’avanç de les tropes franquistes i per la por a la repressió que van exercir les noves autoritats. Tancats en camps de concentració a França en ple hivern, les condicions de vida foren molt difícils per aquestes persones exiliades i hi hagué un nombre considerable de morts. Però a més, això va ser un empobriment per al país, no solament demogràfic, perquè molts exiliats eren treballadors qualificats, intel·lectuals, professionals liberals...

Les repressions comportaren un gran empobriment humà. Morts i exilis provocaren el trencament de centenars de milers de famílies. Amb el component de drames personals, problemes de tota mena i ressentiments que això comporta.

70 anys després d’aquests fets, és legítim preguntar-se si -tot recordant-los- hem après la lliçó de la Història perquè mai més torni a passar una cosa semblant. La Memòria contra l’Oblit és, sens dubte, la millor manera d’assegurar-ho vers una autèntica reconciliació que ja s’hauria d’haver produït.