Enric Bosch Tomàs.
La mort injusta d’un manresà
de 18 anys a les acaballes de la Guerra
Enric Bosch Tomàs. La mort injusta d'un manresà de 18 anys
Consta com a enterrat al Valle de los Caídos, però ho està al Cementiri de Manresa
Joaquim Aloy
Víctima innocent de la Guerra Civil
Tres setmanes entre el dia que va marxar i la seva mort
Uns treballadors tornen i els altres no
No està enterrat al Valle de los Caídos, malgrat que oficialment hi consta
No van esborrar el seu nom de la llista d'enterrats a la fossa
La tasca admirable de Joan Pinyol
Com m'hauria agradat conèixer-lo!
Es deia Enric Bosch Tomàs. Era el nostre tiet, el germà de la nostra mare, que ara té 87 anys.
Ell era un any més gran que la nostra mare. Per tant, ara en tindria 88, però va morir el febrer de 1939, quan només tenia 18 anys.
La mare, Montserrat, i la tieta, Angelina, sempre ens han dit que el seu germà Enric era una persona excel·lent, agradable, simpàtica. A més, era molt intel·ligent. Estudiava Enginyeria a Terrassa. El seu pare (el nostre avi), Conrad Bosch, sovint el renyava perquè mai no el veia estudiar ni fer deures. Però és que no li calia: ell anava de Manresa a Terrassa en tren i durant aquest trajecte ja en tenia prou per enllestir la feina i treure unes notes magnífiques.
Víctima innocent de la Guerra Civil
L'Enric Bosch va ser una víctima innocent més d'aquella terrible Guerra Civil que va assolar el nostre país del 1936 al 1939. És un més dels tants i tants joves que van morir just quan haurien pogut començar a gaudir de la seva vida, per culpa d'una guerra que ells no havien provocat. Va ser cosa d’uns altres que es van rebel·lar amb la força de les armes contra el govern legítim i van fer un cop d'Estat. Quantes víctimes innocents va provocar aquella maleïda Guerra! Quanta tristesa i quanta ràbia se sent en adonar-te del nombre incomptable de víctimes innocents que va produir! I sobretot en veure que molts eren tan joves!
Tres setmanes entre el dia que va marxar i la seva mort
Abans que cridessin a files a l'Enric, el seu pare, perquè no hagués d'anar a combatre al front, el va poder fer entrar a treballar en un taller mecànic de Manresa, Carrosseries Obradors. Aleshores era una empresa militaritzada i duia a terme diversos serveis i treballs auxiliars propis de rereguarda, com la reparació de cotxes militars, la construcció d'ambulàncies i camions per a necessitats de guerra, etc. El personal de l'empresa també va ser militaritzat amb el sou, els horaris i disciplines pròpies d'un soldat.
Un treballador de l'empresa, Miquel Serra Obradors, va deixar escrites unes memòries inèdites que ens ofereixen molts detalls de l'ambient d'aquells dies i de l'accidentada i dramàtica retirada cap a la frontera. Segons aquestes memòries, el dia abans de l'entrada de les tropes franquistes a Manresa -que va tenir lloc el 24 de gener de 1939- els treballadors van rebre de part de l'exèrcit republicà l'ordre de retirada de Manresa cap a Ripoll per a l'endemà a les 8 del matí. Havien d'endur-se tot el material útil de l'empresa, per evitar que fos capturat per l'exèrcit enemic. Així ho van fer i, segons aquestes memòries, el mateix dia que els franquistes entraven a Manresa ells sortien amb diversos camions en direcció cap a Ripoll com a primer pas per arribar a la frontera, si la retirada havia de continuar. Indubtablement, l'Enric Bosch anava en un d'aquells camions. Podeu llegir els fragments de les memòries de Miquel Serra Obradors que fan referència a aquells moments.
Eren els últims dies de la Guerra. L'ofensiva per aturar l'exèrcit franquista a la Batalla de l'Ebre havia fracassat, l'exèrcit republicà estava desfet i es retirava com podia. Per als franquistes era gairebé un passeig militar, sobretot tenint en compte que la seva aviació, amb el suport de la de l'Alemanya nazi i de la de l'Itàlia feixista, bombardejava sense oposició sobre l'exèrcit en retirada i la població civil de la Catalunya republicana. Finalment, el dia 10 de febrer, les tropes franquistes ja havien arribat a la frontera i havien ocupat tot el país. A Catalunya s'havia acabat la guerra.
Uns treballadors tornen i els altres no
Què va passar amb els treballadors de les Carrosseries Obradors que seguien el camí de la retirada? Alguns familiars diuen que, un cop arribats a Ripoll, els directius de l'empresa els van dir que podien fer el que creguessin més convenient: tornar a Manresa o bé creuar la frontera camí de l’exili. Sembla que els caps militars immediatament superiors els van dir també que s'espavilessin com poguessin.
Aleshores els treballadors més compromesos políticament van decidir anar a França i quedar-s'hi un temps mentre esperaven com evolucionaven els esdeveniments. No podien tornar al país perquè haurien estat empresonats i molt probablement executats. Alguns treballadors sí que tornaren cap a Manresa: els uns foren conduïts a camps de concentració; d'altres pogueren continuar treballant a la mateixa empresa sense cap problema. I l'Enric Bosch? Segurament si hagués tornat a Manresa no li hauria passat res i hauria pogut continuar els seus estudis d'Enginyeria a Terrassa. Però ell no va tornar mai. Per què?
Ferit per un bombardeig
En sabem algunes coses, però no totes i ens falten informacions clau del que li va passar exactament. L'única certesa és que l'Enric Bosch Tomàs va morir a Lleida el 14 de febrer, tres setmanes després d'haver marxat de Manresa. Només tres setmanes! És terrible pensar-ho.
No ha estat fàcil reconstruir la seva odissea durant aquells dies fatídics. Tanmateix, tot indica que, durant la retirada cap a la frontera, l'Enric Bosch va agafar una pulmonia i febres molt altes. Davant del seu estat de salut, els seus companys l’haurien portat a un hospital o algun altre centre sanitari de Ripoll o el seu entorn perquè es recuperés. Però l'infortuni va fer que una de les bombes que llençava l'aviació franquista contra la població i l'exèrcit en retirada el toqués i el deixés ferit. És possible que això succeís durant el bombardeig que els franquistes van efectuar sobre Ripoll el 5 de febrer, cinc dies abans que s'acabés la guerra a Catalunya. De fet, aquella data una bomba va caure damunt d'un hospital de sang de Ripoll. Va ser allà on va quedar malferit? O potser en alguna altra dependència sanitària?
On estava hospitalitzat?
L’abans esmentat Miquel Serra Obradors en les seves memòries descriu, precisament, el dramatisme d’aquell bombardeig sobre Ripoll on una bomba va estar a punt de tocar-lo també a ell. Al llarg de les seves memòries, llastimosament, no esmenta en cap moment el nom de l'Enric Bosch, que havia de ser company de feina seu. No cal dir que el testimoni del Sr. Miquel Serra sobre la seva sort hauria pogut ser valuosíssim.
Al llibre La Guerra Civil a Ripoll (1936-1939) (Impremta Maideu, de Ripoll, 1994), les seves autores, Sofia Castillo i Olga Camps, ofereixen també molts detalls sobre els quatre bombardeigs que va patir Ripoll aquells dies (el 22, 23 i 25 de gener i el 5 de febrer). En relació a aquest darrer, que possiblement és el que va malferir l'Enric Bosch, un informe franquista del 1940 deia: "Fueron seis aparatos que descargaron unas 50 bombas sobre el sector céntrico de la villa, en dirección Sur-Norte. Este último bombardeo causó graves daños porque a los procedentes directamente de las bombas, se sumaron los de la explosión de un camión de trilita, tocado por una de ellas, y estacionado enfrente de las casas número 20 y 22 del Paseo Ragull, que quedaron totalmente destruidas". Més endavant segueix: "También es difícil precisar el número de muertos y heridos porque había en el pueblo gran cantidad de militares rojos en retirada" i afegeix: "...en uno de los bombardeos quedó completamente destruido el citado edificio escolar, destinado, al final de la guerra, a Hospital Militar".
Però, l'Enric Bosch es trobava en aquest hospital? El seu nom no consta al llibre de registre d'interns de l'Hospital de Ripoll. Segons la historiadora Sofia Castillo, gairebé és impossible que l’hi haguessin traslladat perquè "durant els anys de la meva investigació no vaig poder trobar cap registre ni document dels soldats que havien estat tractats en aquest hospital, però dubto que el teu tiet, que no era militar, hi fos ingressat, perquè a més, patia una malaltia, no ferides de guerra".
D'altra banda, la meva mare sempre ens ha dit que quan el seu germà va ser ferit per un bombardeig es trobava en un hospital recuperant-se de la pulmonia.
Apareix mort a Lleida
Potser algun dia podrem aclarir més coses, però ara només sabem que -segons el Registre Civil de Lleida- el 14 de febrer de 1939 l'Enric va morir a l'hospital militar d'aquesta ciutat a conseqüència d’una miocarditis. Així consta al certificat de defunció. També ens consta que havia estat empresonat pels franquistes, concretament per la 4a companyia del Tercio de Requetés de Lácar. Si més no, aquesta devia ser la unitat a la qual quedà adscrit en qualitat de presoner de guerra.
Possiblement el van detenir a Ripoll o potser –tenint en compte les condicions en què es trobava- ell mateix es va lliurar a l’exèrcit franquista i, conjuntament amb molts d'altres republicans, se'l van endur pres al camp de concentració de Lleida.
Si és així, com devien fer el trasllat? I quin tracte, quina assistència mèdica va rebre durant aquells dies dels militars franquistes, ell que estava ferit per un bombardeig i patia una pulmonia? On era i què feia quan el van detenir? On el van dur exactament? No ho sabem i segurament és millor no saber-ho. L'única certesa que tenim és que va morir a Lleida el dia 14 de febrer, essent presoner de l'exèrcit franquista.
No està enterrat al Valle de los Caídos, malgrat que oficialment hi consta
El maig del 2008 vam tenir un ensurt monumental. La revista Sàpiens, concretament el número 67, venia acompanyada d'un llibret titulat El secret del Valle de los Caídos, amb el subtítol Els noms dels milers de morts traslladats per Franco des de les fosses catalanes. Es tractava d'un extracte de la voluminosa i interessantíssima publicació, que apareixeria poc després, de la historiadora Queralt Solé Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939).
Doncs bé, vam anar mirant els noms de la llista per si hi havia algun manresà que estava enterrat al Valle de los Caídos i quina no va ser la nostra sorpresa quan en aquella relació hi trobem ni més ni menys que el nom del nostre tiet Enric Bosch Tomàs. No hi havia dubte que era ell perquè també hi posava el nom dels seus pares, Conrad i Montserrat, i el municipi d'origen, "Manresa". També aportava una altra dada significativa: "Presoner".
Sabíem que era impossible que el nostre tiet Enric estigués al Valle de los Caídos, perquè la nostra mare recordava perfectament el seu enterrament al Cementiri de Manresa, durant la immediata postguerra. Hi havia estat present i ens ho havia explicat moltes vegades. Però, tot i així, quan vam veure el seu nom al llibre de la Queralt Solé vam sentir un calfred a l'espinada. Per un moment vam témer que hi pogués haver algun error i que, efectivament, el nostre tiet pogués estar enterrat al costat del seu botxí i màxim culpable de la Guerra Civil, que va produir centenars de milers de morts.
Posteriorment, l'amic Joan Pinyol i Colom, de Capellades, estretament lligat a aquesta història del Valle de los Caídos per les raons que ara explicaré, ens va proporcionar un document segons el qual Enric Bosch Tomàs està enterrat al Valle de los Caídos des del 21 de juliol de 1965, concretament al columbari núm. 9203 del pis primer (cripta de l'esquerra) i inscrit amb el número 26.538. Però, no, això no és cert. No està enterrat al Valle de los Caídos. Per què hi consta, doncs?
Franco, un home despietat
Aquesta és una història de terror. Quan Franco va veure que moltes famílies de soldats de l'exèrcit franquista volien tenir enterrats els seus fills al cementiri del seu municipi i no pas al Valle de los Caídos, va intentar omplir aquell mausoleu -construït en honor i glòria seva- amb soldats republicans. Però també es va trobar amb la negativa de molts familiars. Aleshores va prendre una decisió bèstia, inhumana i indigna, una decisió que només podia adoptar un règim criminal, sense escrúpols, que no tingués cap mena de respecte envers les persones: exhumar els cossos de diverses fosses comunes on hi havia enterrats soldats republicans i traslladar-los -amb nocturnitat, traïdoria i sense avisar les famílies!!!- al Valle de los Caídos.
Efectivament, es van donar ordres als governs civils per tal que els ajuntaments identifiquessin les fosses comunes del seu municipi, en cas que n'hi haguessin. Amb la informació dels ajuntaments, Governació triava quines fosses s'havien de buidar i portar les restes al Valle de los Caídos.
La prova que no van avisar les famílies de l'exhumació dels cossos i del seu trasllat al Valle de los Caídos la tenim a la nostra mateixa família. Si el tiet Enric figurava en la relació de morts que s'havien d'emportar al Valle de los Caídos, haurien hagut d'avisar els meus avis o la meva mare. Doncs bé: ningú mai no els va comunicar res de res. I se suposa que en tots els altres casos van actuar de la mateixa manera: sense comunicar-ho a les famílies.
Aquesta manera d'actuar evidencia la crueltat i la misèria humana del règim franquista i la seva absoluta falta de respecte per als drets humans més elementals.
Segons la documentació coneguda, una de les fosses d'on es van endur els cossos era, justament, la de la fossa comuna del Cementiri de Lleida. Fins a 500 despulles!! Moltes famílies a hores d'ara encara no ho saben i creuen que els seus parents morts durant la guerra o la postguerra immediata estan enterrats a Lleida (i és possible que hi continuïn portant flors), però en realitat es troben al sinistre Valle de los Caídos.
Doncs bé, a l'Enric Bosch Tomàs, inicialment el van enterrar en aquesta fossa comuna del Cementiri de Lleida. Tanmateix, pel que hem pogut saber, no van soterrar el seu cos arrenglerat al costat dels altres, sinó en un extrem de la filera per si, mentrestant, els familiars el reclamaven. Si no ho haguessin fet abans que tota la filera de cossos quedés coberta, ja no l'haurien pogut recuperar.
Dintre de la immensa tragèdia que representa perdre un fill, els pares de l’Enric Bosch (els nostres avis) van tenir la sort d'assabentar-se de seguida de la seva mort i, en aquesta macabra cursa contra rellotge, van poder arribar a temps per recuperar el seu cos. Sembla que el mateix hospital els va telefonar per advertir-los de la trista notícia. Malgrat que aquells dies d'immediata postguerra, les comunicacions entre Manresa i Lleida devien ser extraordinàriament difícils, l’avi Conrad, que per sort tenia un molt bon cotxe -ja que treballava a l'Anònima (companyia d'electricitat de Manresa) i sovint havia de fer desplaçaments a indrets llunyans i de difícil accés per reparar avaries en torres d'alta tensió-, es va poder traslladar fins al cementiri de Lleida, identificar el cos del seu fill i gestionar-ne el trasllat a Manresa. Ho va fer acompanyat del seu cunyat, Àngel Tomàs, un metge molt conegut a la ciutat.
A l'hospital, els van dir que ja havien dut el cos al cementiri. Allà finalment va poder identificar les restes del seu fill i gestionar-ne el trasllat a Manresa. El trasllat de l'Enric no es va poder fer immediatament i de moment van decidir enterrar el seu cos en un nínxol del mateix cementiri de Lleida. Per tal que la seva mare, que no s'havia desplaçat a Lleida, no tingués cap dubte que havien identificat el cos del seu fill, l'avi va tallar un floc de cabells de la cabellera de l'Enric i l’hi va portar. Aquells cabells rinxolats encara ara els conserva la nostra mare com una relíquia i com un record inestimable d'un germà amb qui s'avenia moltíssim i que estimava profundament. La mare i ell eren germans, eren amics, eren còmplices... Jugaven, reien, compartien... La nostra mare, que aleshores tenia 17 anys, plorà amargament la mort de l'Enric.
Finalment, el 23 de desembre de 1939, segons consta al Llibre de Registre del Cementiri de Manresa, van dur les restes de l'Enric Bosch al Cementiri de Manresa, lloc on continua estant enterrat. La mare recorda amb tot detall aquell moment: l'arribada del cotxe mortuori, la caixa de zenc on hi havia les restes del seu germà, l'obertura de la caixa perquè el poguessin veure –“era inconfusible, malgrat els mesos que feia que havia mort”-, la impossibilitat de fer entrar la caixa de zenc dins del nínxol, fet que obligà a serrar-ne les potes fins que finalment sí que hi va entrar...
No van esborrar el seu nom de la llista d'enterrats a la fossa
Per què el nom d'Enric Bosch Tomàs apareix, doncs, enregistrat com a persona enterrada al Valle de los Caídos si és evident que està enterrat a Manresa? L’única explicació és que quan l'avi va poder recuperar el seu cos i el van treure de la fossa comuna del cementiri de Lleida no van esborrar el seu nom del registre de persones que hi estaven enterrades. És a dir, el van inscriure quan el van enterrar a la fossa, però no van eliminar el seu nom quan le'n van treure. Així, en endur-se els més de 500 cossos del cementiri de Lleida al Valle de los Caídos, a l'hora d'inscriure'ls al mausoleu franquista devien fer servir lògicament la llista d'enterrats a la fossa comuna, on constava el seu nom.
De tota manera, aquest fet evidencia la forma en què es van fer els registres d'enterraments massius al Valle (el nombre d'inhumacions no podia quadrar amb el nombre total de difunts registrats) i qüestiona la fiabilitat del cens actual de persones enterrades al Valle de los Caídos (33.833 persones, de les quals només 21.423 estan identificades, segons dades recents del Ministeri de Justícia). En aquesta línia, a més, cal tenir molt en compte la tesi de la historiadora Conxita Mir, que creu que no van pas traslladar al Valle tots els cossos del cementiri de Lleida, sinó només uns quants per cobrir l’expedient.
La tasca admirable de Joan Pinyol
Us parlava fa un moment de Joan Pinyol i Colom. Resulta que ell també va comprar aquell número de la revista Sàpiens i va poder veure estupefacte el nom del seu avi, Joan Colom i Solé, en la relació de persones enterrades al Valle de los Caídos. Casualment, el seu avi i el nostre tiet van morir al mateix lloc (l'Hospital Militar de Lleida) i amb poques setmanes de diferència. També van ser enterrats a la mateixa fossa comuna del Cementiri de Lleida. El cos de l'avi Colom va ser traslladat al Valle de los Caídos el juliol de 1965. Si no hagués estat per aquest treball de la Queralt Solé, la família Pinyol continuaria creient que el cos seguia enterrat a Lleida.
D'ençà que va conèixer aquesta tristíssima notícia, en Joan Pinyol i Colom està duent a terme una tasca incansable i encomiable per poder treure el cos del seu avi del Valle i poder-lo enterrar al Cementiri de Capellades. El seu avi estaria realment orgullós de veure com el seu nét està movent cel i terra perquè es faci justícia. Podeu seguir els nombrosos passos que l'escriptor capelladí ha fet fins ara en el seu magnífic blog.
La causa de Joan Pinyol i la seva família no és només la seva causa. És la nostra. És la causa de tots els que volem una societat justa. Es tracta d'un acte evident de justícia i de dignitat. Aquest és un assumpte que clama al cel. Cal ajudar com sigui aquestes persones que tenen enterrats familiars al Valle de los Caídos sense el seu consentiment en el noble i legítim dret de recuperar-ne els cossos i poder-los enterrar al costat dels seus familiars. L'Estat té la màxima responsabilitat a fer possible aquest retorn i no pot negar aquest dret fonamental a les famílies. Ha de dur a terme totes les gestions que calgui per retornar els cossos i, amb ells, la pau a unes famílies que s'han vist sotraguejades per la notícia d'aquest segrest infame de milers de restes humanes que va dur a terme la dictadura franquista.
Documental d'Antena 3
Finalment, val a dir que el cas de Joan Colom i Solé i el de l'Enric Bosch Tomàs, van merèixer l'atenció d'un documental sobre el Valle de los Caídos titulat Franco: operación caídos, produït per Antena 3 i que es va emetre el 28 de gener del 2009. Podeu veure'n els fragments esmentats en aquest enllaç.
Com el classifiquem?
Durant anys, alguns historiadors bagencs hem treballat per intentar aconseguir el llistat més complet possible dels manresans morts o desapareguts a conseqüència de la Guerra Civil. Un llistat que actualment arriba a la terrible xifra de 755 persones. Al nostre web Els morts de la Guerra Civil a Manresa s'hi troben referenciades totes les víctimes conegudes.
En la majoria de casos no hi ha hagut cap problema a classificar-los en cadascun dels llistats corresponents: morts a la rereguarda, al front de guerra, pels bombardeigs, al camp de la Bota.... Però, el cas de l'Enric Bosch sí que planteja dubtes. On hauria de constar el seu nom? A la relació dels morts al front de guerra? A la dels morts pels bombardeigs franquistes? A la de les víctimes de la repressió franquista?
És dubtós perquè ell es posa malalt, després és ferit per un bombardeig i després és detingut i empresonat pels franquistes i mor a l'Hospital Militar de Lleida quan era pres.
En Jordi Oliva, que sota la batuta de Josep Benet, va coordinar la majoria d'estudis del cost humà de Guerra Civil al nostre país, va donar la resposta:
"Entenc que el que preval en el seu cas és la condició de presoner de Franco. Per tant, cal considerar-lo, encara que mori de malaltia, com a víctima de la repressió franquista, mort en camp o presó. Pel que m'expliques, entenc que fou fet presoner en retirada i conduït a Lleida, qui sap si passant pel camp de Cervera".
Finalment, doncs, en aquest web el nom de l'Enric Bosch Tomàs, figura a la relació "Morts en centres de reclusió franquistes".
Com m'hauria agradat conèixer-lo!
La història de l'Enric Bosch és una de les moltes històries tràgiques de la Guerra Civil. L'Enric era un xicot joveníssim, a qui se li va segar la vida quan tot ell eren projectes, il·lusions i ganes de viure. Ell va perdre la vida. Els seus pares, Conrad i Montserrat, van perdre un fill. La Montserrat i l'Angelina Bosch Tomàs van perdre un germà. La mare, a més, va perdre un amic de l'ànima. I els meus germans i jo vam perdre un tiet que, pel que diu tothom qui el va conèixer, era una persona magnífica. Com m'hauria agradat conèixer-lo!
