Enric Bosch Tomàs.
La mort injusta d’un manresà
de 18 anys a les acaballes de la Guerra

(facilitades per la seva néta Alba Alsina Serra)

(*) Miquel Serra treballà a l'empresa Carrosseries Obradors de Manresa amb l'Enric Bosch Tomàs. Del conjunt de les seves memòries, n'hem extret els fragments que fan referència als avatars d'aquells últims dies de la guerra, a la retirada dels treballadors del taller de Manresa cap a Ripoll, així com el retorn de la majoria de treballadors després de la guerra)

 

INICI DE LA GUERRA

El 18 de juliol de l’any 1936 jo tenia 15 anys...

Jo treballava d’aprenent de planxista, feia un aprenentatge a casa de les carrosseries Obradors, una mica familiars meus...

Però amb aquestes circumstàncies i amb aquestes coses va venir la guerra. Aquella revolució que abans semblava que duraria vuit dies, es començava a allargar. I allò es va convertir en una guerra...

 

COL·LECTIVITZACIÓ I ENTRADA A L’EXÈRCIT

... Al lloc on nosaltres treballàvem, les indústries es van col·lectivitzar, els treballadors es van fer amos de les indústries perquè no hi havia cap altre manera per aguantar la indústria...

La col·lectivització que es va fer amb nosaltres es va dir Carrosseries Manresa Indústria Col·lectivitzada. Allà es van reunir els tallers de l’Obradors, del Novell, del Quinto, del Moja, del Senés i d’un altre que ara no me’n recordo ben bé. Però aquests quatre o cinc tallers van unir-se en una sola indústria.

Tots van posar-se a treballar per la indústria de guerra que la Generalitat donava... Es van unificar els sous i així es va anar vivint i resistint fins el moment de les retirades, que l’exèrcit de la República va venir i va militaritzar aquestes indústries de guerra. Les va militaritzar com indústries de guerra i les va passar de cop com a cos de tren a la col·lectivització que era Carrosseries Manresa Indústria Col·lectivitzada.

Van donar una prioritat. Van dir que tots els que volguessin marxar tenien la llibertat de fer-ho, però tots els que s’hi volguessin quedar quedaven automàticament militaritzats amb el sou del soldat, l’horari del soldat i les disciplines del soldat.

Allò, en aquell moment, va semblar que era una gran sort, i potser va ser-ho, perquè tota la gent que estava en aquelles circumstàncies de moltes edats (hi havia persones grans, no tan grans i joves) tenien la por de que algun dia foren militaritzats. 

Doncs bé, començat a formar ja l’exèrcit de la República, començaven a cridar quintes, pel sol fet de treballar allà passaves a formar part del cos de l’exèrcit i, automàticament, quedaves el que aleshores en dèiem “enxufat”. “Enxufats” a treballar a casa. És veritat que havíem de treballar el diumenge, és veritat que al matí havíem de passar llista, és veritat que hi havien uns caporals, és veritat que hi havia el comandant, uns senyors que venien de fora, ens van portar uns comissaris polítics; el que ens va tocar a nosaltres era més “juerguista” que polític, però era comissari. I així es va fundar l’exèrcit; d’una manera molt especial, però es va muntar bé. 

I així, d’aquesta manera, jo vaig passar a formar part de l’exèrcit de la República...

Em van dir que havia d’anar a unes hores a treballar; les feines que havia de fer les feia, les circumstàncies que vaig haver de viure hi convivia, i, simplement, vaig passar de ser aprenent a soldat. 

Tenia, fins i tot, un racionament de menjar, de tant en quant ens donaven mongetes i patates i d’altres coses que és el que en realitat haguéssim hagut de menjar en cas d’estar en un “quartel”...

Així vaig anar vivint i així vaig anar passant els dies... Anava a les 8 del matí a treballar al “quartel”, i allà dins treballàvem fent ambulàncies i camions. I de tant en tant ens feien anar a portar material des de Manresa fins a Igualada o a un altre lloc on el mateix cos d’exèrcit estava instal·lat. Els dies que això passava ens deien “soldat tal o qual” aneu amb el camió tal amb el soldat x a carregar o descarregar aquests paquets de material de guerra, material de sanitat. Es tractava d’equilibrar la intendència entre Manresa, Igualada, Vic, .... Equilibrar-la vol dir que quan faltava alguna cosa i a Igualada o Manresa n’hi havia, aquells senyors ho carregaven amb el camió. I jo els acompanyava perquè coneixia la carretera. No hi havia les dificultats que hi ha ara per aparcar, però no deixava de ser una circumstància més o menys especialitzada...

 

RETIRADA A FRANÇA

... D’aquesta manera va arribar Nadal. Els dies de Nadal, sense saber per què, van canviar molt les coses. Van començar a venir refugiats de la retirada que s’escapaven. Els nacionals van iniciar una ofensiva i els republicans, nosaltres, estàvem totalment desfets. Allà al taller només feien que venir refugiats. Més que soldats venien famílies. El  treball no era fer coses sinó reparar coses. Reparàvem cotxes. Treballàvem molt, però d’una manera molt anàrquica i molt mal feta, i es notava que hi havia un malestar general ...

Llavors va venir la notificació que ens havíem de retirar de Manresa i anar cap a Ripoll. Aquesta notificació la va fer personalment el comandant,  un basc, un home amb experiència; ens va dir que quan rebéssim les notícies, arribarien els camions i que havíem de deixar els tallers nets de totes les màquines que poguessin ser útils per empaitar-nos.... 

Tothom estava convençudíssim que en el seu dia, amb camions, ens portarien cap a Ripoll. I així s’estava preparat i d’aquesta manera vam anar passant els dies.

Va arribar el dia. Ens van dir: “Demà al matí estigueu preparats per marxar”. Els que vindran a darrera ja desmuntaran les màquines, només us heu d’emportar les que pugueu. 

Van donar unes notícies molt estranyes, però jo no les vaig sentir perquè estava en el camió que anàvem de Manresa a Igualada i d’Igualada a Manresa, que hi anàvem molt sovint a portar material i a buscar farina, menjar, xuscos, aquestes coses que hi havia entre Igualada i nosaltres.

I ens van dir demà al matí, a les vuit del matí, s’ha de ser aquí que es marxarà amb camions cap a Ripoll

El matí a les 8 ens vam haver de trobar en els nostres corresponents tallers o llocs de mobilització per començar la retirada cap a Ripoll. 

Vaig tenir una sorpresa perquè al matí hi havia molts dels que havien de marxar i que eren treballadors o operaris d’aquests tallers que inclús prenien a la seva família; portaven a la seva dona i als fills. 

S’havia creat un rumor aquí a Manresa i es deia que la resistència es faria precisament aquí, en l’eix del riu Cardener i Llobregat, des de dalt de les muntanyes del Pirineu i fins a la desembocadura del Llobregat a Barcelona. Això representava per Manresa el que deien que podia haver passat a Lleida o en altres llocs de retirada catalana, on s’havien de quedar tancats molt temps i es passaven vertaderes calamitats. 

La gent volia marxar de la guerra, estava molt cansada i volia que s’acabés aviat, i una de les maneres, que eren pròpies del moment, era marxar. 

Jo, com us dic, a les vuit del matí vaig ser en el lloc assenyalat a la carretera de Vic i vaig pujar en uns camions. Vam tardar molta estona perquè els camions es posessin en marxa i vam marxar. Vam arribar a dalt al Guix i hi havia un embús de camions extraordinari; i és que allà hi havia unes bateries de canons que disparaven en direcció al Collbaix. 

Mentre aquells camions eren allà representava un perill per tots nosaltres, per les represàlies que podien prendre l’altra artilleria que ens suposàvem nacionals o de l’aviació, i alguns de les nostres unitats vam marxar cap a Ripoll en direcció a Vic i d’altres van decidir fer-ho en direcció a Berga. 

Vam marxar, i en els primers moments fins i tot es veia a la carretera gent afusellada o morta i amb “lletreros” que deien o “por chivato”, o per mentider, o per desertor... Allà tothom es podia prendre la justícia per les seves mans. 

I així vam arribar, molt a poc a poc i amb molta estona de trànsit i moltes dificultats perquè a cada moment ens paràvem, cap a mitja tarda a Ripoll. 

Allà el nostre destí era l’estació i al costat hi havia uns magatzems de la telefònica. Allí hi havia instal·lat el quartel general de la nostra unitat. 

En aquell primer moment i en aquells dos primers dies que vam estar allà, les dificultats de menjar i d’avituallament eren bastant accentuades, però el segon o el tercer dia (estic una mica despistat aquí perquè no sé exactament els dies que va durar l’assumpte, allà a Ripoll em refereixo) ens vam tornar a organitzar, ens va tornar a venir a visitar el capità Esparsa, i ens va donar unes normes a seguir. 

Els que eren cabos o sargentos de les nostres unitats van anar escoltant i després van sortir a buscar les referències que ells els havia donat. En aquestes, Ripoll es va omplir de gent, de forces de gent que es retirava, de soldats, de ferits, de tot... tothom molt espantat. 

Tota l’arribada de la gent era en direcció a la frontera, en direcció Campdevànol i en direcció a Camprodon. Nosaltres ens vam estar allà no sé si un o dos dies, tres potser, però un dels dies cap a la matinada, el dia que havíem destinat a marxar i que teníem camió per fer-ho (perquè no sempre el teníem), ens van bombardejar, i nosaltres amb el Santacreu, el Perelló i jo que sempre més o menys anàvem junts, inclús dormíem junts, quan van sonar les sirenes ens vam enfilar un tros amunt cap a la muntanya. 

Aquella muntanya era tota seca perquè no hi havia conreu en aquells moments. Tot d’un plegat vam començar a veure les ales, i els avions per sobre, i sense cap avís vam començar a sentir que la bomba xiulava i per aquella manera de xiular anava a prop nostre.

Ens vam estirar tots com vam poder i jo em vaig arraconar molt fort a terra en un marge que hi havia i vaig quedar-me allà. Vaig sentir un terrabastall i va semblar que el vent m’aixecava, vaig posar-me més pla a terra i vaig notar que em queien coses a sobre. Jo no sé quanta estona hi vaig estar. El cas és que al cap d’una estona em vaig adonar que hi havia el Perelló, el Santacreu i dos homes més que m’havien desenterrat perquè m’havia quedat colgat de terra que m’havia caigut a sobre en aquell bombardeig. 

Diuen que vaig estar-hi bastanta estona i que em van localitzar ràpidament pel cantó del cap perquè encara anava amb el bastó a la mà. Jo no el deixava, no el podia deixar. Van tornar a tocar-me la cama esquerra. Van ferir-me lleument el peu esquerre i vam dir que ens n’aniríem a l’altre cantó de riu que hi havia un hospital, i que allà em farien una cura. 

Però no hi vam anar. No hi vam anar perquè la ferida no era forta i ens vam trobar un camió i ens van dir que era el moment de marxar cap amunt. Vam pujar al camió. 

Hi va haver molta gent que ja s’escapava i procurava no pujar, que eren els que havien sortit amb la intenció de passar-se, però nosaltres tres i amb un altre, el Martínez o Miguel i d’altres, tots anàvem amb la intenció d’anar cap a França. Encara teníem certa esperança que si la resistència... bé, aquelles coses que passen. 

Vam anar cap a Camprodon, però a Ripoll, mentre ens retiràvem hi va haver uns “estruendos“ fabulosos, molt forts, molt forts, i és que en aquells bombardejos van agafar uns camions de municions que van deixar tot el sud de Ripoll pràcticament devastat i ensorrat. Van fer molt mal aquells bombardejos. 

Nosaltres vam continuar anant direcció a Camprodon, i a Camprodon ens vam trobar en les mateixes circumstàncies que ens vam trobar a Ripoll. Les carreteres estaven plenes de gent, la gent estava apilotonada, les tropes es retiraven però llavors allà ja hi havia molt menjar. A cada cantonada, a cada bifurcació de camí hi havia quantitat de munició perquè les tropes en la retirada no s’haguessin d’esperar per defensar-se, i després molt menjar. 

La gent havia patit molta gana i aquell menjar estava allà, esperant que la gent els recollís. Inclús hi va haver molta gent que els va fer mal i es van posar malalts, perquè els pots de llet, el bacallà, les mongetes, els cigrons, eren abundants... hi havia molt menjar. També hi havia llaunes de carn russa, aquella carn que hi havia gent que no els agradava i que jo a Manresa havia menjat. Inclús hi havia pernils; hi havia, en fi, de tot, molt menjar. 

Jo no sabria com explicar-vos-ho però allò cridava extremadament l’atenció. Allà ens vam haver de refugiar cap on ens van dir els que ens portaven a nosaltres. Ens va dir que ens havíem d’esperar a baix a Camprodon en uns plans que hi havia darrera unes fàbriques. Hi havia restes de palla, perquè vam suposar que allà era on a l’estiu feien el blat i el segaven.

En aquestes va venir el capità Esparsa junt amb un altre militar. Va dir que havíem d’agafar el camió que teníem, que allà ja no el podíem tenir més amagat, i que amb aquest camió havíem d’anar des de baix a Camprodon fins a dalt a Molló i cap a Setcases a procurar que la carretera quedés ben lliure. Que tots els camions que trobéssim a la carretera, tant de baixada com de pujada, els féssim baixar avall. Que les carreteres quedessin ben netes perquè les ambulàncies poguessin passar-hi. 

Nosaltres ens trobàvem que per aquell camió no hi havia cap conductor i va venir un home, que no sé si tenia molta experiència o sabia molt bé el que es feia, que sempre ens desviava cap a camins per fer drecera. Quan ens havíem de parar, portàvem com una mena de pic a darrera, que tirar els camions cap avall d’aquelles singles era facilíssim. Tots anaven a parar daltabaix.

Les muntanyes aquelles cada vegada es feien més empinades i més altes i us haig de dir que el fred i la neu eren cada vegada més al nostre costat, però nosaltres cada dia, les dues o tres nits que vam ser allà, ens n’anàvem cap al pla, en una casa de pagès que hi havia allà a la vora, que a tots tres ens havien acceptat i ens deixaven dormir a l’estable. 

A l’estable no hi havia animals; només hi havia palla pràcticament, però estava cobert i ens deixaven foc, i nosaltres en agraïment els vam portar dues caixes de pots de llet, un fardo de bacallà i sacs de blat i aquella gent tot allò ho anaven agafant i ho amagaven a diferents llocs. 

Suposo que ens havíem preocupat que a partir d’aquell dia no els faltés menjar durant molt temps. 

Tot d’una, van dir que havíem d’anar-nos-en direcció Olot, que havia arribat per la frontera de Portbou una quantitat de material que s’havia d’anar a buscar i portar cap a uns llocs determinats. 

Nosaltres no hi vam anar, perquè quan estàvem a punt de marxar, van venir uns altres que van dir que no calia que hi anéssim perquè a tots els avions que havien arribat els faltava una peça importantíssima i no es podien enlairar, i que totes les metralladores “màximes” (màxima era una marca que era molt eficaç i era russa) tenien el disparador trinxat amb un martell i eren totalment inservibles. Tots deien que això ja era degut a les forces que hi havia franceses que procuraven que no tinguéssim èxit. 

Vam tornar cap a Camprodon i pel camí vam trobar uns oficials que marxaven del front, que ens van pujar al camió i ens volien fer baixar a nosaltres, però aquell conductor que va venir (no sé com es deia) els va dir que nosaltres no podíem baixar del camió. Que els portaríem allà on ells volguessin, però que aquell camió al vespre tornaria cap al camp, com era la seva obligació fer-ho. 

Hi va haver allà unes amenaces, exhibició de pistoles, però a la llarga es va fer així. Vam portar aquells homes que anaven molt armats i que es veia que venien del front, a la vora de Camprodon, no me’n recordo a on, però sí que sé que hi havia una fàbrica. 

Vam continuar cap a Camprodon. Vam anar cap a dalt a Molló i llavors a la carretera que pujava, vam anar obrint camí amb el camió que portàvem, però quan vam ser un tros amunt, la carretera es va tancar. Hi havia molta gent ferida a terra, campanyes de Creu Roja i una desorganització total. 

Allà la única cosa que no faltava era menjar. Inclús mentre érem allà van pujar uns camions cisterna que portaven conyac i aquell altre licor blanc....anís. Anaves amb la cantimplora i te la omplien així a raig. El menjar es llençava. La gent estava emborratxada i d’aquesta manera nosaltres vam decidir que passaríem la nit amunt, allà on s’acabava la carretera.

Cap a l’esquerra hi havia un poble que no sé si era Molló o Setcases (suposo que era Molló) i allà al costat del cementiri vam passar nosaltres la nit, esperant que l’endemà al matí passaríem la frontera i ens n’aniríem cap a França. Allà ens vam trobar les notícies (nosaltres esperàvem que només fossin rumors però eren notícies) que el mateix dia que nosaltres vam marxar de Manresa van entrar les tropes nacionals i llavors vaig penedir-me d’haver marxat. 

Vaig suposar que si m’hagués quedat a Manresa, al matí hauria estat roig, i al vespre hauria sigut nacional, i aquell dia s’hauria acabat la guerra. 

Però llavors era fora de casa i vaig haver de suportar i esperar poder tornar-hi d’una altra manera i seguint les circumstàncies que la vida m’anava portant. 

Van donar-nos també la notícia que Barcelona havia caigut i que pràcticament les tropes ja estaven als voltants de Girona i cap a Olot, és a dir que allà tot el que anàvem veient eren les tropes que resistien i anaven obrint pas pels que poguessin  marxar.

L’endemà al matí, així que el dia es va aixecar una mica, vam menjar, vam agafar les tendes, les nostres maletes, els nostres paquets, les nostres motxilles, la nostra roba i les nostres coses i vam iniciar la baixada des de Molló, cap baix, ja cap al cantó de França. 

Allà ja érem a França; hi havia tot de neu glaçada, males condicions per caminar, però al mateix passar, la gent ja havien fet uns camins, i aquests camins són els que aprofitàvem tots. 

Allà hi baixaven homes, dones, ferits, soldats, tots marxaven de la mateixa manera. Uns anaven armats i els altres amb la roba que podien. 

Allà vaig veure, a meitat de la baixada a unes dones que assistien a una dona, esperant que vinguessin de la Creu Roja, perquè havia parit. Jo a aquella dona la vaig veure, i vaig sentir com un nano que plorava; l’abrigaven amb mantes, i cridaven. 

 

TORNADA A CASA

... Vaig anar, com tenia l’obligació, a presentar-me per treballar. Allà hi vaig tornar a veure molta gent que havia marxat; aprenents com jo que ja treballaven. Tots els que havíem marxat cap a França i érem de ca l’Obradors vam anar a ca l’Obradors, tots els que eren de Cal Novell van anar cap a cal Novell, els de Cal Quinto cap a Cal Quinto, els del Moya cap a cal Moya i els del Planell cap a Cal Planell... Així, d’una manera indirecta ens van controlar a tots. Jo cada dissabte a les dotze del migdia havia d’anar a presentar-me al Cuartel del Carme. A mi no em feia res. Anava allà, em presentava, em posaven el timbre allà en un paper que m’havien donat i ja me’n podia tornar cap a casa. I això cada setmana. Al cap de tres o quatre setmanes van dir-me que fos cada mes i llavors van enviar-me a buscar a l’Ajuntament per anar a fer el servei militar, però el Santacreu em va dir que jo podia entrar segurament com a fill de viuda i que fes alguna gestió per no anar a fer el servei militar...