La fossa militar
del cementiri de Manresa
Textos literaris llegits per l’actriu manresana Mireia Cirera
Fragment de LA MEITAT DE L’ÀNIMA
Carme Riera
“... Durant molt de temps – quan el meu pare morí, Rosa tenia tretze anys – la meva mare li prohibí que parlés d’ell fora de casa.
- Ho féu, pobra mare meva, per absoluta necessitat de supervivència, no perquè no se l’estimés, perquè s’adonava de fins a quin punt els mateixos que injustament condemnaven el pare ens imposaven l’oblit, conscients que d’aquesta manera el mataven dos cops. Per això els vençuts, almenys fins a finals dels cinquanta, ens veiérem obligats a portar una mena de doble vida, a exercir sobre nosaltres mateixos una vigilància estricta perquè ningú, ni tan sols els més propers, notessin que ho érem, com ens succeí a mi i a molts d’altres...”
ELS SACRIFICATS
Agustí Bartra
És la culpa de tots si són rel i silenci
dins la terra estremida pels irats canons.
Qui té el dret de plorar-los? No, que no se’ls venci
novament amb batalls, besos i oracions.
Oh, és el crim del món llur mort sense alegria,
llur vida, sense somni, llur por sense escut.
Qui té el dret de cantar-los? Sí, llur agonia
encara puja als brins que sobre ells han crescut.
Només l’udol del vent, el gran udol salvatge
sota la taciturna puresa dels cels.
Només, damunt la pols i runes del paisatge,
la lenta ascensió de les albes fidels.
Són un riu sense nom en país d’enyorança,
sanglot de primavera que mai no descansa.
A GRITOS
Jordi Sierra i Fabra. Santiago de Chile
Los muertos gritan
más que los vivos.
Los muertos no tienen miedo.
Los muertos no callan la verdad.
La desnudan con sus huesos quebrados.
Los muertos viven el peso del silencio
y esperan.
Esperan el nuevo grito de los vivos
que los libere
y les dé paz,
justicia,
mientras duermen,
sueñan,
despiertan,
y siguen gritando.
