Cens de refugiats a Manresa
durant la Guerra Civil Els protagonistes d’una història oblidada

L’afluència de refugiats i desplaçats a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola és considerada un dels majors moviments de persones en temps de conflicte armat al segle XX. Entre juliol-agost de 1936 i febrer de 1939 el Principat acollí –de manera contínua i ininterrompuda- més d’un milió d’efectius humans que hagueren de migrar a causa de les contingències bèl·liques. Més de la meitat d’aquesta xifra correspon a refugiats pròpiament dits, mentre que la resta és formada per persones relacionades amb les institucions de govern de la República, l’Exèrcit, les forces d’ordre i l’Administració estatal.

En esclatar el conflicte, el cens de la població catalana era de gairebé tres milions. El flux de refugiats no catalans representà, per tant, un augment de quasi un terç dels efectius demogràfics del país en trenta mesos. Es tracta d’un fet sense precedents no només a Catalunya, sinó també a Europa, i que constituí el preludi de la Segona Guerra Mundial i de conflictes posteriors de gran abast, en els quals la població civil ha patit els efectes de la lluita entre els contendents tant o més que els mateixos exèrcits.

La primera onada de refugiats provinents dels territoris on havia triomfat l’aixecament militar es produí immediatament després de l’inici del conflicte. Els primers contingents els formaren fugitius procedents d’Aragó, Madrid i l’Andalusia oriental. La segona allau, el setembre de 1937, fou el resultat de l’enfonsament del front nord de la Península, que provocà un flux de refugiats procedents sobretot d’Astúries, Cantàbria i el País Basc. La tercera i última onada començà el març de 1938, coincidint amb l’ofensiva de l’Ebre i el setge de Catalunya per part de l’exèrcit franquista. En aquesta etapa final, el corrent de refugiats assolí les 150.000 persones, procedents majoritàriament de les comarques de ponent i migdia ocupades per les tropes rebels.

Tant la Generalitat, com els Ajuntaments i la societat civil es veieren empesos a un esforç sense precedents destinat a complir allò que era concebut com un deure de solidaritat envers la causa de la República. Es creà una xarxa d’assistència humanitària que tingué com a base no solament l’estructura administrativa i els recursos de la Generalitat, sinó també l’esforç dels municipis i els diferents instruments i serveis humanitaris que posaren en funcionament tant partits polítics, com sindicats i organitzacions socials.

Davant la força dels esdeveniments, la Generalitat gestionà competències que desbordaven clarament el marc estatutari i es dotà d’uns nous instruments destinats a canalitzar els recursos del país de cara a les necessitats plantejades per l’esforç bèl·lic. L’Administració autonòmica assumí funcions de defensa, organitzà la seva pròpia xarxa d’indústries de guerra i desplegà mesures en àmbits com el comerç exterior i la política econòmica i financera, que li asseguraren, en una primera etapa, un ampli control dels recursos.

Basat en una legislació especial, aquest desbordament de funcions i competències forma part del context en què es produí l’acollida i atenció a la població desplaçada. Fou així que la Generalitat aprovà partides pressupostàries per valor de més de 98 milions de pessetes, destinades a assistir els refugiats. Una bona part d’aquest import consistí en subsidis de dues pessetes diàries per persona, que foren transferits als seus destinataris a través dels Ajuntaments.

Tal com afirma Joan Serrallonga, durant la guerra civil, “tant en l’etapa de la rereguarda, com en els moments del front de guerra les responsabilitats d’assistència social s’exerciren amb regularitat”. Això no obstant, aquesta gestió –“ordenada i eficaç”, en paraules de Francesc Bonamusa  i “marcada clarament durant tota la Guerra Civil per la solidaritat i l’eficàcia”- començarà a perdre força el novembre de 1937, amb el trasllat a Barcelona del govern de la República i la progressiva pèrdua de facultats en favor de l’Administració estatal.

En tot cas, la política d’atenció als refugiats que desplegaren tant l’Administració autonòmica com els municipis, no tan sols proporcionà una cobertura mínima a centeners de milers de persones, sinó que evità durant més de dos anys l’esfondrament de la rereguarda republicana.

Els Ajuntaments jugaren un paper essencial no tan sols a l’hora d’implementar una part de la política assistencial dissenyada per la Generalitat, sinó també per garantir que l’esforç que aquesta política implicava es repartís arreu del territori. Les Administracions locals hagueren de procurar recursos econòmics i allotjament, conscients que els diners aportats per la Generalitat, encara que quantiosos, resultarien insuficients i no arribarien amb la puntualitat necessària.

Ni els considerables ajuts de la Generalitat, ni la solidaritat veïnal, ni la confiscació i apropiació de béns de persones que havien fugit evitaren que els Ajuntaments haguessin de fer front a situacions cròniques d’emergència, derivades de la manca de recursos, i que haguessin d’aplicar imposicions i arbitris extraordinaris per atendre les necessitats financeres.

L’esforç de les Administracions locals no tan sols anà destinat a donar cobertura a les persones nouvingudes, sinó també a donar resposta a les necessitats d’allotjament de tropes, creixents a mesura que s’apropava el front. En força casos, la dificultat de fer compatibles aquests dos imperatius desembocà en conflictes.

Finalitzada la guerra, l’esforç de Catalunya en relació als refugiats caigué en l’oblit i el silenci absoluts com a fruit d’una ocultació deliberada promoguda pel bàndol vencedor, interessat a obviar qualsevol element que pogués dignificar la imatge dels vençuts. La política d’espoliació i dispersió documental practicada pel règim franquista contribuí a esborrar una part d’aquest rastre. Fins i tot una determinada historiografia antifranquista, crítica amb la política que la Generalitat adoptà durant la guerra, bandejà un episodi com aquest, que es contradeia amb la suposada deslleialtat de Catalunya envers la causa republicana. No serà fins a partir dels anys 60 que, a través de la historiografia local i comarcal, es començarà a rescatar de l’oblit el fenomen dels refugiats.