Cens de refugiats a Manresa
durant la Guerra Civil Els protagonistes d’una història oblidada

Al llarg de la Guerra Civil Manresa acollí un contingent de població flotant que arribà al sostre màxim el mes de juliol de 1938, en què –coincidint amb l’ofensiva republicana de l’Ebre- assolí la xifra aproximada de tres mil efectius, propera al 8% de la població total, segons el padró de 1936.

La població refugiada arribà a la capital del Bages en successives onades, a remolc de l’evolució de la guerra. Una bona part no vingué directament, sinó després de seguir diferents itineraris per altres punts d’acollida. Els dos fluxos més nombrosos es registraren a la tardor de 1937 –com a conseqüència de la desfeta del front del nord- i a la primavera de 1938, coincidint amb el trencament del front d’Aragó, l’ocupació de Lleida i l’arribada de les tropes franquistes al Mediterrani.

Més de la meitat d’aquesta població era integrada per dones i nens que havien pres part en operacions d’evacuació, o que havien fugit com a conseqüència de la incertesa i el pànic generat per l’avenç de les tropes rebels. A causa de l’edat dels efectius, es tractava d’una població majoritàriament soltera, en la qual les mestresses de casa tenien un pes destacat, juntament amb les persones ocupades al sector primari (agricultura i ramaderia).

Entre aquesta massa humana, hi havia almenys unes cinc-centes famílies, una cinquantena de les quals eren extenses. Més del 50% dels refugiats allotjats a Manresa procedia de Lleida, Osca i Madrid, fet que s’explica per la proximitat geogràfica (en el cas de les dues primeres províncies) i per les diferents campanyes d’evacuació organitzades des de la capital de l’estat (en el cas de la tercera província). Tot i que a una certa distància, també fou notable la presència de refugiats procedents de l’àrea cantàbrica, evacuats a través de França.

Al llarg dels trenta mesos que durà la guerra, Manresa –com la majoria de municipis catalans- tractà de proporcionar allotjament i manutenció a la població refugiada. Per subvenir a aquesta necessitat –sentida al principi com un deure col·lectiu-, es crearen uns mecanismes d’acollida, que combinaren tres elements. En primer lloc, els serveis tradicionals de beneficència, que havien estat confiscats, municipalitzats i reestructurats: l’Asil Alberg Joan Selves, el Casal de la Vellesa i l’atenció social domiciliària. En segon lloc, els nous establiments creats com a conseqüència de la guerra: la Llar de l’Infant i els menjadors infantils, principalment. En tercer lloc, les famílies acollidores, que assumiren la manutenció d’una part dels nouvinguts.

Sobretot al començament, l’atenció als refugiats fou el fruit d’un estat d’ànim col·lectiu, que donà lloc no tan sols a la proliferació de famílies acollidores, sinó també al sorgiment d’organitzacions de caràcter societari i obrerista (Pro Infància Obrera, Socors Roig Internacional, l’Ateneu Popular Manresà...).

Aquestes organitzacions posaren en peu nous equipaments assistencials –el més emblemàtic dels quals fou la Llar de l’Infant-, i crearen xarxes amb una considerable capacitat per mobilitzar voluntats i recursos (subscripcions, recaptacions, campanyes, festivals...). Paral·lelament, s’intentà proporcionar també assistència mèdica i sanitària –tant a través dels establiments hospitalaris, com a través dels serveis externs de consultes- i assistència educativa, per mitjà de les escoles públiques que funcionaven a la ciutat, amb la voluntat de normalitzar la vida a la rereguarda.

A Manresa com a d’altres llocs, l’atenció als refugiats recolzà sobre una estructura organitzativa que –coordinada per la Generalitat, però estesa arreu del territori-, comportà un notable esforç de gestió. La necessitat d’allotjar i mantenir un volum creixent de població obligà a portar-ne un control i a generar una tasca administrativa que permetés optimitzar els recursos propis i accedir als subsidis del govern autònom. Es creà una estadística, es confeccionaren fitxes –primer col·lectives i després individuals- i s’expediren documents de tota mena: autoritzacions de trasllat, admissions de refugiats,  reagrupaments familiars, abonaments de subsidis, ocupacions d’edificis, sol·licituds d’informació, recomptes de persones acollides, altes i baixes de racionament, etc.

Malgrat el voluntarisme de la població i els ajuts de la Generalitat –que transferí a l’Ajuntament prop d’un milió de pessetes en concepte de subsidis- el cost que representaren els establiments assistencials municipalitzats –juntament amb la desaparició dels ingressos que aquests generaven abans de la guerra- abocà l’Ajuntament a greus problemes financers, que l’obligaren a imposar arbitris extraordinaris i a recórrer cada vegada més al crèdit, per evitar una situació de pràctica fallida.

La queixa per aquesta falta de recursos i, simultàniament, la necessitat d’acollir solidàriament els refugiats foren dues de les constants del discurs polític entre octubre de 1936 i  finals de 1938. La impossibilitat de resoldre aquesta contradicció i de fer compatibles els dos imperatius no només generà conflictes periòdicament, sinó que es féu cada cop més punyent a mesura que transcorrien els mesos, fins a manifestar-se amb tota la seva cruesa a partir de la tardor de 1937, en què l’èxode provocat per la caiguda del front del nord desbordà els mecanismes d’acollida. Des d’aleshores, per molta gent, viure a la rereguarda deixaria de ser sinònim de viure lluny del front. A través dels refugiats –i el seu impacte directe en la vida quotidiana- cada cop més la guerra es faria sentir com una realitat propera.

D’ençà d’octubre de 1937, la necessitat de mesures dràstiques i urgents obligà a habilitar edificis com la Seu, Sant Francesc i el convent de les Saleses per acollir els nouvinguts. A partir d’aquest moment, les requises de queviures i les confiscacions d’immobles seran cada cop més freqüents, fins arribar, a partir de març de 1938, a una situació de col·lapse produïda pel trencament del front d’Aragó, que generà una nova allau de persones, procedents de les comarques de l’oest i del sud.

En aquesta darrera fase el deteriorament de la situació es veié agreujat per l’obligació d’allotjar tropes. A finals de desembre, en començar l’ofensiva final sobre Catalunya, la població refugiada establerta a la capital del Bages -víctima del desproveïment i abocada a la indigència i a la misèria a causa de l’escassetat de queviures i d’allotjaments-, emprengué majoritàriament la fugida en direcció a la frontera, per escriure les darreres pàgines d’una història que finalitzaria amb la seva repatriació des de França, un cop acabada la guerra.

Qui eren? Quants eren? D’on van venir?

Què podem saber de les persones acollides a Manresa en un moment o altre al llarg de la Guerra Civil?

A l’Arxiu Comarcal del Bages (ACBG) s’ha conservat una documentació excepcional: un conjunt de sis lligalls amb fitxes de refugiats, que aporten informació sobre un total 2.184 persones. A partir del contingut d’aquestes fitxes, s’ha pogut elaborar una base de dades en suport informàtic que, per primera vegada, permetrà tenir accés a una informació inèdita.

A més d’aquesta font, la base s’ha alimentat d’altres documents dispersos dipositats a l’ACBG, que ofereixen dades individuals. També s’han localitzat fitxes sobre evacuats procedents del nord de la Península, elaborades pel Govern Basc, la CNT-AIT i el Consell d’Astúries i Lleó, que actualment es troben a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Al mateix arxiu, ha estat consultada la documentació generada per la Generalitat, a través d’organismes com el Comitè Central d’Ajut als Refugiats, el Comissariat d’Assistència als Refugiats i el Departament de Finances. També s’han consultat i buidat els llibres d’actes del ple municipal del període 1936-1939, dipositats a l’Arxiu Municipal de Manresa (AMMAN).

Finalment, l’Associació ha tingut accés al document Refugiats evacuats del front de l’est donats d’alta accidentalment en aquesta localitat, amb els noms i cognoms de més de 250 persones evacuades a Manresa. Es tracta d’una de les llistes que, amb periodicitat mensual, l’Ajuntament enviava a la conselleria de Finances, per calcular els subsidis que la Generalitat abonava a la població acollida.

El resultat de tot plegat ha estat la creació d’una base de dades amb informació sobre 2.378 persones, que simbolitzen no tan sols un dels aspectes del drama de la Guerra Civil, sinó també l’esforç que, amb més o menys encert, Manresa –com altres ciutats catalanes- portà a terme per proporcionar-los acollida.

A aquesta quantitat, caldria afegir-hi aquelles persones desplaçades que no percebien subsidis, que no deixaren rastre i que, per tant, no tenim documentades.

Es tracta d’una mostra significativa, que permet conèixer la identitat i el perfil d’una marea humana formada sobretot per dones, ancians i nens, procedents de diferents indrets de Catalunya i d’Espanya, a qui la guerra expulsà dels respectius llocs de residència.