Joves i Republicans.
La República a Manresa (1931-1936)

Una altra de les conseqüències positives de la preparació de l’exposició va ser la troballa d’un quadern manuscrit inèdit de Vicenç Prat i Brunet titulat França 1939-1942. Es tracta d’unes memòries -fortament autocensurades- que l’escriptor manresà redactà per a la seva esposa durant el seu exili. Fins ara, només es tenia coneixement d’unes Memòries de Prat que acabaven l’any 1936, quan va plegar com a regidor de l’Ajuntament de Manresa i es va traslladar a viure a Barcelona. Unes memòries, d’altra banda, força desconegudes ja que en el seu moment, l’any 1952, se’n va fer un tiratge molt reduït, només per a amics i familiars.
 

Aquest testimoni sobre la desfeta republicana va acompanyat d’unes fotografies i d’uns acurats dibuixos del mateix Prat.
 

El Centre d’Estudis del Bages està preparant l’edició d’un volum –precisament dins de la seva col·lecció editorial Memòries-, que recollirà els dos plecs dels records del polític i intel·lectual manresà de qui l’any 2002 es compleix el centenari del seu naixement.
 

A continuació reproduïm un capítol del quadern França 1939-1942, on Vicenç Prat explica detalls de l’estada als camps de concentració francesos el març del 1939:
 

"No hi havia, a penes, aigua: unes hores al dia en venia un raig per distribuir dintre uns rentadors de fusta, però calia fer-s'hi a garrotades per arribar-hi. A mig Abril recomençà un fred vivíssim. Neu, pedra, vent, i el menjar a unes proporcions microscòpiques, mai no havia sentit el meu cos tan desemparat..."

Els camps de concentració
 

Seria el 2 o 3 de Març. Hi havia hagut molts canvis, però la mateixa olla, la mateixa immensitat de gent, els altaveus, els senegalesos, etc. De tota manera, començava a organitzar-se l'anormalitat. “I on dormiràs avui?". Trobar un conegut, seria possible?. Doncs sí. Sento que em criden, m'ofereixen Iloc i ja està resolt.
 

- Tinc picor, vaig dir a mitja nit.
- No tingues manies; són els polls.
 

Menjàvem bé; cavall, pa, llenties, cafè, una vinya. Es muntaren uns forns crematoris per tota mena d'excrements però no hi havia necessitat. La sorra ho calcinava tot. Un dia trobaren un home fet a trossos, colgat de dies. A la vora de les canyes, uns venedors ambulants venien de Perpinyà i es podia millorar l'ordinari. Tot seguit, els competidors. Clima de barri xinès. Hom hi venia dues sabates del mateix peu, bitllets de sèrie, gàbies, i preservatius "nets".
 

Algun començava a rebre cartes: jo no en perillava perquè ningú no sabia on me trobava. A tu, no t'escriuria fins que pogués donar-te noves agradables d'una situació, sinó més falaguera, més sòlida. Vaig fer una colla reduïda i ens incautàrem d'un petit barracó del camp de les famílies, vora de terra ferma.

 

Era una cosa així: gairebé del mateix tamany del dibuix: s'havia d'entrar agenollat i jeure't tot seguit. Al vespre, una tapa de capsa de Ilustre, greix de no sé què, i una beta d'espardenya ens feia de bon Ilum: allà, la sorra ja no era tan humida. A la vora nostra, unes dones feien semi-nudisme i mítings incendiaris. Trobàrem aigua potable.
 

Pels diaris i referències -sortosament jo no sentia la ràdio, ja saps la meva mania- ens assabentàrem que s'organitzaven altres camps de concentració a l'interior del país, amb barraques ja de fusta de serradora i versemblances d'ésser controlat, i de fer saber que encara eres viu. Contra el parer de molts, això no podia espantar-me, al contrari, i així em vaig enganxar a una caravana de vells i de malalts, que sortia un dia d'aquells.
 

Seria el 15 o 16. Repassàrem el camí del Camp a Argelers i, en uns vagons molt còmodes, anàrem fins Narbonne -les estacions de França a la nit fan un gran efecte- i ens deixaren dormir en el mateix tren en una via morta de Carcassonne. A la nit, fred altre cop. AI matí, vaig quedar molt parat perquè esperava veure la vila a la dreta del tren, i era a l'esquerra. Damunt d'uns núvols posats per nosaltres, la Cité presumia com en un conte medieval. Una dona venia pa i xocolata: va bé. Quan fórem a Bram, el tren es va ficar pel mig de les vinyes, veiérem un gran conjunt de barraques, una bandera, i encara el tren no s'havia parat, uns guàrdies-mòbils ens invitaren a baixar amb expressives puntades de peu. Formar de tres, han dit? Sí, home. Registres, aquesta vegada minuciosos, sobretot de cara als encenedors, rellotges, i tot el que es pogués traduir en moneda corrent.
 

Vaig defensar el meu encenedor, aferrissadament, amb una mentida. El recordes el meu encenedor? "No fumo, no té pedra, ni metxa i és un record familiar. No me'I prengueu". Igualment, ficant-me allà on no em demanaven, vaig poder salvar un peu de rei d'un home de l'expedició. Això em valgué uns galons inesperats. "Alors, tu parles français? Tu seras chef de baraque". Ep? No hi valgueren excuses: em donaren cent homes, la barraca 58 del quartier C, deu bales de palla, una portadora de llenties, i arregla't. Eren per allà les 5 de la tarda. Anàvem cansats i tot seguit ens ajaguérem. A la mateixa nit, se'n va morir un.
 

El matí, calia Ilevar-se a les 6, passar Ilista, comprar els diaris, donar les novetats i organitzar els serveis de neteja, cuina, etc. i "letrines". Jo, que quan vaig fer el servei militar no vaig poder arribar ni a caporal, em trobí en plena activitat de caserna. Bram no s'assemblava de res a Argelers. Havíem deixat la literatura per la geometria; la imaginació pel cop d'estaca. Amb tot, jo veia la possibilitat d'acostar-me més al món que perdut en aquella immensitat de platja. Filferro per tot, naturalment, impossibilitat d'anar a veure els que tenies a deu metres de distància.
 

Veig que encara me'n recordo una mica. Et vaig escriure d'allí, però al tiet Francisquet i donant-te l'adreça de Perpinyà. Va recomençar un fred com no l'havia sentit mai. I per variar, vent. El dia del teu Sant, estimada, vaig fer figa: amb els peus ficats a la palla, i aparentant no trobar-me bé, vaig dedicar tot el dia als nostres records; sense pietat. L'Herman i Dorotea de Goethe, el collar de turqueses, l'anell de perles, el pastís “Teti”, els versos de Reis, totes aquelles coses que a qualsevol farien riure.
 

Sovint, expedicions per anar a Espanya; el cor se'm trenca, però faig el mesell. Em regalen una manta, i potser ara ja podré estalviar-me de dormir damunt de l'abric que em va fer en Fornells. És impossible treure's els polls de damunt; n'hi ha a milions. Només cal que et digui que a un pobre vell que no tenia esma de matar-ne uns quants cents cada dia, l’hagueren de portar a la infermeria en camilla. Et canviaves la roba de dalt a baix; al cap de cinc minuts n'anaves altra vegada ple.
 

En tots aquests episodis que ara conto, oblido de dir-te amb quina repugnància em calgué posar-me a rentar-me la roba i a cosir botons. Et puc assegurar que botó que jo m'he cosit, no m'ha caigut mai més. No hi havia, a penes, aigua: unes hores al dia en venia un raig per distribuir dintre uns rentadors de fusta, però calia fer-s'hi a garrotades per arribar-hi. A mig Abril recomençà un fred vivíssim. Neu, pedra, vent, i el menjar a unes proporcions microscòpiques, mai no havia sentit el meu cos tan desemparat. Comprava unes galledetes de confitura, algun pot de llet i figues. Una vegada et vaig fer portar un paquet per la nena, el reberes? Sentíem passar el tren, i vèiem al lluny l'església-castell de Montreal.
 

Un dia el comandant del Camp ens convocà -als chefs de baraque- a visitar el cementiri dels espanyols i rendir-hi homenatge. N'hi havia, en aquell moment, vuitanta-sis. Es trobava a tres o quatre quilòmetres del Camp en un recolze entre la carretera i la via del tren. Algú va portar-hi flors, el que no tenia diners un grapat d'herba, i davant d'unes creus pintades de blanc, férem un minut de silenci, i algú s'empassà una llàgrima. Després, ens assabentaren que podíem morir tranquils perquè la família podia adreçar-se a l'alcaldia de Montreal, i allà ens trobarien en un llibre. En tornar, una espantosa calamarsada acabà de refrescar-nos les idees.
 

Els elements dinàmics del Camp -que no eren en el meu sector on hi abundaven els indesitjables- començaren a muntar festes literàries, orfeons, concursos d'escacs i matemàtiques pures. Jo vaig haver d’acontentar-me amb unes senzilles lliçons de francès, i com que no estava preparat per ser un bon deixeble, haguí d'ésser el professor. No sé com s'ho feren, però un diumenge a la tarda, el passadís central del Camp va omplir-se de fiscorns, clarinets, violins, i militars amb medalles, i els refugiats convertits en banda tocaren unes quantes peces, tan malament com vulguis, però prou emotives per fer-nos posar la pell de gallina. No creuries que em vaig posar a plorar sentint “La Verbena de la Paloma”?
 

M’assabento que a Montolieu hi ha un refugi bastant bo, però que s'ha d'ésser artista. Per això rai, no renyirem! Escric al comissari dient-li que sóc el millor dibuixant i el millor joier dels que es fan i es desfan, i quan menys m'ho esperava, em venen a buscar, i en el seu mateix cotxe se m'emportà. El comandant em ve a saludar i em pregunta si he estat bé. Com que ell i jo som dues persones discretes, de tot diem que sí. Passem la porta.
 

- Us sap greu si passem per Montreal?

És a mi que em fan la pregunta. Estic meravellat.

- Hi tinc un afer, i de pas farem una "chopine" (una copeta, un traguet).

Va bé la cosa, i m'aventuro ja a fer cara de persona. Montreal es un turó i és molt bonic: sembla que fou d'ací que uns colonitzadors francesos donaren el mateix nom a la famosa ciutat canadenca.

- Podria comprar tabac?
- Aquí a la plaça. Anem.

- M'acompanyareu?
- “Sans blague” (I tant!)
 

Quan vaig tornar, només hi havia el cotxe tot sol. Deu minuts abans, un gendarme m'hauria dit el nom del porc si hagués trobat un paper de fumar per terra a la barraca. Ara sentia, exageradament, la importància que un comissari de policia em confiés el cotxe: és clar que jo no em recordava que fos un artista. Finalment, va tornar amb mil excuses, enfilàrem les costes d'Alzone -devien ésser aquelles muntanyes que del Camp es veien blaves- i com un llampec baixàrem fins a Montolieu. Els camps tendres. Plou i fa sol. Veig uns testos de flors i una monja en bicicleta.