La fossa militar
del cementiri de Manresa

Els primers temps de la Guerra Civil (1936-1939), Manresa va viure allunyada dels fronts de guerra. Fins a l’abril del 1938, els centres hospitalaris de Manresa havien tractat molt pocs ferits de guerra. Tret d’algunes excepcions, els ingressos de ferits eren esporàdics (procedents del front d’Aragó i del front de Madrid) i mai de grups nombrosos. 

 

Tanmateix, l’ofensiva de les tropes franquistes iniciada el 9 de març de 1938 sobre el front d’Aragó, que fins aleshores s’havia mantingut pràcticament inalterable, ocasionà nombrosos combats i, consegüentment, un gran nombre de baixes i de ferits. 

 

 

Manresa, centre dels hospitals d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est 

 

A partir d’aquell moment, les autoritats sanitàries de l’exèrcit republicà hagueren de cercar, a la reraguarda, tots els locals possibles per a instal·lar-hi hospitals d’evacuació dels ferits de guerra. Manresa, aleshores, per la seva posició estratègica, adquirí un paper clau i es convertí en el centre dels hospitals d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est. Ben aviat la nombrosa presència de ferits i malalts de guerra i del personal sanitari corresponent constituirien un element habitual de la vida quotidiana manresana fins a la fi de la guerra. 

 

El 28 de març de 1938 l’inspector d’hospitals i delegat de la Direcció de Sanitat Militar de Catalunya, acompanyat de l’alcalde accidental, Marcel Augès, visità Manresa per a inspeccionar els possibles locals de la ciutat que podien ser convertits en hospitals d’evacuació. Després de la visita, les autoritats militars sol·licitaren per escrit a l’alcalde la cessió de l’edifici de la Cova de Sant Ignasi. Tanmateix, el ple municipal celebrat el 2 d’abril denegà la petició ja que el conseller de Cultura, Miquel Arpa, argumentà que «donada la naturalesa de l’edifici de la Cova... i el valor que enquibeix», calia cercar qualsevol altre solució, i suggerí d’oferir l’Hospital de Sant Andreu. I, efectivament, el ple acordà finalment «autoritzar a la “Jefatura de Sanidad de Cataluña” per a utilitzar l’Hospital d’aquesta ciutat, mentre durin les actuals circumstàncies». 

 

 

Abril del 1938: entra en funcionament l’Hospital base 

 

Les autoritats sanitàries, un cop obtingueren aquest permís, actuaren amb una celeritat extraordinària, ja que al cap de només 3 dies d’haver-se aprovat aquesta resolució, el dia 5, arribaven en destinació a l’Hospital 200 ferits de guerra. Dos dies abans les tropes franquistes havien ocupat Lleida. És lògic de pensar que aquesta reconversió tan ràpida de l’Hospital, amb la corresponent habilitació de les diverses sales i el trasllat dels malalts, produís un autèntic trasbals. Aquesta transformació obligà a col·locar els malalts de l’Hospital de Sant Andreu durant uns mesos a l’hotel de Sant Domènec, fins que, finalment, es decidí de traslladar els de la secció de medicina al Casal de la Vellesa (l’ex-convent de les Reparadores) i els de cirurgia a Sant Joan de Déu. 

 

A partir del dia 7 d’abril, el personal civil de l’Hospital passà a dependre del servei de Sanitat de Guerra, que n’hagué de pagar els emoluments. 

 

 

Els altres hospitals

 

Malgrat que el primer hospital d’evacuació de Manresa -que fou anomenat Hospital base- ja funcionava, les autoritats sanitàries continuaren sol·licitant nous locals. Finalment, els edificis més importants que s’habilitaren per a hospitals militars foren, a més del de l’Hospital de Sant Andreu, el del convent de les Saleses (denominat «Grup Saleses»), el de l’Institut de segon ensenyament (l’actual Institut Lluís de Peguera)  i el del col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes, denominat «Grup Natura».

 

El comandant doctor Ramon Monegal i Cerdà era el director general de l’Hospital d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est i tenia a càrrec seu els hospitals militars de Manresa, el de Montserrat -que rebia el nom de Clínica Militar Z, perquè hi rebien el final del tractament- i el de Solsona; tot plegat amb un total de sis mil llits. Solsona era, justament, la seu de l’Estat Major de l’Exèrcit. El cirurgià consultor de l’exèrcit de l’Est era el doctor Josep Fontanet. Per sobre d’ells dos hi havia el cap de Sanitat de l’Exèrcit de l’Est, el màxim responsable dels metges de la reraguarda i dels del front, càrrec que exercia el doctor Carlos Díez Fernández, reconegut tisiòleg de Madrid, que va tenir cura d’envoltar-se de molt bons cirurgians.

 

 

Arribades massives de ferits 

 

Els soldats ferits al front eren tractats immediatament als hospitals de campanya propers a la línia de combat. Posteriorment, abans de ser traslladats a Manresa, podien ser tractats en alguns llocs sanitaris intermedis. Tot seguit eren evacuats cap a Manresa. L’evacuació es feia pràcticament sempre en tren, però a vegades també s’utilitzaren les ambulàncies. 

 

El Libro de partes de la Creu Roja, que detalla els serveis diaris que realitzava l’entitat, ens informa de l’arribada, a partir de l’abril del 1938, dels primers malalts i ferits del front a l’estació del Nord de Manresa i l’entrada en funcionament dels primers hospitals. També ens permet d’imaginar-nos l’enrenou que aquestes arribades en massa devien ocasionar. Tot i això, al llibre no s’hi apuntaven tots els trasllats de ferits, tret, potser, del primer mes. Tampoc no sabem si tots els trasllats els efectuava la Creu Roja. De tota manera, les informacions registrades són prou il·lustratives. 

 

Els dies 16 i 17 d’abril de 1938 són els primers en què el llibre registra l’arribada a Manresa de ferits de guerra i el seu trasllat des de l’estació del Nord fins a l’Hospital base, però no en precisa el nombre. Tres dies després, el 20 d’abril, s’hi registra un trasllat de 156 ferits de guerra a l’Hospital base. El mateix dia, eren conduïts 38 malalts militars de l’Hospital base fins a l’Hospital de les Saleses. El 22 d’abril es traslladaven en dos serveis diferents 92 ferits de l’estació a l’Hospital base. El 25 d’abril foren evacuats 80 ferits des de l’estació del Nord i fins a l’Hospital base i al grup Saleses i 70 ferits feien el viatge a l’inrevés: foren conduïts de l’Hospital fins a l’estació, possiblement amb destinació a altres hospitals de la reraguarda més allunyats del front (Montserrat o Barcelona). L’endemà traslladaven 150 ferits més de l’Estació a l’Hospital base i 80 a l’inrevés.

 

Aquestes arribades massives de ferits en massa comportaven una mobilització general del servei sanitari de la Creu Roja i de tots els metges dels diversos hospitals militars. Per a conduir els ferits als hospitals, es feien servir tots els vehicles de què la Creu Roja podia disposar: ambulàncies, camions, taxis i turismes.

 

 

Ferits classificats a l’Estació del Nord 

 

Segons un estudi de Roser Tuneu, Pere Solé i Joan Anton Vila (*), els soldats malalts o ferits que provenien del front o dels hospitals de primera línia, un cop arribaven a Manresa eren classificats a la mateixa estació del Nord, per un equip mèdic, en dos grups: mèdic i quirúrgic. Amb els malalts quirúrgics, segons la regió on tinguessin la ferida, feien la següent subclassificació: grup A (els braços), grup B (les cames) i grup C (el cap). Aquesta classificació corresponia exactament a la que tenien les sales de l’Hospital de Manresa i de l’Institut. Cada llit, a més, estava numerat. Com que portaven un control exacte dels llits que hi havia desocupats i els equips classificadors tenien un plànol de cada hospital amb els llits corresponents, a la mateixa estació penjaven un cartell al coll de cada ferit que indicava l’Hospital, la sala i el número de llit cap a on havia de ser conduït. 

 

Els malalts mèdics amb patologia infecciosa eren traslladats al «Grup Saleses». Els malalts mèdics no infecciosos ingressaven al «Grup Natura» (la Salle). La majoria de malalts quirúrgics eren duts cap a l’Hospital base, on eren operats. Després de l’operació, si el pronòstic era entre 10 dies i 20, el malalt es quedava al mateix Hospital o el traslladaven a algun altre. Si era d’entre 20 dies i 30, era evacuat cap a Montserrat. Si era superior a 30 dies, el portaven a Barcelona. Un cop acabat el tractament a Montserrat o a Barcelona, els que se salvaven es reincorporaven a l’Exèrcit o bé els donaven la baixa. D’aquesta manera es descongestionaven els hospitals manresans i es complia al peu de la lletra l’objectiu dels hospitals d’evacuació, que era de no retenir els malalts més temps de l’estrictament necessari i evacuar els que necessitaven una recuperació lenta, per tal de tenir sempre lloc disponible per a qualsevol arribada massiva de ferits del front.

 

 

El tractaments utilitzats 

 

Els soldats arribats del front es dividien entre els qui patien alguna malaltia infecciosa i els qui havien resultat ferits de metralla. Els cirurgians de l’Hospital de Manresa, dirigits pel doctor Josep Fontanet, utilitzaren un tractament de les fractures radicalment innovador i desconegut. El doctor Fontanet mateix va escriure unes normes de comportament dels equips quirúrgics per a tractar d’urgència els ferits. En aquesta mateixa línia, el doctor Josep Trueta escriví el seu tractat. Es basava en la tècnica de la cura oclusiva, que significava desterrar les irrigacions de les ferides amb antisèptics, curar i canviar els apòsits una o dues vegades al dia, etc. El doctor Ramon Monegal va escriure: «Els tractaments que vàrem usar en la nostra zona, van ser la base i el punt de partida dels conceptes i sistemes actualment admesos en el tractament de les ferides de guerra... Fou tan espectacular aquest sistema que va ser el gran triomf de la nostra sanitat. Degut a ell ens va permetre salvar centenars d’extremitats que estaven fatalment condemnades a ésser amputades». El sistema era desconegut també a l’estranger. El doctor Trueta s’encarregà d’exportar-lo i fou extraordinàriament utilitzat durant la Segona Guerra Mundial.

 

Respecte als soldats malalts però no ferits de guerra, cal dir que les malalties més freqüents que patien eren cinc: febre tifoide, pneumònies, tuberculosi, blennorràgia i sífilis. D’altra banda, cal tenir en compte que el primer antibiòtic de què varen disposar els metges fou la sulfamida blanca, fabricada a Manresa, als laboratoris del doctor Antoni Esteve, però va ser d’ús exclusiu de l’exèrcit republicà cap a final de 1938 i els civils no se’n pogueren beneficiar. 

 

 

L’evacuació dels hospitals

 

Com ja es diu en d’altres apartats d’aquest web, el nombre total de soldats republicans morts als hospitals d’evacuació de Manresa, des de l’abril del 1938 al gener del 1939, és de 405. El mateix dia 18 de gener o, a tot estirar, l’endemà es devia acabar l’evacuació dels hospitals militars de Manresa. La proximitat de les tropes franquistes, que entraren a la ciutat sis dies després -el dia 24- obligà a fer una evacuació ràpida i precipitada de tots els ferits, el personal mèdic i  el material sanitari. 

 

 

Tren quiròfan

 

D’altra banda, segons explica el doctor Josep M. Massons en un ampli treball sobre sanitat de guerra, les darreres setmanes del conflicte bèl·lic, en plena retirada de l’exèrcit republicà, a l’estació de Manresa van instal·lar un moderníssim tren quiròfan. Aquest petit hospital quirúrgic ambulant, que havia sortit de Barcelona cap al front d’Aragó el 15 de setembre de 1936, fou molt pràctic i eficaç per a atendre amb immediatesa els ferits de guerra, tant al front d’Aragó com, després, a la batalla de l’Ebre i a l’ofensiva sobre Catalunya. 

 

 

RELACIÓ DELS HOSPITALS MILITARS D’EVACUACIÓ DE MANRESA 

 

Els hospitals militars que van funcionar a Manresa durant una part de la Guerra Civil van ser els següents:

 

Hospital de Sant Andreu, denominat «Hospital militar núm. 1», «Hospital Base»,  «Hospital Militar Base» o «Hospital base d’Evacuació»

 

Des de l’abril del 1938 fins al gener del 1939 va ser l’Hospital base de tots els hospitals d’evacuació de  l’Exèrcit de l’Est situats a Manresa. S’hi feien pràcticament totes les intervencions quirúrgiques. Des de finals d’abril fins al 18 de juny de 1938, el cap de l’equip quirúrgic fou el doctor Joan Navés i Janer. Durant aquest mes i mig el Dr. Navés realitzà 150 operacions, de les quals 130 eren per ferides d’arma de foc o de metralla i 7 foren amputacions de membres. A finals de juny, el doctor Navés fou destinat a Montserrat i fou substituït pel doctor Josep M. Sala i Ponsati. Tot i que fins al gener del 1939 a l’Hospital hi treballaren diversos metges, l’equip mèdic bàsic era format, a més de Sala Ponsati, per Enric Gabàs i Roure (cap del servei), Francesc Farré i Ges i Josep Polo i Tomás. 

 

Grup Saleses», situat al convent de les Saleses, denominat també «Hospital militar»  o «Clínica militar núm. 2» 

 

El convent de les Saleses havia estat comissat per l’Ajuntament el 23 de juliol de 1936. Durant alguns mesos s’havia treballat en el projecte d’emplaçar-hi l’Escola de Reeducació de Mutilats de Guerra. Tanmateix, les necessitats de guerra obligaren a fer un precipitat canvi de destinació. El mateix abril del 1938 ja entrava en funcionament com a hospital d’evacuació.

 

L’Hospital tenia uns dos-cents llits. Era hospital de medicina interna, fonamentalment de malalties infeccioses, i encabia el centre psiquiàtric de l’Exèrcit de l’Est, que era dirigit pel doctor Santiago Montserrat i Esteve, i que tractava els diversos quadres psíquics que presentaven els soldats: insomni, neurosi d’angoixa produïda per la guerra, etc. 

 

El director de l’Hospital era un metge basc, el doctor Francisco Pando Maguregui. El cap del servei de Medicina Interna era el doctor Josep Alsina Bofill. Les malalties més freqüents tractades al «Grup Saleses», eren la febre tifoide, seguida a distància per les pneumopaties (bronquitis, broncopneumonies, etc.). 

 

Edifici de l’Institut de segon ensenyament (l’actual Institut Lluís de Peguera), denominat «Hospital o Clínica militar núm. 3»

 

Segons el registre de defuncions del Jutjat de Manresa, devia entrar  en funcionament a finals de maig del 1938. El comís de l’edifici per a les autoritats militars i la destinació a hospital d’evacuació obligà a traslladar l’Institut a la Cova de Sant Ignasi. L'Institut s'habilità també com a cirurgia i acollí els ferits convalescents operats a l’Hospital base.

 

«Grup Natura», situat al col·legi La Salle, del carrer dels Esquilets, denominat també «Hospital o Clínica militar núm. 4»

 

L’Hospital devia començar a funcionar el mes de maig, perquè a partir del dia 25 comencen a aparèixer al Registre de defuncions els primers soldats que hi van morir. L’Hospital tractava les malalties no infeccioses, però també la tuberculosi. N’era director el doctor Josep Maria Oriol Anguera.

 

Cap al final de la guerra, se n’hi afegí un altre de menor, la Torre Carreras, situada a la Pujada Roja. Probablement altres espais més petits també acompliren en algun moment aquesta funció, entre els quals, per exemple, el bar La Reforma (l’edifici situat vora la passarel·la de l’estació del Nord). La Clínica de Sant Josep i el Sanatori de Sant Joan de Déu van continuar durant tota la guerra com a hospitals civils. 

 

Es pot trobar més informació sobre els hospitals de sang de Manresa al capítol “Els hospitals d’evacuació” de La Guerra Civil (1936-1939). Volum II (concretament entre les pàgines 242 i 323). 

(*) TUNEU i VALLS, Roser; SOLÉ i PUSÓ, Pere i VILA, Joan Antoni: Els hospitals a Manresa i Montserrat de l'any 1936 a 1939. (Història de la Medicina). (inèdit). Manresa, 1978.