Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

A Espanya no va ser fins a mitjan segle XIX, al 1857, que es publicà la Llei Moyano per la qual es regulava l’ensenyament i els diferents graus educatius; formava part de la centralització absoluta amb què Espanya va intentar la seva modernització al llarg del segle XIX i partia de la idea de la imposició de sistemes rígidament unitaris, calcats de l’administració francesa, segons els quals s’estructurava l’administració pública espanyola. Al costat de l’estructuració de l’ensenyament públic, l’estat va reconèixer el dret de l’Església, a través de les seves congregacions religioses, a vetllar per l’ensenyament religiós dins l’ensenyament públic i a crear centres d’ensenyament privats.

Malgrat l’estricta reglamentació legal del sistema educatiu, el cert és que l’estat espanyol mostrà un evident desinterès i incapacitat per alfabetitzar i educar a la població ja que fins a l’any 1900 el sistema educatiu no va comptar amb un ministeri propi amb la creació del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. I fins a l’any 1914 no es van reformar els estudis de magisteri establint el Plan Profesional de Magisterio, segons els qual, per estudiar de mestre, calia tenir 14 anys, superar una prova d’ingrés a l’Escola Normal i seguir 4 anys d’estudis amb una revàlida al final.

A principis del segle XX dues terceres parts
de la població espanyola era analfabeta.

L’índex d’analfabetisme a Espanya –dues terceres parts de la població al 1900- era escandalosament elevat comparat amb el dels països de l’Europa occidental. L’escolarització dels nens i nenes es  feia en edificis sovint vells i rònecs, en aules amb deficiències importants en il·luminació i salubritat, la preparació dels mestres era deficient i, a més a més, una bona part de la canalla no assistia a l’escola per manca d’edificis escolars, desinterès del pares, necessitat del treball infantil familiar o misèria econòmica. L’escassetat dels pressupostos municipals i estatals dedicats a l’ensenyament feia que l’educació es trobés en una situació absolutament precària a l’inici del segle XX. 

Malgrat aquest context general desastrós, al 1876 Francisco Giner de los Ríos va fundar, a Madrid, la Institución Libre de Enseñanza a través de de la qual es van donar a conèixer les idees pedagògiques de Pestalozzi, Decroly i Dewey i es va promoure un ensenyament laic, amb llibertat de càtedra, eliminació dels càstigs físics i aprenentatge per descobriment que va intentar  connectar amb els corrents progressistes europeus d’aquell moment.