Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

Volien que el mestre i el nen fossin
els primers ciutadans de la República

La proclamació de la Segona República (14 d’abril de 1931) va il·lusionar i omplir d’esperança bona part de la població. Els nous governants republicans creien fermament que una bona educació escolar asseguraria la permanència de l’ideal republicà. Volien que el mestre i el nen fossin els primers ciutadans de la República. El president Azaña afirmava que “la escuela pública debía ser el escudo de la República”. En aquest sentit van treballar els ministres Marcel·lí Domingo (radical socialista i exmestre) i Fernando de los Ríos (socialista i membre de la Institución Libre de Enseñanza), i també el director general d’Instrucción Pública Rodolfo Llopis (socialista i mestre). Pensaven que invertir en educació era bàsic per modernitzar el país i assentar-hi una societat democràtica.

Els principis pedagògics de l’Escola Nova havien estat assumits pels intel·lectuals i polítics republicans espanyols, els quals els van introduir en la Constitució republicana de 1931. L’organització de l’aparell educatiu es basaria a partir d’aleshores en els principis de l’escola unificada, gratuïta, obligatòria i laica, on es reconeixia la llibertat de càtedra i es proposava una nova pedagogia basada en el treball.

Entre 1931 i 1933 s’aprovaren decrets referents a l’ensenyament primari, a l’Escola Normal de Mestres i a l’escola laica. Pel que fa a l’Escola Normal és importantíssim destacar el nou pla de Magisteri, el Pla Professional, de quatre anys de formació per exercir el magisteri. Els tres primers cursos eren de formació i el quart era un curs de pràctiques al costat d’un bon mestre. L’objectiu era dignificar l’ensenyament públic a través d’un professorat ben format.

A Catalunya el suport a la República va ser majoritari i, a més, anava unit a la il·lusió per la recuperació de les llibertats nacionals a partir de la consecució d’un Estatut d’Autonomia que respongués als desitjos de llibertat dels catalans. Els diferents trencacolls que hagué  de superar al Congrés dels Diputats espanyol  l’Estatut de Núria, votat per una àmplia majoria dels catalans al 1931, fins arribar a promulgar-se l’Estatut d’Autonomia del 1932 van fer que l’àmplia autonomia a què aspirava el poble català es veiés sensiblement reduïda.

En l’Estatut de Núria s’establia que correspondria a la Generalitat la legislació exclusiva i l’execució directa en tots els graus de l’ensenyament, però en l’Estatut de 1932 es mantingueren totes les competències de l’estat en ensenyament dins el territori català. L’Estat espanyol es va reservar el dret de continuar creant i mantenint les seves pròpies escoles dins Catalunya i va assumir tot el control de l’organització escolar mitjançant el dret exclusiu d’expedir els títols acadèmics i professionals i la responsabilitat de la inspecció d’ensenyament.

Només es reconegué a la Generalitat el dret a crear les seves pròpies escoles, a part del reconeixement del bilingüisme en l’ensenyament escolar; dit d’una altra manera, l’Estatut de 1932 establia una doble xarxa educativa a Catalunya: l’estatal i la de la Generalitat, amb totes les conseqüències negatives que això podia comportar a la llarga. A més a més, no es concedia cap dotació econòmica especial perquè la Generalitat creés la seva xarxa educativa sinó que aquesta, en tot cas, s’havia de refiar únicament i exclusiva del seu pressupost. Malgrat aquesta limitació de base, la Generalitat de Catalunya recollí i potencià tot el bagatge educatiu acumulat des de la primeria del segle XX fins arribar a formular i organitzar un dels plans educatius, el Pla General d’Ensenyament del CENU, més ben estructurats i progressistes de l’Europa dels anys trenta del segle passat i en el qual s’incorporaven plenament les millores pedagògiques i el model escolar de l’Escola Nova.

La realitat escolar a Catalunya a començament de l'època republicana era força diversa. Hi existia la xarxa estatal d’escoles públiques i la Generalitat podia començar a crear la seva pròpia xarxa escolar. L’Ajuntament de Barcelona, a través del Patronat Escolar, tenia la seva pròpia xarxa d’escoles municipals. A les tres xarxes que podem considerar públiques, s’hi afegia una extensa xarxa d’escoles religioses masculines i femenines, així com les acadèmies privades i les escoles racionalistes, moltes de les quals estaven sota la tutela dels ateneus. Tot i la diversitat d’escoles, la taxa d’analfabetisme a Catalunya era desproporcionadament elevada per a un país industrialitzat europeu; l’analfabetisme afectava a la tercera part de la població i una quarta part de la població infantil en edat escolar no rebia cap tipus d’ensenyament, estava mal escolaritzada o corria pel carrer.

L’obra escolar de la Generalitat convertí Catalunya
en un país capdavanter en la pedagogia a Europa.

L’obra escolar de la Generalitat fou enorme en el curt període de temps que pogué actuar i malgrat les dificultats que imposaven les batzegades polítiques d’aquest període. Un personatge clau en l’ordenació de la política educativa catalana va ser Joaquim Xirau (1895-1946) catedràtic de lògica i teoria del coneixement de la Universitat de Barcelona, nacionalista i socialista reformista. Gràcies a la seva iniciativa es va crear l’Escola Normal de la Generalitat, al 1931, per formar els mestres que havien de nodrir la xarxa d’escoles formada des de Catalunya; va fundar l’Institut-Escola com a revulsiu de la renovació de l’ensenyament secundari que, fins aleshores, havia estat pràcticament impermeable a les idees de renovació pedagògica i, a més, estava monopolitzat per l’estat espanyol; també va crear el Seminari de Pedagogia, germen de la futura secció de la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aprofitant  el decret de bilingüisme de 19 d’abril de 1931, la Generalitat, el 7 de maig del mateix any, va crear el Comitè de la llengua, que fou l’organisme encarregat de menar la normalització de l’ensenyament en català, mitjançant la publicació i difusió de textos escolars i de l’ensenyament de la llengua als mestres; en formaven part Joaquim Xirau, com a  president, Manel Ainaud, Alexandre Galí, Pompeu Fabra i Cassià Costal. Poques setmanes després, al juny, el govern provisional de la República  va disposar que a cada una de les quatre Escoles Normals de formació de mestres de Catalunya s’establís una càtedra per al coneixement i metodologia didàctica de la llengua catalana; el filòleg Pompeu Fabra va ser-ne nomenat inspector per assegurar la correcció lingüística d’aquestes càtedres.

La Generalitat reprengué les Escoles d’Estiu, restablertes per la Diputació de Barcelona al 1930, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que servien per a la formació del professorat i la difusió de les idees renovadores en l’ensenyament. Aquestes escoles d’estiu es van celebrar fins a l’any 1935 ja que la del 1936 ja es va haver de suspendre per causa de l’aixecament militar feixista. A l’Escola d’Estiu de l’any 1933 Célestin Freinet hi va fer dues conferències sobre l’escola activa i sobre el cooperativisme al servei de l’escola i a l’Escola d’Estiu de 1935 hi va assistir un grup de mestres belgues per parlar dels centres d’interès de  Decroly.

Tota aquesta tasca de difusió de les idees de l’Escola Nova es va escampar com una immensa taca d’oli dins l’ensenyament públic a Catalunya. Les propostes de pedagogs europeus com Montessori, Freinet, Decroly, Cousinet i els plans educatius com el pla Dalton o el mètode de projectes i altres eren coneguts i s’aplicaven cada vegada a més escoles tant si eren urbanes com rurals.

L’esforç per escolaritzar tota la canalla que no assistia a l’escola va fer que s’incrementés molt la construcció d’edificis escolars i la dotació de professorat. El ràpid increment de la quantitat de mestres es pot comprovar en les següents xifres:

L’esforç i l’entusiasme que molts mestres públics de Catalunya van dedicar a la renovació pedagògica i a promoure els ideals de llibertat i igualtat de la República entre el seu alumnat van fer que el magisteri català, igual que el magisteri espanyol, fos un dels sectors professionals més castigats amb el triomf del franquisme.