Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

 Amb el fracàs de l'aixecament franquista a Catalunya començarà una etapa revolucionària que, en el camp de l'ensenyament, es concretarà en el decret de 27 de juliol de 1936 de creació del Comitè (més tard Consell) de l'Escola Nova Unificada (CENU)  el qual elaborarà un projecte escolar que es pot considerar revolucionari. Un projecte que, malauradament, es portarà a terme parcialment i en una situació anòmala. Els  principis generals del CENU es recollien en el preàmbul del decret: “La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional. És l’hora de la nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Cal estructurar aquesta nova escola unificada, que no solament substitueixi el règim escolar que acaba d’enderrocar el poble, sinó que creï una vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis”.

Les finalitats que es proposava aconseguir el CENU eren organitzar el nou règim docent d’escola unificada que havia de substituir l’escola confessional, assegurar que s'incorporaven els principis racionalistes del treball i que qualsevol persona pogués obtenir els màxims estudis sense obstacles ni privilegis. També es proposava coordinar els serveis d’ensenyament de l’Estat, de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat. 

El CENU emprengué, en temps de guerra, una tasca que pretenia canviar tant el concepte de l’ensenyament en tot el sistema escolar com organitzar un sistema nacional d’educació per a Catalunya; en aquesta tasca titànica s’hi van dedicar molts esforços per la importància que es donava a l’educació per aconseguir una societat més justa. Les directrius que mogueren l’acció educativa del CENU van ser l’escolarització total de l’alumnat, la substitució de l’ensenyament confessional per l’escola laica, la catalanització de l’ensenyament, la formació del professorat, l’aplicació dels principis educatius de l’Escola Nova com a millora en la formació de l’alumnat.

Amb aquest decret el CENU  va esdevenir  la màxima instància en la planificació educativa a Catalunya. La Generalitat de Catalunya, per decret, va assumir el funcionament de totes les institucions docents de l’Estat a Catalunya en tots els seus graus. Aquest fet va donar lloc a un estira i arronsa pels traspassos i els pressupostos d’ensenyament entre el govern de la República i el de la Generalitat que duraria, sense resoldre’s, tota la guerra civil.

Com a primera mesura per engegar el curs a l’octubre de 1936, el CENU va procedir a fer un recompte del cens escolar efectiu de cada poble, posant un èmfasi especial en els nens sense escolaritzar. Al llarg del mes d’agost es van constituir les delegacions comarcals que havien de fer arribar al CENU les dades estadístiques de la seva demarcació. A cada poble hi havia d’haver una subdelegació que havia de fer un cens escolar, l’inventari del material disponible, un informe de l’estat de l’escola i les obres que calia fer-hi; una proposta de personal docent, indicant per cada cas la seva afecció al règim, com també un qualificatiu sobre la seva capacitat professional. Tota aquesta informació s’enviava a la Delegació comarcal per a la seva tramitació de cara a organitzar l’ensenyament a tot Catalunya.

Els edificis de les escoles religioses i altres locals van ser incautats per tal d’aconseguir locals per a  l’escolarització total dels nens i nenes de primària i acabar amb el problema que representava que una cinquena part de l’alumnat –uns 150.000 nens i nenes- no tingués accés  a l’educació. Durant el temps del seu funcionament el CENU va aconseguir crear 128.000 places escolars, de les 150.000 que hom calculava que mancaven per arribar a l’escolarització total de l’alumnat, tot i que la situació de guerra no va permetre que aquestes places estiguessin sempre situades en edificis pedagògicament adequats. 

El Pla General d’Ensenyament del CENU establí l’escolarització bàsica entre els 0 i els 15 anys i tenia com a principis bàsics l’educació per a tothom i en condicions d’igualtat, la possibilitat que cada alumne progressés fins on arribessin les seves facultats, independentment del seu origen social, i la suficient coordinació entre tots els nivells d’ensenyament perquè tot el sistema educatiu fos una obra única. 

El Pla General d’Ensenyament del CENU establí
el sistema educatiu més avançat de l’Europa Occidental.

Després de l’escola primària establia múltiples opcions: escoles de pre-aprenentatge, escoles d’aprenentatge, l’Escola del Treball o el Politècnic Bàsic (ensenyament teòrico-pràctic, oposat al batxillerat clàssic). Posteriorment, les Escoles Tècniques o la Universitat. També els ensenyaments artístics superiors (Belles Arts i Bells Oficis). El Politècnic d’adaptació, creat al gener de 1937, oferia als treballadors i treballadores la possibilitat d’accedir al nou sistema i d’integrar-se a la Universitat. L’aplicació d’aquest complex i ambiciós pla d’ensenyament no va poder fer-se efectiva per les circumstàncies històriques del moment, excepte en una part dels centres professionals i en les etapes maternal i primària. 

La incautació dels centres escolars religiosos implicà l’exclaustració dels ordes religiosos que els regentaven i, també, la supressió de les escoles parroquials que menaven molts rectors de poble. Això provocà una manca de professorat que calia cobrir urgentment i, per tant, un problema molt important va ser la provisió de mestres. Juntament amb la recerca de locals per endegar les noves escoles, el CENU considerà el problema de la selecció dels mestres de la màxima urgència.

La Generalitat, seguint la pauta nacionalitzadora de l’ensenyament que es marcava entre els objectius del decret de creació del CENU, va obrir una convocatòria de 2.500 places de mestre amb la intenció de crear un cos de magisteri propi de Catalunya. La solució adoptada fou el nomenament interí del personal docent necessari, segons les propostes dels sindicats que es reponsabilitzaven de la seva vàlua personal i de la seva adhesió al règim republicà. En aquestes places es donà preferència a les persones amb el títol de magisteri o bé estudiants de les Escoles Normals, però també s’hi incorporaren estudiants universitaris i persones que havien acabat el batxillerat.

Aquest procediment va permetre disposar del nombre suficient de mestres per a començar el curs escolar 1936-1937, però també fou l’origen de tota la sèrie de malentesos i friccions entre els dos grans sindicats que aglutinaven el professorat, la FETE (Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament), depenent de la UGT, i el Sindicat de Professions Liberals, depenent de la CNT. També és cert que el fet que un bon nombre d’aquests mestres no tinguessin títol ni haguessin estat sotmesos a cap prova de selecció va fer que, malgrat que es reconegués a tots una única categoria, es posés de manifest la necessitat d’establir uns criteris estrictes sobre la manera de regularitzar la seva situació professional.

El CENU, davant la manca de mestres, va posar els mitjans perquè a l’Escola Normal de la Generalitat es poguessin acabar els estudis en menys temps, organitzant el curs en quadrimestres; aquesta proposta es va posar en funcionament al març de 1937. Per altra banda es va intentar millorar els coneixements dels mestres sense títol a través de cursos i conferències. També es va procurar que la qualitat de l’ensenyament que es feia a les escoles millorés, per aquest motiu es disposà que  els mestres havien de portar un llibre-diari de la preparació de les classes i anotar-hi observacions i estaven obligats, almenys, a dues reunions setmanals amb la direcció sobre el funcionament de les classes i una al mes sobre llibres a consultar.

La catalanització de l’ensenyament, juntament
amb la coeducació i la gratuïtat dels sistema
educatiu, van ser tres dels grans objectius
de l’acció del CENU.

L’avenç en la catalanització de l’ensenyament va ser un altre punt en què es va fer notar l’acció del CENU. El CENU adoptà el bilingüisme per a totes les escoles de Catalunya. El decret de 20 de setembre de 1936 sobre llengua materna que ho regulava feia extensiva la utilització com a única llengua la pròpia, en l’ensenyament pre-maternal, maternal i primari, i no introduïa l’altra llengua fins que l’infant  estigués suficientment format en la nadiua. Les dificultats de la seva aplicació van fer preveure que, en els casos que la separació en grups homogenis fos impossible, el mestre havia d’adaptar-se a la llengua de cada nen.

Un dels punts més importants d’aquest decret era que regularitzava l’obligatorietat de l’aprenentatge del català per a tots els mestres a través d’un certificat obligatori en el qual es garantissin els seus coneixements de la llengua catalana. L’òrgan responsable d’atorgar-lo fou la Direcció General d’Ensenyament del Català, dirigida per Pompeu Fabra, i el Tribunal Permanent de Català. S’establí un termini, fins al 31 de juliol de 1938, per presentar el Certificat de la Generalitat, en cas contrari el mestre quedaria inhabilitat per ensenyar a Catalunya; encara que molts mestres van obtenir aquest certificat cal dir que, a la fi, els que no el van presentar no van ser separats del servei degut a la manca de professorat.

D’acord amb els principis educatius recollits a la constitució republicana, el CENU va introduir la coeducació entre els objectius a assolir per la nova organització escolar. Es considerava que la coeducació formava part de la lluita per la igualtat entre homes i dones ja que, a través d’ella, es donaven les mateixes oportunitats educatives i formatives a nens i nenes sense que la separació per sexes servís de pretext per perpetuar un sistema educatiu que preparava els nens per a la vida professional i a les nenes per a les tasques de la llar i les posava al servei de l’home. A més, es veia la coeducació com una integració de l’escola dins la societat ja que naturalitzava dins l’àmbit escolar les relacions entre sexes. És per això que un decret, publicat el dia 1 d’octubre de 1936, establí la coeducació com a norma general a totes les escoles catalanes i en tots els graus de l’ensenyament. En el context social actual, on els papers socials d’homes i dones estan molt igualats, és difícil de valorar la importància d’aquesta disposició que, en el seu moment, es va considerar com a revolucionària.

El context bèl·lic i la mateixes diferències que es produïen dins les forces republicanes van dificultar l’aplicació universal a tot el sistema educatiu de la munió de canvis que comportava el Pla General d’Ensenyament. Els bombardeigs, l’entrada de les forces franquistes en territori català l’any 1938 i la manca d’aliments van fer, cap a la fi de la guerra, que l’assistència escolar dels alumnes minvés considerablement pel temor dels pares a separar-se dels seus fills i per la necessitat que moltes famílies tenien dels nens per fer cues en el racionament o petites tasques familiars. Les diferències sindicals entre la FETE-UGT i la CNT, els Fets de Maig de 1937 que enfrontaren entre si diferents partits polítics i sindicats favorables a la República també afebliren l’efectivitat de la tasca educativa del CENU. A més a més, l’arribada de nombrosos refugiats, fugitius de l’avenç de les forces feixistes i procedents de diferents indrets d’Espanya,  va incrementar la població escolar que calia atendre i escolaritzar. Malgrat tot, els avenços que introduí el CENU en l’ensenyament de Catalunya van significar un pas endavant importantíssim en la modernització de l’escola que, malauradament, va ser estroncat per la força de les armes.