Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions
L’Escola Nova a Catalunya
L’ensenyament, a Catalunya, a finals del segle XIX, compartia el context general de retard respecte al seu entorn europeu que presentava l’ensenyament dins l’estat espanyol.
A principis de segle XX l’analfabetisme encara era majoritari entre la població catalana i molt semblant a la mitjana espanyola. La província amb més persones analfabetes era Tarragona, amb un 66% de la població, seguida de la de Lleida, amb un 64% de població analfabeta, un 59% a la de Girona i un 54% a la de Barcelona. A l’any 1930 aquests índexs d’analfabetisme havien disminuït, però encara afectaven a una tercera part de la població catalana.
L’Escola Nova va arrelar a Catalunya gràcies
a la seva estructura industrialitzada i a l’existència
d’una classe burgesa i una classe obrera cultes.
Les propostes de l’Escola Nova van arrelar especialment al Principat, on el procés d’industrialització, amb totes les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que comportava, es trobava més afermat. Aquestes propostes trobaren un ampli eco en una classe burgesa, que aspirava a una formació diferent i d’acord amb els més avançats corrents de la pedagogia europea i també en el sector més culte de la classe obrera que, a través de l’anarquisme, aspirava a un ensenyament que servís per transformar la societat i les relacions socials.
El moviment català de l’Escola Nova cal situar-lo dins el procés de reconstrucció nacional que va iniciar Catalunya, procés al qual va servir el Noucentisme com a moviment polític, social, artístic i pedagògic.
Dins l’Escola Nova catalana es podria dir que existien, segons Josep Gonzàlez-Agàpito, tres corrents principals:
- Un corrent lligat a la dreta nacionalista que van articular principalment Joan Bardina, Joan Palau Vera i Alexandre Galí. La seva realització més significativa s’expressà a través de l’obra de la Mancomunitat.
- El corrent de centre-esquerra, adscrit al republicanisme nacionalista, és el de més pes i transcendència pel que fa a l’expansió de l’Escola Nova, car agrupà la majoria del professorat públic. Durant la Generalitat republicana trobà en el socialista i catedràtic de pedagogia de la Universitat de Barcelona Joaquim Xirau el seu articulador, al costat de Rosa Sensat, Artur Martorell i altres.
- El corrent obrerista, el qual criticava al reformisme de l’Escola Nova, i que va trobar en el CENU una híbrida expressió, fruit del consens a què obligava la guerra.
En la implantació de l’Escola Nova a Catalunya van confluir esforços de grups sensibilitzats d’àmbits diferents:
- L’escola privada burgesa, la qual, per exemple, nodria el Col·legi Mont d’Or.
- L’obrerisme, al qual es dirigien els esforços de l’Escola Horaciana de Pau Vila i les escoles racionalistes.
- El magisteri públic inquiet, un bon exemple del qual va ser el grup gironí de les Converses Pedagògiques.
- El plantejament global de política pedagògica de la Mancomunitat de Catalunya en el període 1914-1923.
La data que es podria considerar fundacional de l’Escola Nova a Catalunya seria la de 1898, quan Francesc Flos i Calcat (1856-1929) fundà l’Escola Sant Jordi on, entre altres canvis en el sistema educatiu, s’inicià l’ensenyament escolar en català.
A partir del començament del segle XX es van anar succeint les iniciatives de fundació d’escoles que trencaven amb els esquemes de l’ensenyament tradicional. Al 1901 Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va obrir l’Escola Moderna a Barcelona, on s'hi portà a terme un ensenyament inspirat en el lliurepensament, practicant la coeducació, insistint en la necessitat de la higiene personal i social, rebutjant els exàmens i qualsevol sistema de premis i càstigs, obrint l'escola a les dinàmiques de la vida social i laboral, i organitzant activitats de descoberta del medi natural. Els nens i nenes hi tenien una insòlita llibertat, fent jocs i exercicis a l'aire lliure, i un dels eixos de l'aprenentatge el constituïen les seves pròpies redaccions i comentaris d'aquestes vivències. Tot aquest ensenyament, però, es feia en castellà perquè s’interpretava que aquesta llengua servia molt millor l’esperit internacionalista i d’obertura al món que animava el moviment llibertari.
L’any 1898 es considera la data
fundacional de l’Escola Nova a Catalunya.
Al 1905 Pau Vila (1881-1980) va crear, a Barcelona, l’Escola Horaciana. El seu lema era “ensenyar delectant”. Va introduir les visites a museus i fàbriques, la coeducació, els viatges i el fet d’estrènyer la relació amb les famílies. El mateix any es va produir la Fundació del Col·legi Mont d’Or per Joan Palau i Vera (1875-1919). En aquesta escola hi treballaren Manuel Ainaud (1885-1932), impulsor del Patronat Escolar de l’ajuntament de Barcelona, i Eladi Homs (1886-1973), introductor de les idees de John Dewey a Catalunya i inspirador de les primeres escoles d’estiu, fou també la primera escola on es va treballar amb el mètode Montessori. Al 1906 Frederic Godàs (1879-1920) fundà el Liceu Escolar a Lleida, la primera escola laica de la ciutat i al 1910 Alexandre Galí (1886-1959) dirigia l’escola Vallparadís, de Terrassa, on s’adoptaren els centres d’interès de Decroly; d’aquesta manera començaren a sorgir escoles noves a localitats diferents de Barcelona on, fins aleshores, s’havia concentrat el moviment.
A part d’aquestes primeres escoles, l’esperit de la renovació pedagògica s’escampà entre els mestres a partir de diverses iniciatives: al 1903 un grup de mestres públics, encapçalats per Silvestre Santaló (1875-1960), mestre de Camallera, organitzà una trobada a Girona, les anomenades Converses pedagògiques, de mestres de la província per renovar l’escola. Aquestes trobades es van estendre posteriorment a Figueres, Olot, Lleida, Tarragona i Barcelona; d’elles en va néixer la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya a l’any 1908. Aquesta federació va plantar una llavor catalanista i progressista dins el magisteri oficial en adherir-se a les teories pedagògiques de l’Escola Nova i va propugnar clarament l’ensenyament en català, tal com es va defensar en l'assemblea de Tarragona celebrada a l’any 1919.
Com que la formació del professorat de l’estat espanyol es veia deficient per a la nova educació que calia donar, al 1906 Joan Bardina (1877-1950) va fundar l’Escola de Mestres, la qual apostava per l’escola nova i una formació integral i donava una formació complementària als mestres que sortien de les Escoles Normals de Magisteri. Simultàniament, l’ajuntament de Barcelona va iniciar el Servei de Colònies escolars per proporcionar uns dies de vacances dedicats a les activitats a l’aire lliure i a l’esport per als infants.
Tot aquest llevat que es formà a la primera dècada del segle XX fou impulsat per la tasca de la Mancomunitat de Catalunya; al 1914 aquesta institució va organitzar la primera Escola d’Estiu, promoguda per Alexandre Galí, per millorar la formació del professorat i escampar les idees de l’Escola Nova; al 1919 es crearen els Estudis Normals de la Mancomunitat, que responien a l’intent de configurar un futur magisteri català i, al 1922, va sortir a la llum el "Butlletí dels Mestres", fundat i dirigit per Alexandre Galí i del qual el mestre manresà Josep Albagés formava part del cos de redacció.
L’Ajuntament de Barcelona, a través del Patronat Escolar, també es destacà en la difusió de les idees de l’Escola Nova i endegà un ambiciós pla de construccions escolars; al 1914 s’inaugurà l’Escola del Bosc, dirigida per Rosa Sensat (1873-1961), al 1921 l’Escola del Mar, dirigida per Pere Vergés (1896-1970) destinada a l’educació de nens amb problemes de salut i, a l’any següent, els grups escolars Baixeras i La Farigola, on els nous conceptes educatius s’aixoplugaven en uns edificis escolars que responien als criteris arquitectònics del Noucentisme. No es pot oblidar, en aquesta esquemàtica cronologia de la implantació de les idees de l’Escola Nova al nostre país, la florida de les escoles racionalistes impulsades des de l’anarquisme, la primera de les quals havia estat fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i que continuaven estenent-se per diverses poblacions de Catalunya.
