Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

El procés de depuració del professorat de primària i de secundària, a Catalunya, es va portar a terme d’una manera ràpida i efectiva entre els anys 1939 i 1942. De tota manera, posteriorment, el procés de depuració es va anar allargassant en el temps i va caure damunt de les persones que havien abandonat el país després de la guerra civil i que havien decidit tornar-hi més endavant o bé damunt les persones que, en un primer moment, no van gosar presentar-se a les autoritats franquistes per por de les represàlies i ho van fer posteriorment. La possibilitat de presentar recurs contra les sancions va allargar més en el temps tot aquest procés i encara els anys 60, després de més de 20 anys d’haver-se acabat la guerra civil, s’estaven resolent recursos sancionadors contra mestres.

El franquisme va sancionar quasi la tercera part
del magisteri català i la desena part dels mestres
catalans va haver de fugir de l’estat espanyol.

La quantitat de mestres sancionats pels processos de depuració va ser molt important. El 29% dels mestres catalans van ser sancionats d’alguna manera en el procés de depuració i cal destacar que l’11% van ser separats del servei o inhabilitats.

RESOLUCIONS DEFINITIVES D’EXPEDIENTES DE DEPURACIÓ ADOPTADES PEL MINISTERIO DE EDUCACIÓN NACIONAL PER PROVINCIES

Font: “La depuración franquista del magisterior público. Un estado de la cuestión”, Francisco Morente Valero, UAB i elaboració pròpia

La xifra de mestres coneguts exiliats és de 450; l’absoluta majoria d’aquests mestres ja no va presentar-se al procés de depuració i, per tant, s’haurien d’afegir als 1.621 mestres del quadre anterior que consten com a represaliats pel procés de depuració. La xifra és impressionant si calculem que, entre exiliats i represaliats, la tercera part del magisteri públic català va patir la repressió franquista.  És fàcil deduir que la majoria dels mestres que es van exiliar ho van fer perquè sabien, o temien, que la seva llibertat o la seva vida perillaven arran de la derrota republicana. Van anar-se’n molts dels que estaven més compromesos amb la societat, els que havien abraçat amb més empenta les idees de l’Escola Nova i que s’havien distingit lluitant per la llibertat dels oprimits o per la llibertat nacional de Catalunya.

La depuració  de l’ensenyament, a Catalunya, va suposar l’estroncament de tota la tasca de millora de l’educació que s’havia iniciat al país a partir de principis del segle XX mitjançant la incorporació de les noves tècniques pedagògiques de l’Escola Nova, la feina feta per a la democratització de l’escola i la incorporació de la llengua catalana a la instrucció pública. A més va significar la supressió dels avenços que havien fet possible les activitats que contribuïen a millorar l’educació en general, com havien estat les colònies escolars de la Generalitat de Catalunya, o bé la millora pedagògica del professorat, com eren les Escoles d’Estiu. El professorat represaliat que va romandre a l’ensenyament, i altres mestres que havien participat de la renovació educativa que va produir els anys 30 i que per una raó o altra no van arribar a ser sancionats, van haver de viure i treballar durant la postguerra i tot el franquisme sota un estricte control ideològic i la por a les represàlies si actuaven d’acord amb els ideals educatius que havien defensat i practicat en el període republicà.

La depuració del magisteri va suposar l’allunyament de l’escola catalana dels avenços que n’havien fet un dels centres més dinàmics, des del punt de vista pedagògic, dels països de l’Europa occidental. La manca de professorat provocada per la depuració va ser suplerta, a tot Espanya, per militars que havien participat en la guerra en el bàndol franquista, ferits i mutilats de guerra i es van convocar oposicions amb accés restringit per a excombatents sense cap preparació pedagògica ni professional que van fer perviure el feixisme en els centres educatius a través dels cants patriòtics, l’alçament diari de la bandera espanyola amb tot l’alumnat en formació militar, els càstigs corporals i la mitificació contínua de la imatge del Caudillo de España a través dels llibres de text, juntament amb els valors del catolicisme més tradicional i retrògad.

La descatalanització de l’ensenyament, un dels objectius de la depuració dels mestres a Catalunya, es va produir més per la separació de l’ensenyament dels mestres més actius i que més havien treballat per la renovació pedagògica i l’escola catalana que no pas per una vinguda gaire important de mestres castellans afins al bàndol franquista; acompanyada per un control ideològic absolut  del professorat i per la por que produia el fet de perdre la feina o la presó entre el professorat. A més a més, els càrrecs directius dels centres educatius públics van passar a ser ostentats pels mestres, catalans o no,  que s’havien oposat més al avenços pedagògics i  a la catalanització de l’escola durant el període republicà i van intentar esborrar cap petjada que n’hagués quedat.