Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

El procés de depuració del magisteri a la zona franquista va prendre forma legal també des del principi de la contesa però cal dir que va ser molt més estructurat, organitzat i dirigit de manera continuada i sistemàtica fins a les darreres conseqüències, amb la qual cosa la quantitat de persones afectades va ser molt més important.

Aquesta depuració va afectar de manera molt directa el cos de mestres i el professorat dels instituts ja que les autoritats franquistes consideraven que, dins aquests col·lectius, hi havia força persones desafectes del “Movimiento Nacional” i els feien responsables d’escampar entre l’alumnat idees pernicioses.

Les bases legals de la depuració del Magisteri a la zona franquista cal cercar-les en el decret del 8 de novembre de 1936. En el preàmbul d’aquest decret ja s’hi esmenta el fet que el magisteri, durant el període republicà, havia estat en mans inapropiades per la qual cosa es feia necessari una revisió de la instrucció pública i l’eliminació de les ideologies pernicioses que havien arrelat a l’escola.

El hecho de que durante varias décadas el Magisterio, en todos sus grados y cada vez con más raras excepciones, haya estado influido y casi monopolizado por ideologías e instituciones disolventes, en abierta oposición con el genio y tradición nacional hace preciso que, en los momentos por que atravesamos, se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública (...) extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica situación a que fue llevada nuestra patria.

La depuració del Magisteri feta pel franquisme
va ser un procés absolutament organitzat i dirigit
a eliminar i castigar qualsevol dissidència.

Mitjançant aquest decret es van crear comissions amb caràcter temporal, encarregades de realitzar la depuració en els diferents sectors de tot el personal docent:

• La Comissió A, referent al personal de les universitats.
• la Comissió B, encarregada del professorat de les Escoles d'Arquitectura i Enginyeria.
• la Comissió C, encarregada del personal dels Instituts de Segon Ensenyament, Escoles Normals de Magisteri, Escoles d'Arts i Oficis, Escoles de Comerç, Escoles de Treball, Inspeccions de Primer Ensenyament i tot aquell personal del Ministeri d'Instrucció Pública no inclòs en qualsevol de les altres Comissions Depuradores.
• la Comissió D, encarregada de tot el personal del Magisteri, incloent mestres interins i en fase de pràctiques. Es va fixar un termini temporal de tres mesos perquè l'expedient depurador es donés per conclòs. En les seves actuacions, aquest termini es va haver d’ampliar, arribant a perllongar-se més de tres anys en alguns casos.

Segons la normativa per a la depuració que establia l’esmentat decret, les Comissions Depuradores havien de demanar almenys quatre informes diferents: el de l’alcalde, el del capellà prevere, el del cap de la Guàrdia Civil i el d’un pare de família ben considerat; els membres de les comissions, si ho creien necessari, podien exigir també altres informes.

Les comissions C i D tenien com a àmbit d’actuació la província. Si a partir dels informes rebuts semblava que el professor o mestre depurat era afecte al règim franquista i no havia actuat de cap manera contra la seva ideologia o contra la religió en l’exercici de la seva professió, se’l confirmava en el càrrec. Si, en canvi, s’hi apreciava una actuació punible, es formulava un plec de càrrecs on es recollien totes les acusacions que es basaven en els informes rebuts. Al mestre o professor afectat se li permetia fer un escrit de descàrrec, en només deu dies de temps, en el qual havia de presentar noves proves o informes que rebatessin les acusacions de què se’l feia objecte.

Una vegada s’havia completat l’expedient, la Comissió Depuradora provincial formulava una proposta de resolució i l’enviava a la Comissió de Cultura i Ensenyament, la qual havia d’informar a la Presidència de la Junta Tècnica perquè aquesta imposés la sanció definitiva.
En una circular del 7 de desembre de 1936 es diu que les Comissions depuradores han de proposar “la separación definitiva de sus funciones magistrales de cuantos directa o indirectamente han contribuido a sostener y propagar a los partidos, ideario e instituciones del llamado «Frente Popular». També s’hi fa un escalonat de sancions segons la gravetat dels càrrecs:
 “1.º Libre absolución para aquellos que puestos en entredicho hayan desvanecido los cargos de haber cooperado directa o indirectamente a la formación del ambiente revolucionario.
2.º Traslado para aquellos que, siendo profesional y moralmente intachables, hayan simpatizado con los titulados partidos nacionalistas vasco, catalán, navarro, gallego, etc., sin haber tenido participación directa ni indirecta con la subversión comunista – separatista.
3.° Separación definitiva del servicio para todos los que hayan militado en los partidos del «Frente Popular» o sociedades secretas, muy especialmente con posterioridad a la revolución de octubre y de un modo general, los que perteneciendo o no a esas agrupaciones hayan simpatizado con ellas u orientado su enseñanza o actuación profesional en el mismo sentido disolvente que las informa.”

Una vegada la Junta Tècnica del Ministerio de Educación Nacional havia imposat la sanció, aquesta era inapel·lable. De tota manera, l’11 de març de 1938, es va reconèixer la possibilitat limitada d’interposar un recurs. Això només es podia fer si no s’havia produït la separació definitiva de l’ensenyament. Aquest recurs allargava el tràmit de l’expedient de depuració i sembla que només va reeixir a minvar la sanció en una tercera part dels mestres i professors que el van interposar.

Segons la Ley General de Funcionarios de 10 de febrer de 1939, es confirmava que qualsevol funcionari tenia dret a sol · licitar la revisió de la decisió del seu expedient de depuració, aportant nous elements de judici. Per a això tenien un termini de trenta dies a comptar de la publicació de l'Ordre de sanció en el Butlletí Oficial de la província o al Butlletí Oficial del Ministerio de Educación Nacional. Aquesta revisió s’havia de sol · licitar directament al ministre de Educación Nacional, sense que fos necessari tramitar-la per conducte del cap de la Secció Administrativa de la província. Els resultats de la revisió d'expedients novament eren publicats en el Butlletí Oficial de la província i en el Butlletí Oficial del Ministerio de Educación Nacional.

El 18 de març de 1939 es va promulgar l’ordre segons la qual s’havia de regular la depuració en endavant. En aquesta ordre es resumia i compendiava tota la legislació anterior i es creava la Comisión Superior Dictaminadora de Expedientes de Depuración, que assumia gran part de les competències de I'Oficina Técnico-administrativa, que seguiria funcionant sense formular propostes.

En aquesta ordre es disposava que la classificació dels funcionaris docents dependents del Ministerio de Educación Nacional, la seva admissió i la imposició de sancions " se hará discrecionalmente y atendiendo al conjunto de las circunstancias que concurran en cada caso y, muy especialmente, a los antecedentes del interesado, a la índole de sus funciones y a las conveniencias de la enseñanza.”.

La funció de la Comisión Superior Dictaminadora era examinar i resoldre tots els expedients incoats per les Comissions Depuradores, i estava constituïda per un funcionari de la carrera judicial amb categoria de magistrat, que actuava com a President, dos membres de l'alt personal docent dependent del Ministerio de Educación Nacional, un funcionari de la carrera judicial i el cap de l'Assessoria Jurídica del Ministeri.

Aquesta Comissió es va extingir mitjançant l'Ordre de 30 de gener de 1942 que instituïa un Jutge Superior de Revisions. Aquest havia de ser designat entre els funcionaris depenents del Ministeri. Les seves funcions eren l'estudi i formalització de les propostes que corresponguessin als expedients de revisió i dictaminar, també, els expedients de depuració incoats per les comissions provincials sobre els que encara no hagués recaigut judici.

El treball de la Comissió Depuradora funcionava de la següent manera: un cop reunits els informes, la Comissió els examinava -actuant de ponent un dels seus membres- i valorava si l'expedientat havia de ser rehabilitat o suspès, en ambdós casos de forma provisional, abans de fer una proposta a la Comisión Superior Dictaminadora. En el primer cas, es proposava a la Superioritat la confirmació en el càrrec. En el segon cas, la Comissió Depuradora provincial formulava per escrit un plec de càrrecs on s'incloïen els aspectes que podien ser susceptibles de sanció; la persona expedientada tenia un termini improrrogable de deu dies per formular un plec de descàrrecs, també per escrit, i aportar tots els documents que considerés necessaris per avalar la seva resposta. Passat aquest termini i amb els documents aportats, la Comissió tornava a valorar l'expedient i proposava una resolució. Conclòs aquest procés, la Comissió Depuradora D enviava els expedients, signats pel president i el ponent, a la Comissió Superior Dictaminadora, que tornava a valorar per fer una proposta fonamentada de resolució (també podia demanar informes complementaris o tornar l'expedient a la Comissió Provincial perquè ampliés les seves actuacions) que era elevada al director general de Primer Ensenyament, qui al seu torn tornava a informar l'expedient per elevar-lo al ministre d'Educación Nacional, que era qui prenia la decisió final.

El procés de depuració del magisteri
va estar vigent legalment fins a l’any 1966.

Un cop presa la resolució final l'expedient era arxivat, i es  comunicava a la Comisión Superior Dictaminadora. Aquesta agrupava tots els expedients d'una província en una o diverses ordres ministerials i  les còpies eren enviades a la Comissió Depuradora provincial corresponent perquè les publiqués en el Butlletí Oficial de la Provincia. Un cop publicades es trametien còpies a la Comisión Superior Dictaminadora perquè aquesta les revisés amb vista a esmenar possibles errors, que en el cas produir-se obligaven a la publicació de la corresponent rectificació. Tot plegat ja es veu que era una complexa maquinària burocràtica posada al servei de la repressió.

El 24 de desembre de 1952 es va publicar una ordre en què s’anul·laven les sancions accessòries als funcionaris que portessin cinc anys de servei actiu sense cap observació desfavorable; també es reconeixia que aquells que portessin dos anys fora de la seva província de destinació ja podien prendre part en els concursos de trasllats. De fet, cal fer notar que a l’any 1952, tretze anys després d’haver finalitzat la guerra civil, la gran majoria dels mestres ja havien complert les seves sancions.

El procés de depuració dels funcionaris de l’ensenyament no finalitzaria fins a la publicació del decret d’indult i extinció de responsabilitats polítiques del 10 de novembre de 1966. Per tant, es pot dir que els efectes de la repressió política del magisteri s’allargaren fins a 27 anys després d’haver finalitzat la guerra civil i, en aquest llarg període de temps, s'havia pogut desfer tota la generació de mestres formats durant el període republicà i la seva tasca pedagògica.