Les repressions de la guerra
i la postguerra a Manresa

El dia 24 de gener de 1939, a primera hora del matí, les tropes franquistes arribaven al terme municipal de Manresa. Inicialment es trobaren una ciutat deserta. Tothom estava amagat per por al que pogués passar i a una possible topada del dos exèrcits que no es produí pas dins de la ciutat. De mica en mica anà corrent la veu i molts ciutadans, en convèncer-se del tot que les tropes franquistes havien entrat ja a Manresa  i que les republicanes havien marxat definitivament, sortiren a rebre-les i a aclamar-les. Els qui simpatitzaven amb la causa franquista, alguns dels quals havien estat amagats durant tot aquest temps, estaven eufòrics. L’entusiasme s’encomanava també a alguns sectors de la població que, tot i ésser contraris als ocupants, havien desitjat que s’acabés aquella situació insostenible, aquell malson dels últims mesos i la fam i les enormes privacions del període anterior.

Tanmateix, si bé és veritat que en aquell moment per a Manresa s’acabava la guerra –i els bombardeigs i el pànic que comportava-, també ho és que la fam, malauradament, no s’acabà pas aquell dia i que a la postguerra hom encara en passà més. Aquell 24 de gener molts volien celebrar el final d’una llarga etapa d’angoixa i d’incertesa. I no cal dir que la retrobada, per part d’alguns manresans, dels amics i familiars després de tant de temps produïa escenes de gran emoció.

Les tropes marroquines

Si bé aquell dia fou d’alegria i esperança per a molts manresans, ja que comportava per sobre de tot la fi de la guerra, per a altres fou una jornada tràgica, perquè hagueren de pagar amb la vida les actuacions sagnants d’alguns elements de l’exèrcit franquista, especialment –però no exclusivament- de les tropes marroquines. Aquestes forces, endurides pels combats, eren de xoc. Alguns dels seus membres havien actuat cruelment en altres pobles i ciutats que havien anat ocupant al llarg de la guerra, tot cometent robatoris, assassinats i violacions.

No cal dir que aquells primers dies, el nou règim franquista intentava encobrir aquests excessos. Però els rumors sobre brutalitats comeses en altres poblacions corrien com la pólvora i feien que la gent, especialment les noies, tinguessin pànic; moltes, durant alguns dies, s’amagaren. 

Es calcula que entre 40.000 i 80.000 soldats del Magrib, principalment marroquins, participaren en la guerra civil. La major part d’ells, a l’exèrcit de Franco. Però també n’hi hagué que lluitaren al costat republicà, sobretot els qui procedien del Marroc francès. Aquests darrers, com a soldats republicans perdedors, mai tingueren cap mena de compensació, a diferència dels seus compatriotes de l’exèrcit franquista que sí, durant anys, cobraren pensions un cop acabada la guerra.

Molts d’ells anaren a la guerra en part per esperit d’aventura, però, sobretot, per fugir de la pobresa dels seus llocs d’origen. D’altres foren obligats a enrolar-se per part de les autoritats franquistes del Marroc espanyol. Generalment, els oficials espanyols els enviaven a primera línia de foc, als llocs de més perill.

Un altre vessant conegut d’aquestes tropes magribines era el comercial. Quan arribaven a una població instal·laven parades de productes que feia molt de temps que no es veien a la zona republicana: xocolata, tabac, llaunes de sardina, plàtans, licors, etc., que cobraven en duros de plata. A Manresa n’instal·laren al Passeig i a la Muralla.

L’assassinat de Florinda Subirana i Arceda

Manresa no fou pas cap excepció d’algunes d’aquestes brutalitats. El mateix 24 de gener, Florinda Subirana i Arceda, de 47 anys, que vivia al carrer de Fonollar, morí degollada a casa seva a conseqüència d’una profunda ganivetada que li va clavar un marroquí. El seu marit, Josep Bover i Güell, de 48 anys, director de la fàbrica de Can Boada i partidari convençut de l’exèrcit franquista, resultà ferit d’un tret i de diverses ganivetades al coll en intentar defensar la seva muller. Segons la seva filla, Maria Àngels Bover i Subirana, testimoni dels fets i que se salvà junt amb el seu germà Cristòfol, de 6 anys, saltant al balcó de la casa del costat, el marroquí s’havia presentat a casa seva i havia demanat per sopar.

L’assassinat de Jeanne Roclandts Januthe

Dies més tard, el 8 de febrer, morí Jeanne Roclandts Januthe, de 40 anys, una ciutadana belga domiciliada a Manresa des de feia un temps i casada amb el manresà Jaume Sisquella i Casas. Jeanne Roclandts i la seva cunyada, Rita Sisquella, havien anat a buscar herbes per als conills al sector del Cal Gravat. Allà foren atacades per uns marroquins que, després d’intentar violar-les, les colpejaren al cap amb les culates dels fusells. Les van deixar quan cregueren que eren mortes. Rita Sisquella pogué salvar la vida. Jeanne Roclandts morí, segons el sumari judicial, “a consecuencia de fracturas de los huesos de la bóveda craneal”.

L’assassinat de Lídia Garsaball i Valdovinos

Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, al  llibre L’ocupació militar de Catalunya, citen un altre cas, el de Lídia Garsaball i Valdovinos, de 28 anys, natural de les Borges Blanques i resident a Navarcles, que morí a Manresa el 27 de gener per les “heridas sufridas a la entrada de las fuerzas nacionales”.

L’assassinat de Joan Camprubí i Puig

Una altra mort colpidora i il.lustrativa de la mentalitat i dels mètodes d’actuació de les tropes marroquines és la de Joan Camprubí i Puig. Aquest manresà es recuperava a la ciutat de les ferides rebudes al front de l’Ebre lluitant al bàndol republicà. Refugiat a casa del seu cosí Miquel Tulleuda i Soler, a les Cases Noves de Can Vinyes, al camí de la Talaia, fou descobert per les tropes marroquines el mateix dia 24. Dut a empentes cap al pati, tot i la coixesa que el delatava com a soldat republicà, encanonat pels fusells d’un grup de marroquins, el feren voltar d’una banda a l’altra mentre l’escarnien, fins que el cap d’aquell petit grup, un home de mitjana edat, sense immutar-se, va aixecar el fusell i li va disparar. Segons les diligències judicials, va rebre dos trets, l’un a la regió frontal i l’altre a la regió temporo-parietal.

Càstig o impunitat?

En principi, aquests excessos de les tropes marroquines no solien, si més no aparentment, ésser tolerats per l’exèrcit franquista i normalment, si era possible, eren castigats, a vegades amb l’execució dels culpables. Era evident, com reconeixien els mateixos oficials, que sovint no podien controlar-los. El fet és que, després de l’assassinat de Joan Camprubí, un oficial de l’exèrcit es va presentar al lloc dels fets i va demanar qui n’havia estat l’autor. Per les característiques descrites, l’oficial ja va saber de qui es tractava i tornà al cap de poc portant detingut l’executor material de l’assassinat. Preguntà si era ell qui havia disparat i, en respondre afirmativament tots tres testimonis, va marxar tot dient que ho pagaria car. Tanmateix, no sabem què va passar al soldat marroquí ni si realment fou castigat.

D’altra banda, després de l’assassinat de Jeanne Roclandts, Rita Sisquella va haver de fer un reconeixement a una dotzena de marroquins per si identificava els autors de l’assassinat de la seva cunyada i de les ferides que ella mateixa havia rebut. El reconeixement resultà infructuós.

Jaume Massana i Naudí, que durant el franquisme va ésser tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Manresa durant tretze anys, explica que cap a mitjan anys 60, en anar a tirar terra la paret que separava els cementiris religiós i civil (decisió que va prendre ell per posar fi a una situació il·lògica), els obrers van haver de paralitzar momentàniament l’enderroc perquè es van trobar amb uns ossos. Segons que els informà aleshores un dels enterramorts, aquells ossos corresponien als cadàvers de tres marroquins que havien estat afusellats poc després de l’entrada dels franquistes a la ciutat. Actualment, les restes d’aquests tres magrebins, estan situades molt a prop de la fosa militar.

L’assassinat de Maria Llobet i Puig

Tanmateix, no és clar que una d’aquestes accions sagnants dels primers dies fos executada per membres de les tropes marroquines. Ens referim a la mort de Maria Llobet i Puig, de 45 anys, de la masia de ca l’Estevet, del Suanya, que fou assassinada també al mateix 24 de gener, quan es trobava sola a casa seva perquè el seu marit, Esteve Obradors i Franch, havia anat a Manresa a comprar. Maria Llobet fou violada, torturada i trobada morta completament nua i amb el cap destrossat a uns 500 metres de casa seva, al pont del torrent de cal Magdalena, a la sortida de la mina. El sumari judicial certifica que rebé dos trets de bala, un dels quals a la regió temporo-parietal. Elisi Llobet i Baraldés, nebot de la víctima, assegura que totes les investigacions que va fer la família i els testimoniatges d’habitants de les masies veïnes de ca l’Estevet evidenciaren que els autors de l’assassinat havien estat alguns requetès. Tanmateix, les tropes franquistes n’encobriren completament la responsabilitat i oficialment en culparen integrants de les tropes marroquines. El dia 5 de juliol de 1939 el sumari era sobresegut “provisionalment”. Una provisionalitat que resultà definitiva.

Vegeu més informació al llibre:

La Guerra Civil (1936-1939). Volum II.

Col·lecció "Història Gràfica de Manresa"

Autors: Joaquim Aloy, Pere Gasol i Ramon Fons

Parcir Edicions Selectes. Manresa, 1993