Les repressions de la guerra
i la postguerra a Manresa

Joaquim Aloy i Bosch

Pere Gasol i Pujol

Una nova forma de repressió

Els bombardeigs aeris contra la població civil, amb el seu consegüent reguitzell de víctimes mortals, que l’aviació franquista realitzà de manera metòdica foren una altra forma de repressió. En efecte, un dels seus objectius era atemorir la indefensa població de la rereguarda republicana i dissuadir-la de qualsevol intent de resistència. El bàndol franquista, atesa la superioritat aèria del seu exèrcit, assolí plenament aquest objectiu. 

Aquesta nova forma de terror la visqueren en la seva pròpia pell els habitants de Manresa al final de la Guerra Civil: els dies 21 de desembre del 1938 i 19 de gener del 1939, la ciutat va ser bombardejada per l’aviació del bàndol franquista. A més, fou objecte en altres ocasions de metrallaments aeris que afectaren punts concrets del teixit urbà i dels voltants.

Cal tenir molt present que aquests bombardeigs aeris sobre la rereguarda republicana, és a dir, sobre zones habitades allunyades dels fronts de combat, foren una autèntica novetat en aquells temps i provocaren milers de víctimes innocents entre la població civil. L’Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini posaren aquesta nova arma destructiva al servei del seu aliat, el general Franco.

Banc de proves per a l’aviació alemanya i italiana 

La Guerra Civil espanyola va servir a Hitler i Mussolini de banc de proves per a  la imminent II Guerra Mundial (1939-1945), ja que els va permetre experimentar les tàctiques aèries, les reaccions psicològiques de la població civil al ser bombardejada (por, terror, indignació, desmoralització,...) i els seus efectes en la seva capacitat de resistència. També així van anar podent afinar i augmentar la capacitat destructiva de les seves aviacions. Tot plegat amb la finalitat d’aplicar-ho a gran escala en el seu intent de dominar Europa.

Per tant,  la població catalana i espanyola que vivia en la zona republicana va ser una mena de conillets d’Índies d’aquests assaigs de les potències totalitàries. Es tractava no solament de causar el màxim possible de destrucció física i material a l’enemic, sinó també d’aconseguir la seva anul·lació psicològica. Així doncs, la població civil es va convertir també en un blanc militar.

Barcelona, bombardejada sistemàticament

En efecte, la Legió Còndor alemanya aviat es va fer tristament cèlebre en bombardeigs salvatges com el de la ciutat basca de Gernika (abril del 1937), immortalitzat de manera magistral per Pablo Picasso.

Mentrestant, l’Aviazione Legionaria italiana operava des de l’illa de Mallorca, convertida en una mena de portaavions natural, contra ciutats i objectius de Catalunya i el País Valencià. Però la principal destinatària de les accions de l’aviació italiana fou Barcelona, que es convertí en la primera ciutat de rereguarda del món en ser bombardejada sistemàticament. Com a exemple, i seguint una ordre directa de Benito Mussolini, Barcelona fou atacada massivament durant tres dies seguits per l’aviació italiana (març del 1938) amb un resultat final d’almenys 873 persones mortes i 1.500 de ferides al llarg d’aquelles hores tràgiques.

Per això el primer ministre britànic Winston Churchill, qui mai va ajudar durant la Guerra Civil al legítim govern de la República, va pronunciar aquesta cèlebre frase en el context dels durs bombardeigs aeris nazis sobre Londres i altres ciutats angleses a l’any 1940: “Crec fermament que els nostres compatriotes seran capaços de resistir com ho van fer els valents ciutadans de Barcelona”.

De fet, a banda de Madrid (on es produïren uns 2.000 morts), l’activitat destructora de l’aviació franquista es va concentrar sobretot a Catalunya i el País Valencià. Dels 5.000 morts que els bombardeigs aeris van provocar en terres catalanes, més de 2.500 corresponen a Barcelona. Altres ciutats catalanes que els van patir fortament foren Lleida, Granollers o Figueres, on les bombes foren llançades en llocs públics i cèntrics com ara escoles, mercats o zones comercials, amb un resultat de centenars de morts, bàsicament persones grans, dones i criatures ja que bona part dels homes joves estaven lluitant al front.

Els dos bombardeigs de Manresa

El primer bombardeig franquista a la ciutat de Manresa tingué lloc el dia 21 de desembre de 1938. Les bombes afectaren els següents llocs de la ciutat: els Dolors, la Font dels Capellans, la Creu Guixera, zona de voltants de la carretera de Santpedor fins el Puigberenguer, camp dels Barrets, sector de voltants de la carretera del Pont de Vilomara fins a Les Escodines, el centre històric i comercial de la ciutat (actual Barri Vell) i el Passeig del Riu i prop de l’Estació del Nord.

Aquest primer bombardeig causà, pel cap baix, 33 morts entre la població de la ciutat. No podem descartar la possibilitat que el nombre de víctimes mortals fos encara superior, perquè cal tenir present, per exemple, l'evolució d’alguns ferits greus, la possible mort dels quals pot haver estat registrada més tard, en uns moments de gran confusió davant la imminent enfonsada de les línies republicanes, i fins i tot posteriorment a l'entrada de les tropes i autoritats franquistes, que no reconeixien oficialment la seva responsabilitat en els bombardeigs aeris sobre la població civil. En aquests casos, en els certificats de defunció no consten les circumstàncies en què la víctima rebé les ferides que li causaren la mort.

El segon bombardeig de què fou objecte Manresa tingué lloc el matí del dia 19 de gener del 1939, 5 dies abans de l'entrada de les tropes franquistes, en un context de freqüents bombardeigs i metrallaments aeris que aquells dies afectaven els voltants de la ciutat. 

Aquesta vegada els avions franquistes van remuntar el riu tot seguint la via del carrilet, que també va ésser bombardejada al sector comprès entre la mina dels Comtals i la de Sant Pau. Així mateix, caigueren més bombes a llocs cèntrics de la ciutat (carretera de Vic, illa de cases del carrers Guimerà i Casanova, carrer Carrió). Igualment, a la via de l’actual RENFE (Can Poc Oli), i la zona camí de Santa Caterina en direcció a La Catalana. Una d'elles afectà un petit destacament de soldats que s'hi havien instal·lat provisionalment en la retirada i que tenien cura d'uns coloms missatgers: segons el Libro de Partes de la Creu Roja del mateix dia 19 de gener de 1939, s'efectuà el «traslado de un herido desconocido desde la Granja Montserrat al Hospital Militar Base nº 1».

En aquest segon bombardeig -de menys intensitat que no el primer-, i en els dos metrallaments posteriors, el nombre de víctimes fou sensiblement inferior. La població, després de l'experiència del primer bombardeig, ja restava atenta als continus tocs de sirenes que avisaven de possibles atacs aeris. Molta gent, d'altra banda, es va amagar o va marxar de la ciutat durant els darrers dies de guerra i, lògicament, això feia disminuir el risc.

Per les mateixes raons que esmentàvem en el cas del primer bombardeig, hem de posar en qüestió les dades oficials. Segons aquestes, no es produí cap víctima ni en el segon bombardeig ni en els dos metrallaments posteriors. Tanmateix, al Libro de Partes de la Creu Roja, als fulls corresponents al dia 19 de gener de 1939, hi ha constància del «traslado del cadáver de José Molins muerto a causa del bombardeo desde la calle Valencia al Cementerio Municipal de ésta». Com a exemple del que afirmàvem en parlar del primer bombardeig, veiem que la mort de Josep Molins i Perarnau no consta al Registre Civil fins al 13 d’abril del 1939, és a dir, més de dos mesos després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Segons aquesta font, morí a conseqüència d’un “shock traumático”, el 19 de gener, “en la finca de su propiedad “Vista Alegre”. En cap moment el certificat de defunció, fet ja en època franquista, no especifica les causes d’aquest “shock traumático”

Al “Libro de Partes” de la Creu Roja d’aquell mateix dia 19 també s'esmenta que els portalliteres de l'entitat «han efectuado el traslado del cadáver de Luis Arquesón, muerto a causa del bombardeo aéreo, desde Los Condales al cementerio municipal de ésta». Aquesta persona morta a causa del bombardeig es deia Lluís Arquerons i Bofill i fou atrapat per les bombes de l'aviació franquista al voltant del pont de Can Poc Oli. D'aquesta manera, doncs, al marge de l'evolució del militar ferit a la Granja Montserrat, podem afirmar que, pel cap baix, dues persones resultaren mortes a causa d’aquest segon bombardeig.

En total, doncs, el resultat dels dos bombardeigs a Manresa fou el de 35 víctimes mortals identificades, d’entre les quals 33 víctimes civils i 2 soldats. Entre les les víctimes hi havia 6 nens i nenes de menys de 13 anys i 12 dones d’entre 15 i 66 anys.

Unes morts i destruccions innecessàries.

Els bombardeigs i metrallaments aeris sobre Manresa i altres municipis catalans es produeixen en un moment, després de la Batalla de l’Ebre, en què la guerra ja estava del tot decidida a favor de l’exèrcit franquista. Per tant, militarment resulta completament injustificada la mort de tantes víctimes innocents. Era matar per matar. Això sí, amb uns objectius psicològics molt clars: produir el pànic entre la població civil, desmoralitzar-la i dissuadir-la de  qualsevol intent de resistència.

Així doncs, aquests bombardeigs, fets amb l’ànim d’anorrear qualsevol mena d’oposició, van ser una mostra de la brutalitat de la dictadura franquista que s’atansava amb la voluntat d’eternitzar-se en el poder.

2n bombardeig (19-1-1939)