El salvament de la Seu
de Manresa, l'any 1936

 Joaquim Aloy

Les imatges d'aquest apartat es divideixen en dos blocs: les corresponents a l'assalt de persones incontrolades que va patir la Seu el juliol del 1936, pocs dies després d'iniciada la Guerra, i els enderrocs que s'hi efectuaren, especialment a la torre del campanar, quan semblava que el temple seria enderrocat. Trobareu l'explicació detallada del procés de destrucció i salvament en el capítol Com se salvà la Seu?
 

DESTROSSES CAUSADES EN L'ASSALT AL TEMPLE

El caràcter d'edifici principalíssim i emblemàtic de la Seu el féu víctima, sens dubte, dels assalts més nombrosos de què foren objecte les esglésies. Si bé les obres d'altres temples desaparegueren quasi completament -amb l'anorreament alhora dels edificis-, la quantitat d'objectes artístics que es malmeteren a la Seu fou encara superior atès que en contenia més que cap altre. Es destruïren altars barrocs dels quals només n'han restat algunes escultures que actualment podem contemplar al Museu Comarcal de Manresa o en algun racó de la nau. S'atemptà contra les obres de Josep Padró a la Cripta dels Cossos Sants. Es desmuntà totalment el cor.

Algunes obres pogueren salvar-se en ser traslladades al dipòsit, posteriorment museu, de la Cova de Sant Ignasi. Una de les obres principals d'aquest trasllat fou el del retaule de Sant Esperit, de Pere Serra. El museu i l'arxiu de la Seu (que aleshores estaven en la mateixa dependència). foren traslladats completament. També es desmuntaren i traslladaren els sarcòfags medievals, la imatge gòtica de la Mare de Déu de l'Alba que presidia l'altar. La del Portal de Santa Maria fou rescatada a bocins i posteriorment restaurada. Un munt d'elements litúrgics foren també lliurats de la destrucció.
 

Imatges posteriors a l'assalt al temple

L'enderrocament de l'agulla piramidal del campanar

El perill que la Seu fos derruïda com les altres esglésies de la ciutat fou constant durant els primers mesos de la revolució. Després de múltiples gestions s'aconseguí limitar l'enderroc a l'agulla piramidal que coronava el campanar de la Seu i alguna altra part moderna.

La torre piramidal era obra de l'arquitecte Alexandre Soler i March i havia acabat de ser construïda el 1918. Durant gairebé vint anys aquesta fou, doncs, la fesomia característica de la Seu. Tanmateix, quan la demolició de la Seu semblava irreversible, tant l'arquitecte municipal Pere Armengou, com l'arquitecte Josep Gudiol, de la Secció de Monuments, de la Generalitat, suggeriren de començar-la justament per la torre piramidal. Aquesta decisió obeïa principalment al fet que es tractava d'una part que no s'avenia amb l'estil de l'edifici. Respecte a aquest punt, Josep Gudiol diu:

"Jo sabia perfectament que la punta aquella era afegida i que a més hi feia nosa. Veritablement havia estat un error fer aquell campanar. El meu pla era destruir les parts afegides. A molts pobles i ciutats de Catalunya seguíem la norma d'ensorrar coses accessòries i no tocar l'estructura fonamental. Era l'única alternativa que teníem. Mentrestant, els diners s'acabaven i així es podien salvar molts edificis".

Per la seva banda, l'arquitecte municipal Pere Armengou opinava que la Seu s'havia salvat gràcies a aquella part més moderna: "Després de la guerra vaig anar a veure en Soler i March i em va dir: "quina llàstima d'aquella punta". N'estava molt satisfet. I jo li vaig dir: "pots estar content; per bé que estigués, aquella punta va salvar la Seu. Si no hi arriba a ser, la Seu no existiria avui, perquè haurien rebentat les voltes..." El vaig consolar d'aquesta manera i es va sentir reconfortat. Realment se'n va fer càrrec".