Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

El trasbals de la guerra civil i el procés de depuració que van patir els mestres públics de Manresa es van notar en els canvis que es produiren un cop acabada la Guerra Civil.

A part dels mestres que van ser separats de la feina o traslladats forçosament a fora de Catalunya com a conseqüència del procés de depuració, hi va haver mestres que, després de la derrota en la Guerra Civil, van fugir a fora de Catalunya. Alguns, com Pere Menéndez-Arango, Matias-Modesto Vicente i Rosa Delhom, van fugir temporalment a França, però van acabar retornant; Josep Maria Casassas Cantó i Serafí Salort Ginestar van fugir a Amèrica; el primer a Xile, on va desenvolupar una important carrera com a professor d’antropologia a la Universitat, i el segon a Mèxic, i ja s’hi quedaren fins a la mort; Aniceto León va fugir a la República Dominicana, d’on va retornar al 1947. Hi ha altres mestres destacats, com Jaume Roigé i Josep Maria Gabriel, que ja ni es presentaren a la depuració i dels quals se’n perd la pista, podria ser que haguessin fugit també a fora de les fronteres espanyoles. Per altra banda, hi ha mestres que optaren per l’exili interior, dins les fronteres espanyoles, traslladant-se a Madrid o a Barcelona per passar desapercebuts a la gran ciutat i començar una nova vida lluny de Manresa, on eren massa coneguts o significats com a republicans.

Tot aquest desgavell va fer que, a l’any 1944, només continuessin treballant als centres públics de Manresa la meitat dels mestres que hi havia establerts a l’any 1938, mentre que l’altra meitat del professorat havia canviat. Els directors dels principals centres d’ensenyament públic de la ciutat –El Grup Escolar  Renaixença (aleshores anomenat “Grupo Escolar Generalísimo Franco”), el Grup Escolar Pare Algué i el Grup Escolar Sant Ignasi- eren cinc mestres que ja hi treballaven a l’any 1936, i que havien superat el procés depuració sense problemes i amb tots els informes favorables. Fins i tot dos d’ells, Ricardo Molner, del Renaixença, i Felisa Rufas, del Pare Algué, ja n’havien estat directors en temps de la República. Els altres tres directors, Aparici Jané, Aurelio Górriz i Teresa Sansa, eren mestres que s’havien significat, i fins i tot patit persecució, per les seves idees dretanes durant el període de la Guerra Civil.

La guerra civil i la repressió posterior van
provocar el canvi de la meitat del professorat
públic de les escoles manresanes.

Després de la Guerra Civil, tampoc no es va produir una allau de mestres nacionals vinguts de fora de Catalunya per castellanitzar la població, tal com a vegades s’ha afirmat. Dels 16 mestres nacionals nous a Manresa, 11 eren inequívocament catalans pels cognoms que portaven i només 5 eren nascuts fora de Catalunya. La castellanització de l’ensenyament i el retorn a l’ensenyament més tradicional i espanyolista -en el pitjor sentit que puguin tenir aquestes paraules- el van dirigir, en la majoria dels casos, mestres catalans que havien superat positivament el procés de depuració i que per convenciment, per necessitat, per conveniència o per por es van adherir, o ajupir, a les directrius educatives que imposaven les autoritats educatives franquistes amb la idea de construir la nova ”España nacional” i espanyolitzar Catalunya.

A part de patir la repressió el cos de mestres, cal esmentar que l’alumnat de secundària també es va veure afectat. Tots els alumnes que havien seguit cursos durant la Guerra Civil a l’Institut o a la Cova de Sant Ignasi es van veure obligats a convalidar els seus estudis, que es consideraren anul·lats, mitjançant uns exàmens de revàlida que s’allargaren fins a finals de juliol de 1939.

Amb l'ensulsiada de la República, s'obria un llarg període de quasi 30 anys en què l'ensenyament públic, orfe del seu sector de mestres més actiu, renovador i catalanista, tindria sobre seu la pesant llosa del franquisme i es limitaria, tret d'escassíssimes excepcions, a practicar un ensenyament tradicional i memorístic en aules presidides pel crucifix i pels retrats de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera.