Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

 3 de desembre de 1967
Sr. Manuel VIUSÀ
19, rue Clauzel
París (9è)

Senyor:

Vàreig rebre la vostra carta del 18 de novembre, la que no he contestat abans perquè he estat unes setmanes no massa bé. Penseu tinc 82 anys, els porto bé salvant petites ensopegades.

El llibre que desgraciadament es va publicar perquè la Lliga el va subvencionar pensant que ens faria mal en les eleccions que es tenien de fer, i va resultar al revés; l’únic encertat és el seu títol “CATALUNYA POBLE DISSORTAT”[1], que està carregat de verí i males intencions, a més de les equivocacions. A l’explicar els fets del 14 Abril hi ha quelcom de veritat.

Us explicaré el que em recordo. He cridat a l’amic Martí Barrera, que és l’únic que jo em recordo, que encara sigui viu que estava en nosaltres en aquelles hores:

Abans de mig matí, em telefonaren al despatx, que anés urgentment a casa del Dr. Antoni Peyrí, casat amb la Josefina, la filla gran de Macià, on vivia en aquells moments. Com que sabia que la cosa estava madura vaig anar-hi de seguida. Allí vaig trobar tots els directius, no em va agradar. Al cap d’un moment, dic, ¿no us sembla senyor Macià que fem un bunyol estar tots aquí? No seria millor que marxéssim a un altre lloc? Voleu venir a casa? Va acceptar i aixins es va fer. En companyia de Casals[2], Aguadé[3] i Barrera[4], em sembla que eren aquests tres, vàrem anar a casa, Aldana nº 3 (no 2 com diu el llibre)[5]. Amb el meu auto.

Al baixar de l’auto, havia un grup nombrós d’obrers (d’una metalúrgica que hi havia a sota) que estava al carrer. Varen quedar parats i plens de satisfacció el veure baixar Macià. En Casals va anar cap a ells i els hi digué: “Vosaltres no heu vist res, eh!”. “No senyor, no”, contestaran unànimement. El senyor Macià no portava cap maleta, ni res. Dic això pel que diu el llibre, amb mala llet.[6]

Al cap d’una hora aproximadament, va venir el Dr. Peyrí, dient que anéssim de seguida cap a l’Ajuntament, que en Companys ja havia declarat la República. Vaig dir a n’en Macià: “Serà millor que jo vagi a donar un cop d’ull a la Plaça de St. Jaume, abans que anem cap allí”. Un que estava en nosaltres i no em recordo el nom, digué: “Si us sembla bé, mentres aneu a veure com està la Pl. St. Jaume, jo amb el meu auto m’emportaré el senyor Macià al meu despatx que està a la Via Laietana, al costat de la Caixa d’Estalvis, a  dos passos de Pl. St. Jaume”. I aixins es feu... Al sortir de casa meva, vaig agafar el passaport; mai se sap com acabaran les coses.

Amb en Barrera vàrem anar a la Plaça, hi havia molt poca gent, tres o quatre grupets petits. A l’Ajuntament hi havia una gran bandera catalana a dalt de tot i una de petita republicana al balcó. Vàrem anar tot seguit a buscar Macià a la Via Laietana, tornàrem a la Plaça St. Jaume, no crec que passés gaire dels 10 minuts, en aquell temps es podia córrer en auto, i més amb el meu. Trobàrem la plaça pleníssima, mal de caps per avançar cap a l’Ajuntament, que no vaig poguer arribar, La gent al veure a en Macià el tragueren de l’auto, i jo no vaig poguer avançar més; allí va quedar. En les fotografies fetes des de la Diputació, veureu l’auto al davant del carrer de la Ciutat. Quan vaig poguer arribar a l’Ajuntament i al anar a pujar les escales, Macià i altres ja baixaven. Per poguer travessar la plaça i perquè Macià no fos víctima de l’eufòria de la gent, férem un grup nou. Els tres [al] davant, agafats pels braços, anàvem Carrasco Formiguera, jo i un altre que no recordo. Al darrera nostre anava Macià, amb un [a] cada costat; al darrera tres més, així i penosament poguérem travessar la plaça i arribar a l’edifici de la Diputació.

Macià es va situar al despatx del President, que en aquell moment era el senyor Maluquer; no va trigar molt [a] presentar-se dit senyor. Dirigint-se a Macià li va dir: “Què feu aquí?”. En Macià en la seva mitja rialla li va dir. “El poble m’hi [ha] posat”. “Jo sóc el President -digué Maluquer- i no sortiré d’aquí, sinó a la força”. En Macià, tot somrient i amablement, posant-li la mà a l’espatlla, com empenyent una mica, li va contestar: “En teniu prou[?]”. Al retirar-se en Maluquer, que en aquell moment deixava d’ésser President de la Diputació, i al seu costat [hi] havia el majordom o mestre de cerimònies (doneu-li el nom que vulgueu) senyor Rubí, que va continuar amb el mateix càrrec durant tota la República, li vaig dir (sobrepassant a Macià): “Senyor Rubí, vós sou responsable que el senyor Maluquer no li passis res, que surti per la porta de St. Sever, que l’escoltin discretament”. Així es va fer i no va passar res.

Tot va anar bé, vaig estar dues nits i tres dies sense moure’m d’allí, sense dormir, petits detalls sense importància. Qui me va ajudar molt i sempre al meu costat, va ésser l’amic Regasol[7], sempre me recordaré d’ell.

Es feien manifestacions amb la nostra ensenya estelada, els militars es quadraven........ i saludaven; fins que arriba la cèlebre reunió que tot va anar a passeig, una reunió on la majoria eren catalans. Macià es va trobar sol! El cap d’aquesta comissió era Nicolau d’Olwer, hi havia Gassol i tants d’altres........ allí va morir la Rep. Catalana de 4 ó 5 dies. Quina vergonya i quina desgràcia. Al tornar a casa seva Macià, la seva muller, N’Eugènia, li va dir al veure el puny de la camisa tacat amb tinta i sense sapiguer res: “Si que t’ha anat malament la reunió...”. “I tant!”. Crec que és tot això lo que demaneu.

També us diré un fet que ens va passar el dia de les eleccions, crec que era el 12 d’Abril. Anàvem seguint els col·legis electorals Macià, Aguadé i Casals. En el palafang del davant portava la nostra bandera. Prop del mercat d’en Galvany, i al passar per segona vegada pel mateix lloc, al tornar, la guàrdia civil ens fa senyal de parar. L’Aguadé, que anava al meu costat, em diu: “Què volen aquests ximples ara?”. Jo em preparo. Dic em preparo perquè en l’arbre del volant portava com una revolvera on hi havia el meu “parabelum”, que hi era sempre que em creia que podria fer falta, i més duent Macià. La guàrdia civil s’acosta a l’auto pel costat de Macià i quadrant-se, diuen: “ADELANTE ZEÑOR MAZIA, QUE LA VICTORIA EZ NUESTRA”. Somriem i ens anem. L’Aguadé es tomba i diu: “senyor Macià, hem guanyat”.

També és molt interessant el que va passar el Nadal del 33, diada de mort del President Macià. Per aquí corre en Gassol tranquil·lament, jo diria per desgràcia de Catalunya. Ell us podria dir, si vol, el que varen acordar la part oficial; jo us podria explicar la feina que es va haver de fer, des de cuidar-me de l’embalsament fins a rebre els clergues complint el desig de la família. Són coses i fets interessantíssims.

Crec que és això lo que desitjàveu sapiguer. Si voleu quelcom, dieu-ho. Com desitjaria sapiguer que aquesta carta us [ha] arribat bé a les vostres mans.

Segons comprenc, m’heu escrit per indicació de l’amic Batista[8], oi?

Us saluda

[1] Catalunya poble dissortat. Josep Casals i Ramon Arrufat. Barcelona, 1933

[2] Josep Casals i Freixes, membre d’Estat Català

[3] Jaume Aiguader i Miró, d’Estat Català, que seria alcalde de Barcelona

[4] Martí Barrera i Maresma, polític d’ERC, que seria conseller de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

[5] Catalunya poble dissortat. Josep Casals i Ramon Arrufat. Barcelona, 1933. A les pàgines 210 i 211 es pot llegir: “Acte seguit prenguérem un taxi i junt amb l’auto del senyor Creus, guiat per ell mateix, anàrem fins al carrer d’Aldana, 2, casa del Sr. Creus”.

[6] A la pàgina 210 del llibre Catalunya poble dissortat es pot llegir: “… el Sr. Macià, dirigint-se a la seva filla va dir-li: -Josefina, arregla’m el maletí amb un parell de mitjons, uns colls, mocadors de butxaca i uns parells de punys”.

[7] Eduard Regasol i Sarr, d’Acció Catalana

[8] Josep Maria Batista i Roca