Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

Correspondència entre Emili Mira i Jaume Creus

L’epistolari entre Jaume Creus i el psiquiatre Emili Mira inclou dues cartes, escrites el juliol de 1939, cinc mesos després de l’acabament de la Guerra Civil Espanyola i dos mesos abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La primera, enviada per Mira des de Londres, fa referència a la custòdia d’efectes personals, a les incerteses davant el futur i al retrobament d’exiliats catalans a la capital britànica. En la seva resposta –tramesa des de Marsella- Jaume Creus li envia records a diferents coneguts establerts a Londres. Emili Mira, finalment, aniria als Estats Units, Argentina i al Brasil, on s'hi instal·laria definitivament.

Carta d’Emili Mira a Jaume Creus (Londres, juliol del 1939)

“En aquest mes decidirem si ens quedem ací [a Londres] o si ens embarquem cap a Cuba...”

“El pis de la vostra tia és com un puny però el nostre és com una nou i, per tant, el favor qu’ens feu és realment gran, doncs com ja suposeu els temps no permeten disbauxes ferroviàries.”

“Ací hi ha una colla de catalans: Carles Pi Suñer, Bosch Gimpera, Perera, Trueta, Duran Jordà, Batista i Roca, R. Gerhard, etc., però cada u ha tirat fins ara pel seu cantó i costa molt reunir-los, en part pel problema de les distàncies. N’obstant, crec que aviat farem un petit cercle que treballarà amb tot l’entussiasme per la reconquesta de la nostra terra, mai com ara vexada.”

Carta de Jaume Creus a Emili Mira (24/7/1939)

“A l’amic En Josep M. Batista i Roca convé molt posar-nos en contacte i feu-me la mercè de saludar-lo i digueu-li que m’escrigui, com també el Dr. Trueta (deu ésser Pep, oi?) i també vos agrairé que saludeu a n’En Pi i Sunyer.”

Correspondència entre Miquel Guinart i Jaume Creus

Hi ha tres cartes creuades entre Jaume Creus i el periodista i polític Miquel Guinart, exiliat a Montpeller. Datada entre maig i juliol de 1942, en plena Segona Guerra Mundial, la correspondència tracta, entre altres temes, de les gestions per aconseguir que embarquin a Mèxic dos cosins de Jaume Creus, amb les respectives famílies. Les missives mostren la voluntat de Guinart i Creus de romandre a França, prop de Catalunya, malgrat les incerteses que planteja la guerra europea.

Carta de Jaume Creus a Miquel Guinart (1/5/1942)

“A petició d’uns cosins-germans meus, vos faig gustó[s] aquest[s] mots, recomanant-los perquè feu tot[s] els possibles perquè siguin incluïts [sic] en la pròxima llista d’embarc per Mèxic. Se diuen Joan i Salvador MARTÍ i VENTURA. El primer és casat amb dos petites filletes, la petita fa poc que ha nascut aquí. En Salvador és solter. [...]. Feu bonament el que pugueu, doncs se tracta d’una obra d’humanitat i molt us [ho] agrairé. Són uns bons xicots.”

Carta de Miquel Guinart a Jaume Creus (Montpeller, 24/7/1942)

“Fa unes setmanes vaig rebre una lletra vostra, recomanant als vostres cosins Joan i Salvador Martí per a què fossin inclosos en la llista d’embarcs. Encara que tard, he de fer-vos saber que tot seguit vaig donar els noms als amics que es cuiden de trametre’ls a Mèxic per a què des d’allí els enviïn, per cable, aprovats, a la Legació d’aquí. Puc donar-vos la seguretat que, a primers de maig, l’operació de trametre els noms a l’Andreu (a Mèxic) va ser feta. Cal, doncs, ara, estar amb expectació per si vénen aprovats, com espero, ja que s’anuncien embarcs per a primers d’Agost (unes tres-centes places) i per a darrers d’Agost (unes 1200 places) i crec que, procedint per ordre de registre, com me diuen que es fa, els vostres recomanats haurien de tenir lloc en aquests pròxims embarcs.

I vós, què? No penseu marxar? Jo, no sé si faig bé o malament, però uns instints sentimentals molt forts m’obliguen a quedar-me aquí, vora de la Pàtria i vora dels meus que esperen, per ara en va, el meu retorn i als quals sé que proporcionaria un profund disgust si els anunciés el meu trasllat a Mèxic.

Que la sort ens acompanyi i que la nostra fe en la justícia ens demostri, ben aviat, que encara n’hi ha, us desitja de tot cor el vostre amic”

Carta de Jaume Creus a Miquel Guinart (29/7/1942)

“Veig que m’anomeneu moltes places, dintre el[s] pròxim[s] embarcs; no desitjaria altra cosa que tinguéssiu raó i tothom que desitja marxar ho pogués fer.”

“són els meus familiars de Barcelona que volen i no paren de dir-me i telefonejar-me [sic] i tot, que marxi a Amèrica, però jo dic que de moment no m’embarco. I, esperem allò que dieu vós, “que la sort ens acompanyi”.

Correspondència entre el president Josep Irla i Jaume Creus (1940-1945)

Cartes creuades entre Jaume Creus i Josep Irla, president de la Generalitat a l’exili. Escrit entre 1941 i 1945, l’epistolari mostra les inquietuds dels exiliats catalans a França amb motiu dels vaivens de la Segona Guerra Mundial i l’anhel de poder tornar a Catalunya quan la derrota de l’Eix sembla evident. Malgrat les crítiques inicials que dirigeix al president de la Generalitat amb motiu del missatge oficial del 20 de novembre de 1940 (vegeu els dos primers documents), Jaume Creus mostra, al llarg de tota la correspondència, la seva lleialtat institucional a Josep Irla, amb qui manté una comunicació sovintejada, plena de propostes i reflexions, destinades a assolir el màxim consens entre els exiliats catalans.

Carta de Jaume Creus a Josep Irla (Besiers, 9 /1/1941)

«Els termes de la teva lletra semblen respondre més aviat a un dol i a unes obligacions de partit, que al veritable dol nacional de Catalunya, el qual perdura des de el dia 19 de juliol del 1936. Per això considero que plaurà més als que encara s’entesten en perpetua[r] un migrat pensament partidista -timó de les seves inquietuds representatives- que no als que jutgen necessària una crida a la solidaritat nacional catalana, de tot punt indispensable per al ressorgiment. Únic pensament aquest, que caldria que inspirés les tràgiques hores catalanes.»

«Trobo que la teva lletra, indecisa i esmunyedissa, descolorint-se en una terminologia ocasional, defuig d’afrontar degudament la situació catalana, esbiaixa els problemes que l’afecten i evita d’assenyalar els camins i solucions reclamats per la salut de la Pàtria. [...] intentes circumscriure –encara- els anhels nacionals de Catalunya dintre el marc migrat d’una regió més o menys consentida. I oblides que fas recolzar aquesta lamentable restricció nacional en la memòria d’un plebiscit que no ha estat sostret a les circumstàncies de la fonda crisi catalana derivada de la guerra.»

Carta de Josep Irla a Jaume Creus (Cogolin, 19/3/1944)

«Nosaltres no podem abandonar, fins que sigui obligatòria la sortida; els interessos que ens confiaren a son dia, gràcies a quin treball hem viscut, ens obliguen a restar ací fins a l’últim moment.

Hem passat cinc anys i encara que ens trobem en el moment més delicat i dur, tinc confiança que durant aquest any podrem reintegrar-nos a casa nostra.»

Carta de Jaume Creus a Josep Irla (Sent Gironç, 19/4/ 1944)

“No comprenc qui ni què vos obliga [a] quedar-vos a Cogolin. De la mateixa manera que vos vàreig dir un dia que no m’agradaba que estéssiu a Ceret. Tampoc m’agrada ara, amic, que vos quedeu a Cogolin; per aquestes terres estaríeu millor.”

Carta de Josep Irla a Jaume Creus (Vilacròsa, 2/5/1944)

«La nostra situació ens obliga a fer de “vigia”, amb la vista fixa a l’horitzó, i quan veurem els primers senyals del vaixell que s’acosta, prendre totes les possessions que les circumstàncies ens permetin.»

Carta de Josep Irlaa Jaume Creus (Cogolin, 18/10/1944)

«Mentre les armes lluitin encara per la llibertat dels pobles oprimits, no seríem dignes de Catalunya si no féssim tots els esforços per a unir-nos i poder exigir al seu dia –no molt llunyà- la seva llibertat usurpada per la força feixista espanyola.»

Carta de Josep Irla a Jaume Creus (Cogolin, 29/12/1944)

¡L’any nou [!]: aquest 45 és ple d’esperança per a els catalans, tant els que enyorem la nostre terra, com els que sofreixen allà baix. Que aquesta esperança sigui una realitat per a Catalunya, amb les seves llibertats, i per a el món enter, una pau duradera que porti la tranquilitat a tota la humanitat.

Carta de Jaume Creus a Josep Irla (Sent Gironç, 19/2/1945)

“He vist la formació del vostre Consell, que verdaderament hi ha unes persones que són insubstituïbles, però –sempre hi ha un però, i perdoneu-me, volgut President- la meva claretat, que vós ja coneixeu. Si troba [a] mancar el·lement jove [sic]. Està bé que hi hagin prohoms, mes hi manquen els pro-nois, i això és el ressò de la gent, que acullim els que som a fora.”

“Vaig a donar-vos, volgut President i amic, una sugerència meva, que segurament tindria una gran aprobació, apart que és molt justa, i que fóra un gran èxit que fos el Govern Català el primer de llança[r] l’idea. Se tracta dels nostres morts; morts en el exili, que per desgràcia són molts. Jo proposo que el Govern de Catalunya acordi retorn-a [sic] a casa nostra, a petició dels seus familiars, els que hagin nescut [sic] a Catalunya; dic els nats a Catalunya, no els que hi habitaban [sic], solament els Catalans. És a dir, que el Govern acordi retornar-los a Catalunya pel seu compte. No vos faci por la depessa [sic], que un cop organitzat no tindrà l’importància que sembla; són més els tràmits oficials que res més. La mateixa Casa de Caritat de Barcelona tindria mèdits [sic] de sobres, que si se fes particularment, apart que molts no tindrian els mitjans, els que en tinguessin s’enveurian un enbull [sic]. Feu[-ho] i veureu les elebances [sic] que tindreu.”

Carta de Josep Irla a Jaume Creus (Cogolin, 13/3/1945)

“El Consell no és tancat. Els elements qu’hi manquen no decideixen i és per a[i]xò que continuem les gestions per a lograr ampliar-lo, com ha sigut sempre el nostre propòsit.”

La vostra sugerència[sobre el retorn de les restes dels catalans morts a l’exili]: no puc enviar la vostra lletra a Rovira i Virgili perquè parla d’altres coses, però podeu vós mateix fer-li avinent el vostre pensament, o podeu enviarme a mi altre [sic] carta, que podria passar a la ponència corresponent, per a el seu estudi.

Carta de Jaume Creus a Josep Irla (Sent Gironç, 25/3/1945)

“Seguint les vostres indicacions, he escrit a l’amic Rovira i Virgili, sobre l’assumpte dels nostres morts.

Ja veieu com va l’afer polític, que ningú està content; és llàstima que no poguem [sic] fer com els bascs. Jo tinc molta confiança amb la vinguda d’En Pi[1], que s’aclariran moltes coses, i casi depèn de vós, volgut President, que se faci una bona unió entre tots els Catalans.

Perdoneu-me, President, que em fiqui allà ahont no me demaneu, però sóc Català i tot el que jo cregui sigui per el bé de Catalunya, ho tinc que dir.

Segurament En Pi vos explicarà lo que [ha] fet, aun va [sic: a on va?] ja se comprèn de sobres. Lo crec molt interessant per el quer he llegit. A més, a Catalunya és l’home que la majoria hi ha posat la seva confiança; me penso que les vostres informacions hi seran d’acord. Si és aixins, per què no feu un nou Consell? Reformar-lo completament, no ampliant-lo, no, sinó reformant-lo i que pugui[n] entrar-hi els elements joves que hi faltan. Allevores sí que podreu fer la verdadera unió de tots els Catalans, que crec és la missió de tot President: ésser President de tots els catalans, no els d’un partit.

(1) Carles Pi i Sunyer

Carta de Josep Irla a Jaume Creus (Cogolin, 18/5/1945)

«Molt agraït per la vostra salutació del dia de la Victòria. Ara és el moment de la nostra responsabilitat, però tinc absoluta confiança amb la comprensió de tots els catalans per a arribar a l’unió de tots i actuar amb el seny que la situació de Catalunya requereix per a poguer retornar ben aviat a la Pàtria enyorada.»

Correspondència entre Enric Pérez Farràs i Jaume Creus

Correspondència de Jaume Creus amb Enric Pérez Farràs, que havia estat nomenat per Macià cap dels Mossos d’Esquadra i que va participar en la defensa del Palau de la Generalitat durant els Fets d’Octubre de 1934. En la seva missiva de novembre de 1939, el militar –que durant la guerra fou assessor de la columna Durruti- confessa la seva desesperació davant la necessitat d’haver-se de fer càrrec dels nou membres de la seva família, sense gairebé recursos econòmics ni documentació, i obligats a dormir a la intempèrie. Pérez Farràs –nascut a Lleida el 1884- es queixa del migrat subsidi que rep del SERE (Servicio de Emigración de los Refugiados Españoles) i exposa amargament el desemparament de què se sent víctima per part de les autoritats republicanes a exili. En la seva resposta –anterior a la mort de Companys- Jaume Creus no estalvia crítiques al president de la Generalitat i, en general, als “responsables de la nostra desfeta” que “s’estan donant la gran vida”, alhora que mostra la seva simpatia per Joan Casanovas, expresident del Parlament de Catalunya.

Enric Pérez Farràs s’exiliaria posteriorment a Mèxic, on moriria el 1949.

Carta d’Enric Pérez Farràs (Tolosa, 4/11/1939)

“No quiero detallarte nuestra odisea, que ha sido y es horrible. Bástate saber que pasé la frontera a mediados de Febrero, cuando los fascistas entraban en Porbou [sic]. Que a todos los míos los metí en un camión con otros refugiados y en pleno bombardeo y abandonándolo todo salieron de Gerona el 21 de Enero, y después de pasar unos días en [il·legible], adonde los llevaron, pudieron llegar a Toulouse, donde unos antiguos amigos nos han dejado una casa de verano que poseen en los alrededores de la ciudad, lo que no evitó el dormir a la intemperie.

Tú que conoces mi temperamento, te extrañará la confesión que te voy a hacer, pero es la realidad. Querido Jaime: estoy acobardado. ¿Motivos? Pues sencillamente porque tengo bajo mi protección desde mi nieto de 30 meses hasta mi suegra de 78 años, que con mis dos hermanas, consuegra, mujer, hija y yerno, hacemos un total de nueve personas que no tienen ni camisa que ponerse, de dinero ni hablar y que tanto a mi yerno como a mí no hay manera de conseguir documentarnos, pues ni un mal “séjour” nos han querido dar y, como comprenderás, en estas condiciones no hay quien quiera darnos trabajo, a pesar de ofrecernos para todo.

Como una gracia especial, la Generalidad se interesó para que el S.E.R.E.[1] me concediese un subsidio y éste acordó darme 1.500 fr mensuales para las nueve personas que constan en la ficha que les mandé; y como no podemos hacer milagros, con ellos compramos pan, patatas y alguna lata de sardinas, lo que nos permite no morirnos de hambre. Mucho me temo que lo que no consiguieron los bombardeos lo haga el frío de Toulouse, pues estamos sin un abrigo. Y en este sentido he escrito una vez más a Companys para ver si les cojo en un momento sentimental, y acordándose del Farrás del 6 de Octubre [de 1934] y del 19 de Julio [de 1936], entre todos los prohombres que viven en París me mandan cuatro francos que me permitan sortear esta tormenta que me amenaza. No quería contarte penas y no hago otra cosa. Perdón.

Amb tot afecte i carinyo t’abraça el teu bon amic

P.S. De todos los que me preguntas no sé nada, pero seguramente están todos bien situados. Los malos tragos y los dolores son para los que, como yo, lo dimos siempre todo sin pedir nunca nada.

Si alguna vez podemos hablar, te contaré cosas de la pérdida de nuestra adorada Catalunya que te harán llorar lágrimas de sangre como las derramo yo.

Carta de Jaume Creus a Enric Pérez-Farràs (6/12/1939)

“Jo, bon amic Enric, amb els que crec responsables de la nostra desgràcia no hi vull ni tractes. Per sort jo tinc parents francesos aquí a Marseilla [sic] i visc a casa d’una cosina i per ara no me falta l’estada ni el menjar. No puc desitjar més davant de la desgràcia de tants amics nostres. Estic completament sol aquí, han passat coses també greus dintre la família Creus. Què vols fer-hi, amic? És la vida.

Si Companys sapigués un xic la seva obligació, no tindries que ésser tu qui tindries que escriure, tindria que ésser ell, qui tindria que enviarte el necessari per viure, i no tens ni que donar gràcies, puix és una obligació que tenen. En fi, no ens posem més crítics, que ens estem prou [sic].”

Amb l’únic polític que jo estic en contacte és amb és amb en Casanovas. No el conceptuo amb els responsables de la nostra desfeta. Fa una política que m’agrada. Està ben conceptuat per els governs Anglès i Francès, per no haver tingut tractes amb els comunistes, ni en té avui amb els comunitzats [sic], com en tenen els altres, [cosa] que fa que el Gobern francès els miri amb desconfiança, puix s’ha informat i te asseguro, amic, que està ben informat de tots els fets i miracles de cada hu [sic], molt millor que nosaltres mateixos, i al pensar que aquesta gent se creuen tornar a gobernar, ni ha [sic] per desesperarce [sic], però no en sortriran; si no, ja veurem.”

“COROMINES, Pere[2]: Acabo de rebre carta amb data 2 [del] corrent, en la que me diuen la següent:«Víctima de una operació quirúrgica portada a efecte amb massa pressa, va morir ahir a la una de la matinada. Les seves despulles han estat vetllades en el local del Casal Català, on hi ha desfilat una veritable gernació; és reconfortant que ni una sola de les entitats catalanes ha mancat a la exteriorització del dol, fins hi tot [sic] aquelles que mai s’havien a manifestacions que, com aquesta, pren, un caire totalment patriòtic. Les corones i palmes de flors rodeijen [sic] el fèretre a dojo i aquesta tarde a les quatre, hora d’enterrament, és possible que a Buenos Aires es presenciï una manifestació de catalans mai vista. No cal dir que la bandera barrada, la bandera que ala nostra pàtria és proscrita, cobrirà les despulles del que fou català il·lustre.
Ja ho veus, amic, un de menys (e.p.d.)”

Correspondència entre Josep Guarner i Jaume Creus

Intercanvi epistolar entre Jaume Creus i Josep Guarner, germà del també militar Vicenç Guarner, que fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes, comandant en cap de l’estat major de l’exèrcit de Catalunya al front d’Aragó, i que assolí el grau de tinent coronel. L’autor hi parla de la depuració i empresonament de la seva dona i el seu fill un cop retornats a Espanya i dels problemes que tingué per haver escrit una carta al coronel José Ungría -que havia estat cap dels serveis d’informació de l’exèrcit franquista i que en aquells moments era Director General de Seguretat-, fet que des d’alguns àmbits de l’exili republicà s’interpretà com un acte de traïció. Pel seu interès, reproduïm l’esmentada carta, que el mateix Josep Guarner féu arribar a Jaume Creus, i que es troba entre el fons documental dipositat a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà. En la seva missiva a Creus, Guarner es fa ressò de les greus divisions dins l’exili republicà. Vicenç i Josep Guarner s’exiliaren posteriorment a Mèxic, on s’establiren definitivament. Al sen torn, Jaume Creus, li demana notícies “CERTES” de la situació de Catalunya i Espanya, li expressa el seu pessimisme i critica duríssimament als “responsables de la nostra desfeta, d’aquella colla de polítics de estar per casa, que més valdria que no haguessin nescut [sic]...”. També li explica que per por només escriu a la família i no amb el seu nom sinó amb el nom d’un oncle seu.

Carta de Josep Guarner a Jaume Creus (Vernet, 27/2/1940)

“Moltes han estat les peripècies que he corregut; la més terrible va ésser la de tenir que enviar cap a Barcelona la muller i el nano, per trobar-me a Perpinyà més pelat que un quinto i sense manera de guanyar un sou. I, com me temia, la cosa va ésser tràgica, car no més [sic] arribar a Sant Sebastià tancaren la dona i el nen, i van estar sotmesos a depuració, empresonats durant un mes i mitg. Sortosament, ja fan la vida normal amb la seva sogra, animalet de bona posició i convenientment carcundeixat [sic], i a mi sol em resta la natural tristor de tenir-los tan lluny, tenint-los tan a prop. Bona proba per [a] la teoria einsteniana de la relativitat...!

Degut a aquestes circonstàncies familiars i també al desitg de veure com s’ho prenien els manda más de l’altra banda del Pirineu, vaig tenir la malaurada ocurrència d’escriure al Coronel Ungría. Mai ho hagués fet! Tot seguit va ésser comunicat per algun dels amics comunistes que encara em queden (jo no vaig amagar la tal carta a ningú) al SERE (anagrama que deu voler dir: Sindicat estrangulador dels refugiats espanyols) i em va suspendre el pagament d’un subsidi mensual de 1.000 francs, condenant-me [sic] a morir de fam. Finalment la JARE me va recollir en els seus braços amorosos i segueixo rebent els 1.000 caudillos al mes. Tota la història d’aquest temporal està resomida [sic] en unes cuartelles que us envio.

Quan tenia ací la família volia anar-me’n cap [a] Amèrica. Avui no tinc ganes de posar l’Atlàntic entre ells i jo. Penso, doncs, resistir (inefable reminiscència del porc d’en Negrín) tot el que vingui, i no m’allisto a la Legió extrangera per considerar que no ho dec fer, per guardar totes les possibilitats de tornar a la Pàtria per servir els ideals de sempre. Altra cosa seria si a la fi de la lluita [h]i hagués que[l]com directe per els republicans espanyols o pels catalanistes quan menys. Estic ofert per treballar on me vulguin; tinc, però, l’idea de que no em volen arreu i això em contraria, ja que m’agradaria ser útil a la França dintre les meves escases capacitats. Tinc també interès en obrirme camí pel meu esforç; primerament no és gaire afalagador viure com a paràsit d’un subsidi, quan trobant-se bé i amb voluntat de rendir un treball, es sent un amb l’obligació de fer-lo. De més a més, està ací el meu germà petit, al qual el Sere li ha negat el subsidi que cobren una sèrie de trinxeraires (clar, és que són del “Partido”) i encara que està albergat a un Hotel-refugi on li donen de menjar i dormir [h]i ha altres necessitats de caire moral (lectura, estudi, etc.) i material (fumar, vi, etc.) que corren del meu càrrec i del d’en Vicenç, la qual situació ja comprendreu no és gaire falaguera, cobrant tard i mal, 2.000 caudillos mensuals per [a] 4 boques. Vist que no trobaba treball, vaig demanar l’ingrés del meu germà al refugi de catalans de Montpeller, establert per [a] intelectuals [sic], però on hi ha fins porters i ordenances de la Generalitat. Així, m’en hagués anat jo també allà, i podria disfrutar els avantatges d’Universitat i biblioteques, que en aquest encantador i pintoresc poblet –“el paradís dels Pirineus”, li diuen- manquen en absolut. No ha pogut ser tampoc, i ara espero notícies d’en Pérez Salas per determinar una cosa o altra. Estic en contacte amb un company, oficial d’Estat Major, per montar una explotació agrícola; tenim pensat també amb el Vicenç instal·lar-ne una en combinació amb [una] indústria conservera a Agadir (per [a] aquesta ens manca capita[l] – ja està presentada a la Jare). En darrer cas, m’en aniré a una fàbrica de pólvores o quelcom per l’estil.

Ja veieu que tinc cent mil projectes, cap dels quals reeixirà, pot ésser, però que de moment em fan pensar que puc arribar a guanyarme el pa i a que algun dia podré fer vindre de Barcelona la dona i el nano, que cada dia anyoro més. Com tampoc sé estar sense fer res, me he dedicat a pensar sobre les coses de la nostra disortada [sic] guerra, i per tal de fixar les idees anaba escribint-ho....

... El Coronel Bosc[h] és açí a Vernet, al mateix Hotel que jo. Viu amb el més petit dels fills, que sofreix atacs epilèptics. En Pérez Salas és a París, 42 Avenue Mathurin Moreau (19e) i l’Escofet és a Bruxelles, on tinc entès [que] ven plomes estilogràfiques i gomes per a paraigües. Tots els demés som rentistes “a fortiori”.”

Carta de Josep Guarner a José Ungría (17/4/1939)

Soy José Guarner Vivanco, Comandante de Infantería, nacido en Barcelona el 7-10-1899; alumno de Infantería en 1914, Comandante en 1936 por lealtad a la República. He servido unos 8 años en Marruecos y 4 en Cabo Juby (Sahara español). Me conocen, entre otros, los generales Yagüe, Serrador y Juan B. Sánchez; los Coroneles Pablo Arias, Miguel Rodrigo y Juan Fdez. Capalleja y el jefe de aviación Navarro Garnica.

Hombre leal y ferviente republicano, me encontraba “al servicio de la Generalidad” en los Somatenes Armados de Cataluña, cuando ocurrieron los sucesos de Octubre de 1934. Convencido de que aquel movimiento estaba condenado al fracaso, y aun no habiendo intervenido en su preparación ni menos en su ejecución, concentradas en manos de los dirigentes de Estat Catalá, consideré más propio de mi espíritu y honor permanecer como pasivo espectador de los hechos, al lado de la Generalidad mientras existió como Gobierno, mejor que presentarme al General Batet en la lamentable actitud del niño que, sorprendido en falta, afirma su bondad y asegura que son otros los malos. Por aquellos sucesos fui procesado y declarado en rebeldía, causando baja en el Ejército por abandono de destino.

Amnistiado y repuesto en mi empleo (Marzo de 1936), regresé a Barcelona, pasando nuevamente “al servicio de la Generalidad”. En esta situación, y dirigiendo la Secretaría particular de mi hermano Vicente, Jefe de los Servicios de Orden Público de Cataluña, se produjo la sublevación militar de Barcelona. Mi actuación fue la que me correspondía como republicano: servir al Régimen constituido, y así fui sucesivamente Asesor militar del Comité de Milicias de Cataluña, Jefe de E[stado] M[ayor] del Frente de Aragón, Jefe de la 3ª Sección del E.M. de la Consejería de Defensa de la Generalidad, Jefe de los EE. MM. de la 24 División, de los Cuerpos de Ejército XIX y XXIV, de Defensa de Costas y últimamente Inspector de una Agrupación de Batallones de Ametralladoras.

Desbordadas el 19 de Julio las escasas fuerzas de Orden Público de que disponíamos por las masas armadas, soporté el predominio anarquista primero y luego el comunista, continuando la lucha al lado del Gobierno de la República, aun convencido finalmente de que nuestro triunfo era imposible, por considerar que persistiendo en su forma legal los Poderes armónicos del Régimen, seguía ligado a la causa de la República, a la que he servido hasta Febrero pasado, [en] que me refugié en Francia con el Ejército de Cataluña.

He leído numerosos manifiestos asegurando que las puertas de España se abren de par en par, para recoger a quienes no tengan sus manos manchadas de sangre o dinero. Mi conciencia está tranquila a ese respecto, pues no sólo no he aprovechado la influencia que mi historia y consecuencia me valieron para desencadenar persecuciones ni para hacer fortuna o carrera política, sino que, por el contrario, la utilicé favoreciendo a cuantos estuvo en mi mano, sin mirar sus circunstancias personales o políticas.

“... no me considero eliminado de la vida en España, habiendo decidido permanecer en el exilio el tiempo indispensable para que, calmadas las pasiones partidistas, se establezca en España una atmósfera de fraternal convivencia entre los españoles. Es mi deseo más vehemente regresar cuanto antes, aun a conciencia de que al hacerlo será en condiciones de inferioridad política y ciudadana, como servidor de una ideología derrotada, pero español por encima de todo, creo que nuestra Patria deshecha y arruinada moral y materialmente, necesita del esfuerzo de todos sus hijos para reconstruirse.

He cambiado impresiones con varios compañeros y todos piensan como yo, aunque manifiestan su profundo dolor al ver que una vez acabada la guerra, no se inicia el acercamiento de los bandos contendientes, para laborar, todos unidos, a la magna tarea de laa reconstrucción patria. Sabemos que oficiales absolutamente desligados de la política, que se limitaron al cumplimiento de su deber ante la República y que quedaron en España o regresaron al acabar las hostilidades, han sido juzgados y condenados a penas severísimas. [¿]Es que honradamente pueden ser considerados como enemigos de nuestra Patria?

Yo quisiera, mi Coronel, que Vd. comprendiera mi angustia moral, esperando no atribuya a esta carta fines o propósitos mezquinos. Consecuente con mis opiniones personales, viviría otra vez en el exilio, lejos de mi Patria y de los míos, hasta que variaran las circunstancias, pero si el conflicto mundial se produce, no quisiera batirme contra España. Por ello me he permitido escribirle, tratando de librarme de la inquietud espiritual que me agobia.”

Carta de Jaume Creus a Josep Guarner (Marsella, 3/3/1940)

“aquí me teniu, a casa d’uns parents meus, en espera que un dia rebenti allí baix i podem entrar a garrotada seca. Però vos tinc que dir, bon amic Pepe, que per aquest costat sóc molt pessimista, no crec res del que me diuen. Naturalment que hi ha un gran malestar i que tothom desitja (me penso) que se acabi, però hi ha molta por i si el afer o solució nostra no be [sic] per el caire internacional ja estem ben arreglats. Primer ens acabarem nosaltres aquí que se solucionarà el de allí baix. El que molt vos agrairia, amic Pepe, [és] que si tinguéssiu notícies CERTES de la situació actual de Catalunya i Espanya me en féssiu cinc cèntims. No estic en contacte en [sic] cap dels que eren responsables de la nostra desfeta, d’aquella colla de polítics de estar per casa, que més valdria que no haguessin nescut [sic]...”

“Hi ha molta por i nosaltres tenim la obligació de no comprometrels. Jo fora a ma mare, germanes i uns cosins no escric a ningú, i això que res faig amb el meu nom, tot [ho faig amb] el d’un oncle meu. La meva mare és ma cunyada, les germanes són les nebodes i un lio de família, molt més enredat que el del Pepe Marques, però va, ens entenem.”