Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a la pàgina "El testimoni escrit de Jaume Creus..."

12 D’ABRIL DE 1931

“... crec que era el 12 d’Abril. Anàvem seguint els col·legis electorals Macià, Aguadé i Casals. En el palafang del davant portava la nostra bandera. Prop del mercat d’en Galvany... la guàrdia civil ens fa senyal de parar. L’Aguadé, que anava al meu costat, em diu: “Què volen aquests ximples ara?”. Jo em preparo. Dic em preparo perquè en l’arbre del volant portava com una revolvera on hi havia el meu “parabelum”, que hi era sempre que em creia que podria fer falta, i més duent Macià La guàrdia civil s’acosta a l’auto pel costat de Macià i quadrant-se, diuen: “ADELANTE ZEÑOR MAZIA, QUE LA VICTORIA EZ NUESTRA”. Somriem i ens anem. L’Aguadé es tomba i diu: “senyor Macià, hem guanyat”.

14 D’ABRIL DE 1931

“... ¿no us sembla senyor Macià que fem un bunyol estar tots aquí? No seria millor que marxéssim a un altre lloc? Voleu venir a casa? Va acceptar i aixins es va fer...”.

“...Al cap d’una hora aproximadament, va venir el Dr. Peyrí, dient que anéssim de seguida cap a l’Ajuntament, que en Companys ja havia declarat la República...”.

“... Macià va callar, però la impressió meva personal és que no li va agradar...”.

“... Trobàrem la plaça pleníssima, mal de caps per avançar cap a l’Ajuntament, que no vaig poguer arribar, La gent al veure a en Macià el tragueren de l’auto, i jo no vaig poguer avançar més; allí va quedar...”

“... Per poguer travessar la plaça i perquè Macià no fos víctima de l’eufòria de la gent, férem un grup nou. Els tres [al] davant, agafats pels braços, anàvem Carrasco Formiguera, jo i un altre que no recordo. Al darrera nostre anava Macià, amb un [a] cada costat; al darrera tres més, així i penosament poguérem travessar la plaça i arribar a l’edifici de la Diputació...”

“... Macià es va situar al despatx del President, que en aquell moment era el senyor Maluquer; no va trigar molt [a] presentar-se dit senyor. Dirigint-se a Macià li va dir: “Què feu aquí?”. En Macià en la seva mitja rialla li va dir. “El poble m’hi [ha] posat”. “Jo sóc el President -digué Maluquer- i no sortiré d’aquí, sinó a la força”. En Macià, tot somrient i amablement, posant-li la mà a l’espatlla, com empenyent una mica, li va contestar: “En teniu prou[?]...”.

“...Tot va anar bé, vaig estar dues nits i tres dies sense moure’m d’allí, sense dormir...”

17 D’ABRIL DE 1931

“... Es feien manifestacions amb la nostra ensenya estelada, els militars es quadraven........ i saludaven; fins que arriba la cèlebre reunió que tot va anar a passeig, una reunió on la majoria eren catalans. Macià es va trobar sol! El cap d’aquesta comissió era Nicolau d’Olwer, hi havia Gassol i tants d’altres........ allí va morir la Rep. Catalana de 4 ó 5 dies. Quina vergonya i quina desgràcia. Al tornar a casa seva Macià, la seva muller, N’Eugènia, li va dir al veure el puny de la camisa tacat amb tinta i sense sapiguer res: “Si que t’ha anat malament la reunió...”. “I tant!””.