Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

 <-- Tornar a la pàgina "Dos documents inèdits que aporten més llum…"

“La Mort del President Macià” (escrit de Joan Alavedra)

“En la seva cambra, resistia a la mort. Hi lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina...! No volia morir. Ni ho creia. Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”.

“Quina matinada...! Si n’hi havia, de gent, que vetllava! Per la reixa que dóna al Pati dels Tarongers, entrava una llum lívida. S’anaven, de mica en mica, il·luminant les cares dels que, tota la nit, en un silenci ple de dolor, havien esperat. Tot cares conegudes, cares tristes, cansades, dels que no es movien de Secretaria, ajudant i tement.

I va trucar el telèfon. Era Gassol.

−Veniu...! Correu...! S’acaba...!”

“... avui fa just dos anys, es va morir un home de gran volada. Un català de molta ambició per la seva pàtria. Un home de gran raça. Un caràcter que marca una generació. Un home d’aquells que agafa un país, el desperta d’un crit, i el posa en marxa...”

Carta de Jaume Creus a mossèn Ramon Muntanyola sobre el cardenal Vidal i Barraquer

La proclamació de la República

“Com a començament diré, que amb el senyor Macià i la seva família, teníem molt bona amistat i avui encara conservo la relació amb la família. El dia 14 d’abril de 1.931, estava en el meu despatx, i per allà a les onze del matí, vaig ésser cridat perquè anés tot seguit a casa del seu gendre Antoni Peirí en el domicili del qual, aquells dies, vivia el senyor Macià: Allí vaig trobar-lo amb tota la plana major. Vaig dir que era una equivocació que el senyor Macià, en aquell moment, fos precisament allí, exposat a una probable captura. Comprenent que tenia raó, els presents acceptaren que jo m’endugués el senyor Macià a casa, carrer Aldana, 3. Més tard, eixírem de casa meva per anar a proclamar la República a la Plaça de St. Jaume”.

La mort del president Macià

“A Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no n’era. Es NEGAVA a enviar capellans, els quals demanava la família del president, per anar-li a cantar o resar l’absolta, abans de lliurar el seu cos al Govern de Catalunya pel seu embalsamament. El bisbe posava per condició que també tenien d’anar capellans a l’enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l’enterrament, sinó el Govern de Catalunya, segons les lleis establertes, -Doncs no hi ha capellans-, deia el bisbe.

L’humà, boníssim mossèn Berenguer, capellà de la Capella de St. Jordi de la Generalitat, gran amic del president, oferia els seus consols a la família i veient la tonta tossuderia d’un bisbe enemic dels catalans, com tants d’altres tenim, va dir: - Això qui ho pot resoldre és el senyor arquebisbe de Tarragona, que és el seu superior. Va proposar adreçar-li una carta, la qual va redactar, i fou enviada urgentment a Tarragona amb un auto, a l’admirable senyor arquebisbe de Tarragona. El doctor Vidal i Barraquer al llegir-la, va telefonar tot seguit al Bisbat de Barcelona. Al demanar pel bisbe li digueren que ja s’havia enllitat. Amb energia va comminar que es llevés i li va donar l’ordre taxativa que tot seguit s’enviés a casa del president el que demanava la família i es donés el degut compliment als seus desitjos. Així es va fer.

Potser era mitja nit, no em recordo l’hora exacta, quan de la Parròquia de St. Just, vingueren una vintena de capellans. Entraren a la casa del president, per la porta que dóna a la Plaça de la Pietat. A la porta els esperàvem l’amic Pérez Farràs, Comandant dels Mossos d’esquadra, i jo. Els acompanyàrem a una saleta al costat de la cambra-dormitori i allí estiguérem presents mentre cantaven les absoltes. Els acompanyàrem altre vegada a la sortida i se’n tornaren pel mateix camí o sigui Plaça de la Pietat, carrers Freneria, Dagueria i Pl. de St. Just. Com a mesura preventiva, a la tornada, hi havia parelles de Mossos d’esquadra, dissimulades per tot el camí, a fi de protegir, si calia, als capellans, No va ésser necessari que es fessin visibles. Un cop acabada la cerimònia, la família va lliurar el cos del president al Govern de Catalunya.

Amb llitera baixàrem el cos a la sala on s’havia d’embalsamar-lo. La llitera la portàvem el comandant Pérez Farràs i jo al davant; dos mossos d’esquadra la portaven al darrera”.

L’execució de Carrasco i Formiguera 

 “L’amic Carrasco MAI VA EVADIR-SE de Catalunya, com dieu. El Govern de Catalunya l’havia anomenat el seu delegat o representant, prop del Govern d’Euskadi, i anava a instal·lar-se allí amb tota la seva família. Em sembla que ell ja havia fet algun altre viatge a Euskadi. L’amic Joaquim Ventalló m’explica que al marxar amb tota la família, es van trobar a Perpinyà i feren una menjada junts. En el curs d’aquest àpat Carrasco li va explicar els seus projectes. En ésser capturat en un vaporet, pels militars, foren fets presoners tots els ocupants i entre aquests hi havia Carrasco i la seva família. En Carrasco no va morir afusellat, el van assassinar en el calabós, perquè no fos indultat per la Setmana Santa que venia. La seva muller i la seva filleta de pocs mesos, junt amb la seva dida, una bona dona gallega, varen anar a parar en una mala presó, sense matalassos ni res. La senyora Carrasco va assolir, al cap de molts mesos, que la petitona i la dida anessin al seu poble de Galícia. Van separar els nens de les nenes, crec que els nens els portaren a una mena de reformatori. Les nenes a un convent de monges molt cristianes; al demanar elles per combregar, els hi contestaren: QUE LAS HIJAS DE LOS ROJOS NO TENÍAN QUE COMULGAR... D’en Carrasco hi ha molt a parlar; jo pensava que els RR.PP. Jesuïtes, s’haurien portat millor en el seu defensor. Ja sabeu que no va voler fugir, com li va proposar la guarnició del presidi, que tots eren catalans, per no perjudicar-los?”