Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a la pàgina "La Mort del President Macià"

Ja feia dies que durava l’angoixa. Una sensació de desgràcia com no l’havia sentida mai Catalunya. Al matí, a migdia, al vespre, la gent s’agrupava pel carrer del Bisbe. Parlaven en veu baixa. Molts miraven amunt, a les finestres. N’hi havia que ploraven. Sols, prop de la paret, amb els punys closos.

−Macià s’està morint...

I quan baixàvem la nota que es penjava al carrer, quina pregunta hi havia a tots els ulls, quina por...

−Oi que es troba millor?

I miraven enlaire, parets amunt, i li enviaven el cor perquè aguantés i la fermesa d’aquell desig que  no cedia, que no es resignava.

El dia abans van passar coses terribles. Va córrer que era mort. I una Banca va posar la bandera a mig pal. I un home que passava:

−Treieu això, que l’Avi encara és viu...

En la seva cambra, resistia a la mort. Hi lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina...! No volia morir. Ni ho creia. Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida.

Quina matinada...! Si n’hi havia, de gent, que vetllava! Per la reixa que dóna al Pati dels Tarongers, entrava una llum lívida. S’anaven, de mica en mica, il·luminant les cares dels que, tota la nit, en un silenci ple de dolor, havien esperat. Tot cares conegudes, cares tristes, cansades, dels que no es movien de Secretaria, ajudant i tement.

I va trucar el telèfon. Era Gassol.

−Veniu...! Correu...! S’acaba...!

En Font i jo vàrem travessar el Pati. Però no vam poguer. Ens vàrem deturar al peu de l’escala. Quina claror hi havia en el cel del matí! Quina llum tan dolça anava apagant aquells estels de plata! Vam pujar, i vaig entrar. El President tenia els ulls enlaire i alçava els braços lentament, els creuava damunt el pit. Aspirava amb força. I el front, que li eixugaven les mans de DonyaEugènia o de la seva filla, era moll de suor. I el cabell blanquíssim, el cabell venerable, era un xic embullat, de la gran lluita.

Vaig aguantar-li un braç. I Gassol, l’altre. I, escolteu...! Per dintre s’hi sentia passar com un corrent estrany. Una energia que corregués la sang. Un tremolor d’ocell, d’àliga que es mor. I els ulls ho eren, d’àliga. I el cor. I els fets. Perquè, catalans, aquell dia –sis hores més tard−, avui fa just dos anys, es va morir un home de gran volada. Un català de molta ambició per la seva pàtria. Un home de gran raça. Un caràcter que marca una generació. Un home d’aquells que agafa un país, el desperta d’un crit, i el posa en marxa...

Joan Alavedra

“Fet del Dia” radiat el 25 de desembre de 1935.

DESÈ ANIVERSARI DE LA MORT DEL PRESIDENT MACIÀ

A Jaume Creus

Cordialment,

Joan Alavedra

Nadal del 1943